La percepció que el souflé comença a afluixar ve reforçada per una mena d’opinadors que qüestionen el moment actual. Es resumeix en una frase: “A iCat hi sonen uns grups i unes cançons que no se sentirien si no fos per les quotes en català”. Pobra iCat, ara resultarà que la culpa és d’aquesta emissora que sempre ha apostat per la producció autòctona, ara des del ciberespai i sense antenes de les clàssiques. Potser sí que de tant en tant s’hi cola alguna cançó manifestament millorable –com si sentir La Oreja de Van Gogh a qualsevol emissora fos agradable–, però la reflexió amaga un cert prejudici respecte a la producció musical nacional.
I és aquí on tornem a la pregunta que tant excita la central lechera en l’àmbit esportiu: Som davant un canvi de cicle? Anem a les fonts: Busquem pel Sona 9, el viver on podem trobar els plançons dels mp3 del futur. Als escèptics els convindria escoltar algun d’aquests nombrosos concerts de diferents formats que organitza aquesta bona gent, com ara fa unes setmanes per Nadal al Festival de la Infància de Barcelona. O més fàcil encara, poden entrar al web del Sona 9, on es pot escoltar en línia temes dels grups que s’hi van presentar a la darrera edició: gent com els guanyadors Empty Cage, Coriolà i Patch (de l’ordre en parlaré més endavant), i també els que van quedar fregant el travesser, com Els Sulfitos, amb cançons tan ben trobades com “L’any de la picor”, o els blanencs Nu amb la seva delicada “L’oreneta”, i tants altres. Una estoneta escoltant els grups que s’hi van presentar és un termòmetre del que s’està coent, i potser els faria canviar d’opinió. Com a mínim descobririen dues obvietats: que els Conservatoris han provocat que el punt de partida qualitatiu sigui molt més alt, i que l’abaratiment de la tecnologia musical està facilitant unes autoedicions d’alt nivell (amb perdó del senyor mescles).
L’any 2013 no només representarà l’alternança al tron del pop-folk català (Amics/Manel), també ens esperen El Petit de Cal Eril, Anna Roig, La Iaia, Els Catarres, potser Mazoni –sisplau, Jaume, amb dues cançons no en tenim prou– i una pila més. La qüesti. és si aquesta música que veurà la llum forma part de la fornada que s’estaria acabant o si és una exhibició de musculatura i força. Tornant al Sona 9, és possible que els escèptics estiguin cansats de sentir pianos que els recorden Coldplay, percebin melodies comunes ja sentides, acords experimentats fins a la saturació o lletres costumistes del tipus ‘em llevo, obro la finestra, veig el sol i prenc un cafè’, però jo no em quedaria en aquesta lectura.
Potser ho pensa el jurat dels premis, que poden estan cansats d’un cert estil o que ens han volgut enviar un missatge. Ja aviso que són bona gent i francament incorruptibles, però el resultat final em va sorprendre. I així va quedar escrit en un tuit que demostraria una capacitat predictiva de qui signa semblant a la de Sandro Rey.
Empty Cage va guanyar tot i ser més difícil de digerir pel gran públic que Coriolà, i potser és aquí on hi ha el missatge del jurat i un cert posicionament davant un eventual canvi de paradigma. Potser és que troben reiteració en les maquetes presentades, com l’haurien trobada en el moment de Sopa-Pets-Sau o als anys seixanta amb Beatles-Stones. Però al mateix temps ens estan dient, i aquí hi ha la resposta, que l’impuls creatiu segueix viu i és bo.
.gif)
.gif)
