Eleonora Peana és una cantant algueresa que acaba de presentar el seu primer disc, Llibre (autoeditat, 2026), un títol que en la seva variant dialectal vol dir ‘lliure’. El treball conté vuit cançons, totes en alguerès amb lletra i música de la cantautora. Són un recorregut musical per la memòria de la seva ciutat, amb ingredients de jazz, música brasilera i elements de la tradició algueresa. I per sobre de tot, una declaració d'amor a l'Alguer i a la llengua.


Qui és Eleonora Peana?
Em sento una creativa a qui agrada compondre música. Tot va començar quan era petita i vaig començar a estudiar música amb el piano. A més, sempre he tingut interès per l’alguerès, la nostra llengua, que he tingut la fortuna d’aprendre de la mare i del pare. Tota la meva família és de l’Alguer i he tingut l’alguerès al meu entorn, i sempre he estat curiosa i he intentat aprendre de tot. A banda d’això he tingut la meva formació musical feta de moltes influències.

De fet, tot el disc és en alguerès.
Sí, ha sorgit de manera espontània en comprovar que l’alguerès té una gran musicalitat. El disc es diu Llibre. La paraula pot semblar un poc pretensiosa, perquè no sabem si som realment lliures ni si ens podem permetre aquesta paraula, que tanta gent en tants indrets del món no pot ni tan sols imaginar. Primer de tot em refereixo a una llibertat musical. A l’Alguer, naturalment, tenim una cançó popular que és similar a la cançó popular europea, i que s’assembla a la música napolitana. En el meu cas, no he volgut quedar-me estancada en aquesta forma i he tingut la llibertat de marxar i fer música en totes les formes que he volgut, amb tots els backgrounds que són part de la meva formació i del meu gust musical. Seguint el que jo sé musicalment, he emprat l’alguerès amb aquesta llibertat estilística.

Cantar en alguerès és un acte de resistència cultural? Cantes en català per responsabilitat lingüística?
No és responsabilitat lingüística ni cap forma d’activisme. És una cosa que tinc de manera natural, que estimo, que m’agrada d’emprar i que va lligada al que estic parlant al disc. M’he sentit lliure de, per exemple a la cançó “Color”, posar-hi cantarelles, històries populars, coses que ara es coneixen menys. He volgut posar-les en aquella cançó, perquè és un nonsens, no té una lògica narrativa, només està feta per posar la llengua a primer pla. Però Llibre vol dir que, primer de tot, jo soc músic, i l’alguerès és espontàniament un color de la meva paleta. No ho faig per fer activisme, encara que d'alguna forma ho sigui. Però per sobre de tot és autèntic.

T’has sentit lliure creant-lo?
Sí, sí. No m’ha suposat cap limitació el fet de fer música en alguerès. Jo crec que si una cosa vol realment sobreviure i evolucionar, ha de respondre a l’exigència i al gust de la contemporaneïtat. No he forçat res; tot ha sortit natural. Per mi, no seria possible fer música d’una altra manera.


En el disc hi ha influències de cançó d’autor, de la música brasilera, del jazz… Amb quins referents t’identifiques?
Jo crec que de totes les influències en neix una identitat, que és la meva. Dic això perquè he escoltat molts discos i vist que en molts hi posen una cançó llatina, un blues, una cançó d’un altre estil… Jo penso que he madurat un llenguatge musical i l'he posat al servei de la meva identitat. La música brasilera i el jazz són les dues experiències musicals més llargues i importants per a mi. La música brasilera m’ha donat idees compositives, tenen una riquesa enorme de compositors, tant pel que fa a la música com amb la lletra. Són coses que no es programen a la vida: jo he trobat això i m’he dit: ‘Uau! Aquesta és la música que jo estava cercant i no ho sabia’. I no estic parlant només de la bossa nova, també del que va passar abans i després, que és realment molt. I el jazz és una manera de pensar la música que m’ha donat una connexió amb l’harmonia i amb un llenguatge, una manera de fer interplay amb els altres músics, d’improvisar, i d’acostar-se a les cançons. El meu disc ha estat gravat en directe, que també és una cosa típica de la manera de tocar el jazz…

A nivell discursiu, de què parla el disc?
El disc parla de la meva relació amb la llengua i amb la meva ciutat, perquè naturalment són dues coses que van juntes. Vull explicar el que és per mi l’Alguer i viure-hi. Jo vaig estar deu anys fora de l’Alguer, i en aquest temps no vaig tenir una gran relació amb la ciutat. Ara he reelaborat aquesta relació amb la meva ciutat i la llengua. Per això les cançons són mirades al món de l’Alguer vell, a la vida d’un temps, a coses típiques de l’Alguer, com aquesta relació poètica amb el mar. I, naturalment porto totes les cançons a la meva forma de fer. També hi ha cançons una mica iròniques, com ”Rodes” que duu un títol que fa referència a una cançó de John Lennon, “Watching the Wheels”.

Et podrem veure aviat a Catalunya?
Espero que sí, perquè per mi és interessant fer-hi concerts. No sé encara quan això succeirà, però hi ha gent que està interessada que faci concerts allà. Encara no tinc data. Espero poder cantar a Barcelona i també en ciutats més petites que lluiten per la llengua. Per mi té molt sentit portar les meves cançons, que tenen lletres en català, a gent que les comprengui.