Però la meva sorpresa a l’arribar a la sala Zeleste va ser majúscula quan em diuen que els Detectors ja havien tocar i que, els que jo suposava que eren el teloners, aquells Sopa de Cabra ja estaven a l’escenari. Jo no entenia res. De dins la sala en sortia una cridòria sorprenent i a sobre l’escenari veia una banda desacomplexada que feia tremolar el terra del carrer Almogàvers amb rock and roll de la vella escola.
Eren els anys en que els més moderns volien inflar-se a èxtasi i viatjar a Manchester o posar-se a ballar al ritme marejant de l’àcid house. El sector més metàl·lic intentava una mutació inexplicable tallant els camals dels pantalons i llençant-se als camins del crossover. I al mig d’aquests pals de cec, un grup d’arreplegats vinguts de ‘comarques’ s’ho estaven passant teta a sobre l’escenari recuperant l’esperit stonià del rock and roll, fent versions de Led Zeppelin i cantant-li al sexe, a les dones i als torrats.
I varen passar ampolles i anys (juro que fins fa no gaire pensava que la cançó deia “colles i anys”) i aquells xavals gironins es van anar fent grans, immensos. Capaços de mirar cara a cara a Tina Turner i a El Último de la Fila a l’Estadi Olímpic, d’enregistar un disc en directe espectacular, de trepitjar el cel i també l’infern. De veure com els hi plovien pedres a la Devesa de Girona l’any 1992 a com convencien a tothom des del sumptuós escenari del Palau de la Música l’any 1998. D’acompanyar-los de gira per les carreteres fins a Reus (1997) o fins la ciutat de Palma (1999) i acabar fotografiant tot el que es coïa en els darrers concerts de la banda l’any 2001 i que va quedar plasmat en les últimes gravacions del grup: Bona nit malparits (Música Global, 2002) i El llarg viatge (Música Global, 2003).
Que aquella primera nit de 1989 va canviar la meva vida? sens dubte va ser la constatació del naixement i creixement d’un fenòmen que va esclatar dos anys després en el famós concert del Sant Jordi i que va activar els ressorts necessaris perquè tres anys després un grup de sonats uníssim esforços per fer una revista de rock and roll escrita en català... però aquesta és una altre història que ja s’explicarà un altre dia...
Totes les imatges que vaig anar fent durant aquells anys i que s’ampliaran amb les dels concert del Palau Sant Jordi, es poden veure des del 7 de setembre i fins el 4 de novembre al Centre Cultural La Mercè (Pujada de la Mercè 12, 17004 Girona)... molt a prop del mític Carrer dels Torrats (actualment Carrer Nou del Teatre).
.gif)
.gif)
