Amb els camps de futbol encara clausurats al públic i l’enyorança de compartir les grades amb figures de diversa procedència, els vilanovins Copa Lotus presenten el tercer àlbum Rock d’estadi (RGB Suports, 2021), un passeig pel patrimoni i la pobresa humana de la nostra societat. Un treball menys local, més capital.



'Rock d’estadi' és un nom que albira un canvi d’estadi, i amb el primer disc de Copa Lotus passada la trentena omplireu estadis? 
Marc Bala (veu i guitarra): Estic molt d’acord amb tots els significats de les paraules ‘rock’ i ‘estadi’, i per això a la portada del disc hi hem posat una pedra. El títol vol ser un joc per tal d’acabar reivindicant-nos com a banda que acaba tocant per a poca gent. Que un grup de la projecció de Copa Lotus faci servir l’etiqueta Rock d’estadi ja reflecteix la nostra manera de fer les coses. I més en un context com l’actual, volem reivindicar el rock guitarrer d’estadi perquè està desapareixent, i també perquè en l’àmbit del futbol mundial ara no es poden omplir estadis ni per veure jugar Messi. Aquest títol ens agradava en molts sentits.

Sempre heu estat un grup de certs referents ‘nostàlgics’, però aquest disc, també per algunes temàtiques, té un aire més revisionista i enyorat. Per què aquesta melancolia? 
M.B: No ens ho hem plantejat. I no dic que no ho sigui, però no hi havia aquest propòsit. Suposo que ens acabem agafant al que tenim i al que hem viscut, perquè de futur tampoc n’hi ha gaire i no sé si sabríem escriure cançons sobre res més. Com a rerefons segurament hi ha més nostàlgia perquè hi ha un sentiment de tribut al públic, ens ha quedat un disc de gent que el rock d’estadi el fa des de les grades, la platea i el fossat, i no tant des de l’escenari. Hi ha molta referència a la música pop, jo ho veig més així que no pas una nostàlgia personal.

Vidal Soler (veu i guitarra): Crec que hi ha la tendència de grups catalans de gent jove a escriure com si fossin iaios i potser nosaltres hem patit la mateixa dèria, però cada vegada ho estem corregint més i ho anem encaminant a poc a poc. Per exemple, hi ha cançons com “Núñez i Navarro” que ens defineixen perfectament i que a més fugen del que estàvem acostumats a escriure fins ara.


D’una banda es nota la veneració pel rock ben fet, i el disc sona així, però també volem treure ferro a tota la mitomania al voltant del gènere, si més no al tema “Prohoms febles”.
M.B: Com a fans i com a societat hem elevat a un lloc que potser no calia artistes amb carreres impecables. Hem comès l’error de lloar d’una manera excessiva bons intèrprets i cantants, i també músics considerats compositors excel·lents. I, a més, la premsa musical s’ha encarregat de promocionar mites sense cap taca al seu currículum. Però ara, gràcies al canvi de paradigma que estem vivint, ens hem adonat que hi ha penya que si sabéssim el que fa a casa seva no sé si ens vindria de gust cantar les seves tornades. Hem volgut descriure la sensació de com han caigut certes icones.

Podríem dir que la lletra és una mena d’autoparòdia de vosaltres mateixos?
M.B: Sí, ens va fer gràcia obrir el primer tema del disc amb una lletra en què nosaltres som els cantants però alhora som els que ens passem més estona escoltant música o anant a concerts que no pas davant d’un micròfon. Som més melòmans i espectadors que no pas en la part activa de l’escena com a músics. Conceptualment, volíem presentar el disc: som uns autèntics espectadors del rock d’estadi. 

I, després, ja venen els prohoms de veritat, els que són més poderosos?
M.B: Sí, directament, els mafiosos.

V.S: A les cançons del disc ens ha agradat que hi apareguessin alguns personatges i també col·lectius determinats. És com un estudi de camp de les personalitats de la cultura popular catalana, des de les havaneres i els que graven discos, que són els reis de les barres del bar, fins a "Núñez i Navarro" o l’Upper Diagonal. 


Cinc anys després de l’últim, es podria dir que és el disc menys vilanoví de Copa Lotus? 
V.S: Hi ha amics que ens diuen que és el disc de Barcelona de Copa Lotus. No sé si és veritat, però després d’anys de localismes i d’haver de recordar que érem de Vilanova, ens ha anat bé obrir-nos com a grup. Suposo que traslladar-nos ens ha ajudat. El disc està fet com hem pogut; la bateria la vam gravar a l’estudi La Casa Murada, però les guitarres estan enregistrades a casa me mare, amb els nostres micros, i les veus les vam posar al pis de Barcelona.

Després de guanyar el Sona9 vau fer la producció amb Ken Stringfellow i al segon vau treballar amb Peter Buck (R.E.M.) i Paco Loco. Aquest cop no hi ha hagut cap estrella? 
M.B: Sí, i tant, Vidal Soler!

V.S: L’he produït jo, en tant que m’ha tocat fer els arranjaments i decidir quantes pistes fèiem servir per a cada instrument. De fet, el que volíem era que Santi García fes la mescla perquè quedés un resultat niquelat. Sempre que hem fet un disc hem tingut la sensació que no hem acabat de trobar la fórmula ideal, una manera amb la qual ens sentíssim còmodes treballant al nostre ritme i sabent que si la cagàvem teníem marge per corregir.

M.B: De fet, la trajectòria amb Copa Lotus és una mica estranya. El fet que un primer disc el produís Ken Stringfellow –que havia produït amb Posies i R.E.M.– i per al segon anéssim a buscar Paco Loco anava lligat a la nostra obsessió de voler treballar amb gent per poder arribar a un punt on nosaltres sols no arribàvem. Ens ha passat al contrari que a moltes altres bandes i ara, com que ja teníem aquesta experiència, hem volgut veure on arribàvem sols nosaltres quatre sense cap decisió externa, fent un procés molt més íntim i tancat.