L'última jornada del Cruïlla 2018 arribava amb un sol que esclatava com mana la norma dels festivals d'estiu a Barcelona. Els dos dies anteriors el temps també havia acompanyat, i afortunadament per als assistents les aglomeracions dins el recinte no eren gens freqüents, cosa que feia que els més de trenta graus s'apaivaguessin amb espai i amb la suau brisa marina que sempre corre pel Parc del Fòrum.

Segons l'organització del festival, 57.000 persones han passat pel Cruïlla aquest any, unes xifres semblants a les de l'any passat i que fan pensar que el festival és molt lluny de celebrar l'última edició. De moment el festival ja ha anunciat noms per al Cruïlla de Tardor: MGMT, Cat Power, Viva Suecia i Neuman.
 
Els motius que van fer que la jornada del dissabte passés amb nota alta van començar ben d'hora a les 19 h de la tarda amb el concert de l'artista maliana Fatoumata Diawara. La diva va invocar els esperits a través de les seves cançons, que mesclaven la tradició africana amb la sonoritat  moderna, i els seus balls espasmòdics. Entre els músics s'hi podia veure una cara coneguda entre els rostres africans, la del teclista Arecio Smith, habitual músic de l'escena catalana conegut per ser un dels membres d'Astrio. Entre càntics a la llibertat, picades d'ullet a l'afrobeat de Fela Kuti i versions de Stevie Wonder, Diawara es va anar posant el públic a la butxaca.

Al mateix escenari poc més tard hi actuava Ramon Mirabet, que literalment "ho va petar". Molt agraït al festival, el santfeliuenc va oferir un concert emocional, ja que, tal com va dir, la seva relació amb el Cruïlla és especial i els concerts que hi ha fet també. La gent va respondre a les cançons dels dos primers discos i a les inèdites que han d'arribar en forma de nou disc a la tardor.
 
A la mateixa hora que Mirabet a l'escenari del costat, al Cruïlla Enamora era el torn d'un dels principals caps de cartell del festival d'enguany: David Byrne. El cervell de Talking Heads té 66 anys, però l'energia i l'atreviment que va exhibir en directe superava amb escreix el de molts grups joves del festival. Sense ni un cable els músics es movien amb els seus instruments lliurement per l'escenari. Sense sabates, les coreografies semblaven totalment orgàniques, i sens manies Byrne va combinar grans hits de la seva històrica banda com "This Must Be the Place" o "Burning Down the House" amb cançons del seu nou disc, American Utopia (Nonesuch Records, 2018), i fins i tot es va permetre el luxe d'acabar amb una versió, "Hell you Tambout", de Janelle Monáe. World music, post-punk, festa i unes paraules per als catalans: "Voteu sempre que en tingueu l'oportunitat".

El Cruïlla va començar amb un altre concert per emmarcar, el d'Albert Hammond Jr. Sorprenentment el guitarrista de The Strokes tocava en un dels escenaris petits, i de tota manera el novaiorquès ho va donar tot. Es va infiltrar entremig del públic, en tota una lliçó del que ha de ser un bon concert de rock.

A la mateixa hora Núria Graham actuava a la Carpa Movistar, un racó força màgic del festival on les propostes íntimes tenien un bon aliat. El seu concert es va basar en les cançons del seu nou disc, Does It Ring a Bell (El Segell del Primavera, 2017), algunes de discos anteriors i un tema inèdit només acompanyada de la guitarra elèctrica que ja havia tocat al Vida i que va fer emocionar més d'una persona del públic. Va ser un altre bon concert de rock, en aquest cas d'un vessant més oníric i introspectiu del gènere.

Si el concert de Núria Graham estava ben ubicat, el que no ho estava era el de Ben Howard. Massa tard i en un escenari massa obert per a una proposta delicada i tranquil·la, de la qual la gent no va poder gaudir com es mereixia. Pel que fa a Justice, el seu directe va ser com la porta d'entrada a una altra dimensió. Sense fer res espectacular a dalt de l'escenari (eren dos tios tocant maquinetes), van destacar-se de manera espectacular a través de llums i una forta barrera de so que feia ressonar caixes toràciques. 

Per la seva banda, Els Catarres també donaven guerra en plena matinada. Amb molt de públic, els d'Aiguafreda van tancar la franja horària dels grups instrumentals, abans que Orbital es posessin al comandament de la seva nau espacial de tecno per a tots els públics.