Mar Pujol va ser qui va brillar més entre les actuacions del vespre de dijous al MMVV. La cantautora del Lluçanès va encisar l'auditori de l'Atlàntida ple de gom a gom, després d'un acte al migdia que va aplegar tot el sector per celebrar els 50 anys de l'Associació de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya (ARC). En l'actuació, el públic que es va lliurar incondicionalment al concert intimista que va oferir al costat de la cellista osonenca Bruna González (músic acompanyant també d'altres artistes orfebres, com Ferran Palau).

Pujol hi estrenava el segon àlbum D'aquesta aigua no en beuré (Hidden Track Records) –que sortirà al mercat el proper 16 d'octubre–, tot i que també va fer alguns temes del primer, Cançons de rebost (HTR, 2024). Del segon van sonar "Mitja vida", "De saber no en sé", "Quilòmetres llum", "Ulls clucs" (on va sortir a fer un duet amb la cantant argentina Carmen Aciar) i el poema "La mà a la mel", que va fer díptic amb la bella musicació del primer, "Flor de nit", de Joan Josep Camacho Grau, i que va ser un dels cinc finalistes al XVI Premi Miquel Martí i Pol del Certamen Terra i Cultura.

Pujol va dir que Aciar –cantant a Nuca (HTR, 2026), de Clara Peya– l'havia inspirat molt en aquest disc. Es va evidenciar sobretot en les dues cançons més que van compartir al tram final, on fins i tot va aconseguir fer-la sortir de la zona de confort i Pujol va fer brollar un doll més clar i menys sensible de la seva veu. Qui sap si Mar Pujol en propers discos la veurem amb un altre registre, allunyat de les cançons a la vora del foc i el cau d'orella, però sense perdre l'essència de la seva veu càlida com la fusta. 

La jove artista aconsegueix fer recitals on regna una atmosfera acollidora, atemporal i màgica, que s'eleva en auditoris ben sonoritzats com l'Atlàntida. A Vic la cuina a foc lent dels silencis que fa a les seves cançons només es va veure interrompuda per les queixes i plors d'uns nens petits (fet que a moments semblava traslladar l'Atlàntida al Jo la donya i el gripau [Edigsa, 1971] de Pau Riba).
 
A la carpa de l'Atlàntida el cambrilenc Ivan Herzog es va posar el públic a la butxaca, que va esperar gairebé tot el concert per escoltar la seva balada exitosa "Et prometo", de les més escoltades a les ràdios als primers mesos d'enguany.

L'artista presentava Tienes que verlo tour Finale (Live from Principe Río) (Halley Records, 2026), amb tot de cançons que defensa amb talent i intensitat. De fet, fins i tot va assegurar que ell és un flipat i va confessar al públic de Vic que durant un temps s'amagava de ser el rar, fins que ara ho canta amb tot l'orgull a cançons com "El monstruo", "Ser yo", "Loc@" o "Bicho raro". Herzog té presència i defensa tant els moments balades com els de festa amb professionalitat i empatia, com demostra a l'altre senzill en català que té, "Des de lluny".
 
El torn al Teatre Auditori de l'Atlàntida d'Amaro Freitas & Momi Maiga –qui també inauguren la temporada de l'Auditori de Girona aquest dissabte– va ser esplèndid. El pianista brasiler i el corista senegalès establert a Salt van fer broma a l'inici donant la bona nit en brasiler i traduint la benvinguda al català.

L'espectacle conjunt Ecos de l'Atlàntic té de protagonistes les cançons que sonen a banda i banda de l'oceà que uneix els seus continents estimats, Amèrica del Sud i Àfrica. I ho fan amb cançons i díptics sonors d'un i altre, com ara ajuntant el riu "Amazonia" i el vent "Fonyo" del disc Kairo (Segell Microscopi, 2024) amb un passatge a l'entremig de flautes. La música sembla fluir com el riu amb les notes al piano, el remolí de flautes condueix al vent africà, fent que els dos afrodescendents retornin als seus origens i a la defensa de veure els seus continents lliures de tota colonització econòmica i cultural. 

Precisament aquests diàlegs culturals i socials no només s'haurien de veure dalt dels escenaris, sinó que aquest component de repensar les comunitats a Catalunya és necessari a escala social. Concretament al MMVV s'ha anunciat la jornada 'Mediació i comunitat per a esdeveniments musicals', que Girona acollirà el dissabte 21 de novembre de la mà de la xarxa Xàfec (Xarxa de festivals de música de Catalunya).
 
I quan semblava que podríem gaudir d'un altre artista italià important al MMVV, va caure una galleda d'aigua freda: "El concert de Giorgio Poi previst per avui dijous a la Carpa de l'Atlàntida no es podrà dur a terme. Les inclemències meteorològiques han fet impossible que els artistes hagin pogut arribar a Vic". Davant d'això el públic es va traslladar a altres propostes. Per exemple, a l'altra banda del riu, just hi tocava el cantant occità Rodin dins l'Adoberies Fest, que ahir també va acollir actuacions de Grup de ties, Raph Dumas, Les Cruet. Avui divendres 18 comptarà amb actuacions com les d'Ivan Telefunken + Oriol Sauleda o Nisei, i dissabte 19 les de Jordi Matas i Roko Banana, entre altres. 

La sorpresa de la nit va ser Lluki Valverde, que segurament va tenir més públic per l'ansia de concerts al mateix escenari gratuït. En paraules raspalladores del seu amic i company a La Ludwig Band, Quim Carandell, publicades en el dossier MMVV d'El9Nou assegurava que Valverde és "Músic, actor, dramaturg, mecànic de bicicletes, clarinetista de conservatori i saxofonista d'envelat. Ahir diva de cabaret, avui solista de La Ludwig Band i demà rumber d'Hostafrancs". I el cert és que hi va haver molt de música d'envelat en aquest concert. 
 
El debut discogràfic, A la catalana (Primavera Labels, 2026) de Valverde apareixerà el proper 2 d'octubre. Són cançons que sonen des del cor i amb tota l'herència dels grups laietans dels setanta. Ressona a Gato Pérez, a Sisa i en alguns passatges al posat teatrero dels Comediants (no perquè sí l'escenari tenia una gran lluna d'atrezzo que recordava al solet d'ells) i fins arribar a alguna posada d'Albert Pla.

Perquè el d'Espolla té l'àngel –fins i tot se'n posa les ales– per fer una posada en escena que sigui recordada. Té taules per parar un tren, perquè ha anat amb la locomotora Ludwig Band. Té unes lletres que expliquen realitats urbanes de tot color, des del més amorós i festiu a fer tot un pamflet per recordar sempre les dues germanes del "El 248 del Carrer Navas" que es van suïcidar quan la policia judicial les anava a desnonar.

Cops de realitat pures i dures, d'uns temps que no són fàcils per ningú, però com ofereix l'amant de bicicletes Lluki Valverde a la cançó "El Carmel": 'amb una dinamo he encès els carrers'. I ell que tant fa música com teatre –amb el Círcol Maldà a la Beckett–, és clar que, com Mar Pujol, té l'enginy i la capacitat per encendre moltes més nits amb la seva feina ben feta.  
 
Avui divendres el MMVV ha lliurat el primer Premi Marc Lloret, que s'ha endut Júlia Colom per la cançó "Sa nit i es dia", del darrer disc Paradís (La Castanya, 2025). Aquest guardó, impulsat per Mishima i per la Xarxa de Festivals de Música de Catalunya (Xàfec), porta el nom de qui va ser durant tretze anys, director del MMVV, a més de teclista de Mishima. El premi inclou quatre actuacions remunerades a festivals impulsats per Xàfec i una actuació al concert de Mishima el pròxim mes de desembre a la sala Apolo de Barcelona.

El dia segueix amb els protagonistes Nacho Vegas, Pep Gimeno 'Botifarra', Remei de Ca la Fresca, Dan Peralbo & el Comboi, entre d'altres; mentre que dissabte i diumenge actuaran artistes com Queralt Lahoz, Maig, Mama Dousha, Ginestà i tancarà la 38a edició del MMVV Quimi Portet.