Amb el tercer treball, titulat 'Iconique', us considereu un grup icònic o heu gravat un disc icònic?
ÀNGEL EXOJO: Una cosa és una conseqüència de l’altra. El disc és una reflexió sobre la iconicitat, no tant sobre nosaltres, a partir dels nostres referents. Hem agafat els elements que constitueixen la simbologia del que és icònic a la cultura pop i els hem portat a les cançons amb una essència molt Fades, molt nostra.
FERRAN PI: Dit així, diria que som una mica icòniques.
A diferència dels discos anteriors, heu treballat amb un equip més gran, amb més temps i més coneixements. Què ha implicat?
VICENÇ CALAFELL: Es podria dir que Iconique és el nostre primer àlbum d’estudi com a tal. Ha suposat un canvi brutal, perquè hem passat d’enregistrar Metallix dins un armari de casa per falta de pressupost a fer-ho en un estudi de gravació, amb tot el que implica. Hem tingut coŀlaboradors a la producció, hem utilitzat instruments orgànics i hem disposat d’un espai propi per a nosaltres tres. Abans ho fèiem tot en línia, i en aquest cas hem fixat unes hores al dia per reunir-nos i treballar plegats.
En quin moment vau decidir apostar per obrir una porta a la vostra professionalització com a artistes?
F.P: Tot va sorgir d’una reunió en la qual gairebé ens morim. Vam fer una sessió de PowerPoint a Palma, en què cadascú havia de presentar idees per al nou disc. Vam sortir un moment per atendre una entrevista i estàvem molt marejades, rèiem molt i ens feia mal la panxa. Quan vam tornar, vam notar que feia molta pudor i ens vam adonar que hi havia una fuita de gas. Una barbaritat!
V.C: Iconique es va idear mentre estàvem intoxicades.
À.E: El contingut del disc va acabar sorgint d’una experiència de vida o mort total: Iconique o mort!
A les cançons s’hi aprecia la presència d’instruments, tot i l’electrònica. Gravar a Hitmakers Studio de Barcelona i amb la producció de Toni Llull us ha permès jugar amb més elements?
F.P: Ha sigut un procés molt bonic, perquè hem pogut treballar amb l’amiga Aina Mateu, que ens ha orquestrat tot el disc i també ha fet els background vocals de moltes cançons. El productor Toni Llull hi ha tocat la bateria i també hi han participat Marc Pericàs a la trompeta, Joan Martí al saxo i flauta travessera i Òscar Garrobé ‘Garru’ al baix. Hi ha instruments, però estan extremadament saturats perquè remetin a la música disco dels anys vuitanta i noranta, i això és el que més ens agrada perquè tot ha quedat integrat i digitalitzat.
V.C: Sempre havíem rebut la crítica que Fades no és música, així que vam decidir fer un treball orgànic i digitalitzar els instruments.
À.E: Hem incorporat instruments a les cançons perquè volíem crear un imaginari orquestral i, simplement, ens va agradar incorporar-hi aquesta exageració. Nosaltres tenim uns coneixements musicals molt bàsics, tot i que aquest any en Ferran ja ha començat a estudiar al Taller de Músics.
El disc està farcit de referències musicals i de moments icònics de la història de la música pop. Quin són els més destacats?
À.E: La cançó més actual segurament és “M’agrada, I Like It, J’adore”, que és súper brainrot, però la resta de temes revisiten la història del pop. Per exemple, hi ha presents els anys seixanta amb l’interludi “The New Ronnettes”, la música disco amb “Criminal del disco”, els anys dos mil amb “Treu-te el bikini” i els noranta amb “Fadafunk”, que combina el hip-hop i Destiny’s Child. En aquest procés hi ha tingut una gran influència el grup de hip-hop nord-americà The Black Eyed Peas i el seu disc Monkey Business (A&M Records, 2005), a més d’artistes com Liza Minnelli, Fergie o Beyoncé.
ELS MASCLES ALFA
Vau llançar el tret de sortida de la nova era com a F-boyz, que són Fades si fossin homes cishetero. Per què vau adoptar aquest rol?À.E: Va ser una crítica a la masculinitat performativa. Era una manera irònica de dir a la gent que si Fades no funciona com a grup queer, ens podem transvestir en homes.
V.C: Literalment som drag kings, i això ens ha funcionat molt. De fet, hi ha hagut noies cishetero que ens han vingut a dir que els encantem com a F-boyz. També és veritat que, revisitant moments icònics de la música pop, no podien faltar les boybands, com el grup nord-americà NSYNC, que causava furor. I igual que a ells els creaven una personalitat, nosaltres tenim en QuickQuim, el Petit Miki i en Tete3000.
El paper com a F-boyz representa una transformació física molt gran. Heu patit moments de disfòria?
À.E: Jo vaig viure moments dramàtics a l’hora de fer un canvi radical de ‘nena tetuda con culo’ a ‘nene marcando paquete’. De fet, quan els hem hagut d’imitar ens hem adonat que els homes són ridículs, ja que realment actuen com una caricatura d’ells mateixos.
V.C: Al final, podem afirmar que el gènere és molt fàcil de performar i de modificar. I que riure’ns dels gèneres, siguin quins siguin, també ens reafirma com a artistes queer.
La vostra transformació és també una crítica a tots els que venen la seva personalitat per diners?
À.E: Sí, precisament el tema “Dimoney” expressa que en molts casos l’escena musical s’ha masculinitzat per diners i per triomfar. En canvi a nosaltres ens ha ajudat a ser molt més resolutives. No discutim per menudeses, gairebé no tenim temps ni de posar-nos nervioses i plorar abans de pujar a l’escenari, i després d’actuar recollim les coses nosaltres mateixes. Ens hem hagut d’espavilar.
V.C: Som tot el contrari d’un ‘industry plant’, perquè ningú ens volia a l’escena. Hem hagut de picar pedra i obrir-nos soles el camí.
F.P: Tot i això, aquest estiu, després de les agressions que vam viure, vam acabar fent un ritual abans de sortir. No per veure si estàvem guapes, sinó pels protocols de seguretat i pensar què ens podia passar.
No és gens fàcil pujar a l’escenari així. Com ho heu afrontat?
À.E: Ho hem hagut de deixar reposar, perquè físicament patim molt i emocionalment encara més. Ja ho tenim molt normalitzat, però pot arribar a ser hostil. En l’aspecte personal han criticat tant el meu cos que, quan pujo a l’escenari, m’adono que estic susceptible per por que la gent es rigui de mi. Hi ha gent que creu que no és homòfoba quan ens assenyala i ens percep com uns pallassos. Ens veuen com a caricatures que fan un concert i, per tant, senten que poden riure’s de nosaltres. Com que som persones queer no ens prenen seriosament com a una persona cis. Fins i tot hi ha gent que ens toca el cos en llocs que ens deixen en xoc.
V.C: Igual que en Ferran, jo també he fet un Treball de Final de Màster (TFM) sobre Fades, i quan el vaig presentar davant el tribunal em van dir que era un cas extremadament vulnerable. Aleshores ens vam adonar que tenim tan alt el llindar de vulnerabilitat que no som conscients de com estem d’exposades.
En el comunicat en què vau denunciar les agressions patides a la Festa Major de Vilassar de Mar, el juny passat, vau dir que no era el primer cop. Per què ho vau explicar en aquell moment?
F.P: Va ser un concert en què ens va passar una cosa molt forta. Vam haver de marxar de l’escenari i no vam poder continuar, perquè rebíem atacs cada vegada que ho intentàvem. Vam fer públic un primer comunicat contundent i va ser l’últim –tot i que ha passat moltes més vegades–, perquè va tenir un efecte crida que no esperàvem.
V.C: Vam rebre suport de tothom de l’escena musical catalana, i això va ser molt reconfortant. Ara bé, la banda de l’odi també es va multiplicar, i això ja no ens compensava. Ens vam negar a fer entrevistes, perquè no volíem capitalitzar el nostre dolor. Tots aquests atacs han anat en augment perquè hem entrat en el circuit mainstream, de manera que ja no estem relegades només a les festes majors alternatives o a les festes queer.
À.E: Fades estem constantment en el punt de mira, perquè som persones que defensem els Països Catalans, la llengua catalana i, a més, som persones queer. És a dir, el feixisme espanyolista està damunt nostre tota l’estona.
F.P: Es parla molt de l’homofòbia, però també hi ha molta catalanofòbia. Representem coŀlectius que avui es veuen molt atacats, que són els queer, els transfeministes i els pancatalanistes.
IRÒNIQUES I PUNYENTS
Líricament, el disc és continuista en la reivindicació irònica amb referències pop i temes més mundans. Podríem dir que aquesta és la vostra essència?F.P: No hem inventat res. Ja hi havia l’exemple de Zoo, amb cançons com “Tobogan”, que té les mateixes referències. El llibre de l’artista basc Hans Laguna Yo siendo yo (Anagrama, 2026) xerra de la teatralitat del pop i de la comicitat com un dels elements clau perquè un producte cultural sigui codificat com a pop. Per tant, Fades hem d’usar aquests recursos si conscientment volem ser un producte polític i alhora pop. Si fóssim uns rapers enfadats, no arribaríem a les masses a les quals intentem arribar. Difondre discursos polítics a partir de la comicitat és molt efectiu.
La coŀlaboració amb Triquell a “Sant Joan” és una manera d’entrar a l’esfera del pop 'mainstream' català?
F.P: En el meu TFM vaig analitzar per què l’escena de Cuntalunya ha funcionat tan bé, i vaig concloure que l’èxit tenia a veure amb tres discursos ideològics concrets: el pop, el queer i el català. La unió de tots tres fa que tinguem un gran impacte cultural, i per això sempre acabem coŀlaborant entre nosaltres aprofitant que tenim freqüències similars. Triquell té una freqüència pop molt gran i és amic nostre, així que el vam sumar per performar l’estil EDM-pop del raper nord-americà Flo Rida al tema “Sant Joan”.
V.C: Tot el disc està fet amb gent que apreciam i volem tenir a la nostra vida, com Júlia Colom, o el duet Svetlana & Ouineta, que ens han representat un suport espectacular.
Amb Svetlana & Ouineta ja havíeu fet “Casual (Remix)”, però ara presenteu la primera coŀlaboració oficial amb “Marxa militar”. És un homenatge a tot el que heu viscut juntes?
V.C: El que més m’agrada és que mai hem sentit competitivitat entre nosaltres. Sempre hem sentit que si a Svetlana li funcionava, ens estava obrint un camí per on podríem anar després.
F.P: L’any passat ells van llançar “Carinyo” mentre també ho petava molt “DM’s” d’Ouineta i la col·labo que vam fer amb Maria Jaume, “Mon Cheri Go Home”, i vam veure clar que havíem de sumar. A més, el reportatge sobre Cuntalunya que va publicar Enderrock va ser fonamental i fundacional per crear l’escena i anar totes de la mà. S’ha creat una germanor, i ens ajudem entre totes a obrir un nou camí.
