Els ponents tant d’una taula com de l’altra van explicar el gran moment de creativitat que viu la música en valencià d’una banda i van lamentar la falta d’involucració de les institucions de l’altra.
Per a mi, el més interessant d’aquestes jornades és el fet que s’hagin pogut fer. Poca involucració de les administracions valencianes i precarietat en la indústria? Sí, d’acord, però mireu: La Casa Calba, Mésdemil, Bureo Músiques, Comboi Records i Cambra Records com a discogràfiques; Metrònom, Pro21 i Mésdemil com a managements; músics i cantants organitzats a l’entorn del Col·lectiu Ovidi Montllor (COM), una producció discogràfica en valencià que l’any passat va arribar a la setantena de discos... Res d’això no existia fa vint anys!
Altres coses que també em van cridar l’atenció van ser l’excessiva admiració amb què es miren el que es fa des de Catalunya i la naturalitat amb què fan servir tant la paraula ‘català’ com ‘valencià’ per referir-se a una única llengua. Així, es va dir que Antònia Font canten en valencià i al cap d’una estona que Obrint Pas ho fan en català. I aquesta naturalitat la van donar els organitzadors en programar els concerts: Obrint Pas, Toti Soler i Gemma Humet, Aspencat, Rapsodes, Els Catarres, Feliu Ventura, Txarango, Malnom, Òscar Briz..., una bona mostra de l’escena musical valenciana.
.gif)
.gif)
