El duo electrònic empordanès b1n0 torna a obrir el capítol de les col·laboracions amb Gargot (Foehn Records, 2026), tot i que juga amb la improvisació per bandera. Malcus Codolà i Emili Bosch han tingut aquesta vegada sis cantants, músics i rapsodes tan diversos com Martí Sales, Clara Peya, Mar Pujol, Meritxell Neddermann, Oso Leone i Vernat. En parlem amb Codolà.



Un gargot remet a una improvisació per fer el primer que et surt. Com es cristal·litza en aquest tercer àlbum?
Gargot va néixer d’un moment concret en què ens sentíem estancats en la nostra manera de fer, no només en els discos, i vam buscar una metodologia que ens animés a provar coses noves. La idea va sorgir fent sessions d’improvisació a l’estudi i amb gent, músics i cantants, que ens agradaven.

Com va començar aquesta aventura a l’estudi?
El primer va ser el mallorquí Xavier Marín (Oso Leone), i ens va flipar. Fèiem sessions llarguíssimes i podíem improvisar hores i hores. És un mètode que no havíem provat, perquè sempre tiràvem de compondre prèviament. Fins i tot amb les col·laboracions, d’entrada preparàvem una estructura, una cançó, un acord o una melodia... En canvi aquest cop ha estat més rude, ja que hem muntat un set d’instruments en funció de cada col·laborador per veure com sonava. Amb ell vam gravar els temes “Warmills” i “Unique”.

Al disc 'Blue Screen' (Foehn Records, 2024) vau tenir la veu única de la IA. Ara heu buscat col·laboracions vocals i instrumentals, com Clara Peya a “Gargot 1” i “Gargot 2”. Com ha anat?
Per sort, o per desgràcia, vam crear el grup amb la mentalitat de trobar un espai per investigar i buscar sempre els límits. Quan tenim una fórmula que ja sabem i ens funciona, ens n’avorrim molt ràpid. Després de gravar el disc Blue Screen, creat a través de la intel·ligència artificial, en què havíem acariciat una electrònica més bruta, vam adonar-nos que no volíem repetir-nos una vegada i una altra. Així que, per lligar el que havíem fet abans i després, vam tornar a la idea de les col·laboracions, però no com anys enrere, que era muntar una casa ben estructurada, sinó jugant amb cada artista que hi ha participat.



Heu tornat a explorar diversos vessants de la música electrònica, després d’haver virat de propostes de pop orgànic fins a altres de més ballables. En aquest cas, heu apostat per la llibertat total?
Sí, pura llibertat. El que més ens agrada és trobar-nos i que, de sobte, estiguem creant una cosa que no sabem ben bé què és, ni sabem acabar de situar en el marc estilístic musical. Per exemple, en aquest disc hem samplejat músiques brasileres, que era l’última cosa que hauríem pensat, i les hem posat amb un synth de baix rebentadíssim i una bateria acústica tronada, gravada amb reverb, per acabar trobant-nos en un paisatge estrany. De vegades no sabíem si estàvem fent una genialitat o tot el contrari...

La qüestió és fugir de l’avorriment?
Sí, però sobretot que hi hagi risc. Estem farts d’escoltar músiques perfectes, que estan completament mil·limetrades des del primer minut fins a l’últim, on no hi ha cap opció ni llibertat per a l’error. Tot sembla calculat perquè res pugui fallar, perquè cada directe sigui igual que l’anterior i no hi hagi marge perquè pugui haver-hi ni la mínima intervenció humana, encara que sigui imperfecta.

El disc comença amb Martí Sales recitant “Cataclisme”.
Vam parlar-hi arran de la traducció que va fer de Kae Tempest, Connectar (Més Llibres, 2021). Li va encantar la idea de Gargot i ens va passar fragments del seu últim poemari, Descripció del món [Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2026]. Just en tenia un que representava molt la idea del disc i, és clar, vam voler posar-lo al principi.



En aquest cas, el poeta barceloní fa de rapsoda, però en altres trams us agrada treure els col·laboradors de la seva zona de confort, per exemple al tema “Mel”, on canta Mar Pujol.
Sí, teníem ganes que fos així, però Mar Pujol és tan bona que va ser increïblement natural. Va ser molt ràpid, és un monstre. Té una capacitat musical enorme, fins i tot hauríem pogut fer tot un disc sencer de música electrònica amb la seva veu.

Les cançons més radiables són amb ella o “Nit”, amb Meritxell Neddermann, que també apareix a “Gargot 3”.
No és que vulguem fer música experimental només per fer-ho estrany, ni tampoc descartem les coses que no ho són tant. Justament amb la Meritxell va sortir aquesta cançó en una sessió d’estudi lleugera i fàcil, va ser per causalitat.

Després de set anys de trajectòria, creus que amb b1n0 heu trobat el vostre lloc a l’escena?
Sempre fem la broma que el grup té més transcendència entre els músics que no pas entre els mitjans de comunicació i el públic. Molts altres artistes estan al dia de b1n0, però en canvi no ens coneix ni la nostra tia. És com un llindar estrany, perquè tenim cert reconeixement, però sense que això ens permeti poder viure tranquil·lament del projecte. De tota manera, ens sentim molt còmodes i volem seguir apostant per la nostra manera de fer. Tant de bo pogués haver-hi una mica més de feedback econòmic, és clar, però hem aconseguit trobar les nostres estratègies per tirant endavant.