actualitat

Quan Eivissa era el paradís del rock

El periodista i PD Christian Len, autor del llibre 'Balearic', recorda l'explosió musical contracultural dels 70 a les Pitiüses, que va convertir l'illa balear en una mena de meca del hippisme de l'època

50 anys de 'Jo, la donya i el gripau'

| 13/07/2021 a les 08:00h
Especial: Efemèrides
Arxivat a: Enderrock, Bee Gees, Pink Floyd, Joni Mitchell, edrbalears, Eivissa, efemèride, actualitat
Joni Mitchell fotografiada a Eivissa durant la 'festa' de la seva cançó «Califòrnia»
Joni Mitchell fotografiada a Eivissa durant la 'festa' de la seva cançó «Califòrnia» | Karl Ferris
L’any 1971 Eivissa i Formentera van esdevenir pol d’atracció per a joves hippies i músics d’arreu del món que volien fugir de convencions i cotilles socials per explorar nous camins creatius, noves inspiracions i nous estats de consciència. Cinquanta anys després, Christian Len aporta les claus que van convertir aquella època en un moment especial a les Illes Pitiüses.

Soc un melòman empedreït. Em fascinen les històries que hi ha rere cançons o artistes de l’imaginari col·lectiu. Històries evocadores que ens transporten en l’espai i el temps, i que ho fan amb el punt de melangia del que no has viscut però que et toca el cor. Toc, toc. A Eivissa n’he sentit moltes que transcorren en un lloc preciós i durant un dels períodes més excitants de l’època moderna. Al principi me les vaig anar trobant, però el meu interès va fer que continués investigant fins a cercar-ne referències constants en músiques dels seixanta i setanta. L’illa va ser un centre d’inspiració per a molts artistes i aquest caldo de cultiu la va convertir en el paradís mundial del rock, fins que el feroç capitalisme la va corrompre. Com ha fet a tot arreu. 

El hype dels artistes amb les Pitiüses es va succceir des de l’arribada dels primers beatniks als anys cinquanta. Sobretot pintors i escriptors. Alguns fugien de la Guerra de Corea. D’altres volien trobar a l’illa un lloc per escapar i inspirar-se. Una espècie de refugi bohemi. Els ecos d’aquelles històries van seduir músics com Bob Dylan. Hi ha qui explica que el geni de Duluth, convalescent després d’un accident, va decidir fugir dels mitjans nord-americans i, aconsellat per la icona beatnik per excel·lència, Allen Ginsberg, va buscar refugi a Formentera el maig de 1967. No n'hi ha proves. Només alguns testimonis. Uns diuen que es va allotjar al far del cap de Barbaria. D’altres que al molí que apareix a la portada del More (Columbia, 1969) de Pink Floyd.

La fotografia del vell molí de Sant Ferran de ses Roques és d’Aubrey Powell, fundador del col·lectiu Hipgnosis i autor d’algunes de les portades més populars de la història del rock. Aubrey vivia a Formentera i l’agost del 1967 va rebre la visita de tres quartes parts de Pink Floyd: Roger Waters, Richard Wright i Syd Barrett. Van llogar una casa durant un mes i van quedar ben enamorats de l’illa. Poc després Barrett va deixar la banda, i Pink Floyd va compondre la banda sonora de More (1969), el film de culte de Barbet Schroeder, que relata el somni hippy d’una jove parella entre Eivissa i Formentera. 
 

Roger Waters, Sam Hutt i Syd Barret a Formentera Foto: L. Cornor


El filòsof Antonio Escohotado comenta al llibre Balearic (Contra, 2020) –de Luis Costa i Christian Len sobre la història musical d’Eivissa–: “Nosaltres no érem més que uns xuclarodes dels Pink Floyd. Llavors, Eivissa va ser com tenir aquí tot Califòrnia”. El fundador d’Amnesia va arribar a l’illa el 1969. Dos anys després, Joni Mitchell va compondre “California” –inclosa al seu disc de capçalera, Blue (Reprise, 1971), després d’un viatge pels racons hippies d’Europa i enmig d’una ruptura amorosa. Mitchell va anar a Eivissa a visitar un amic seu, el fotògraf Karl Ferris, responsable de portades icòniques de Donovan o Jimi Hendrix, un altre músic de qui també es comenta que va passar uns dies a l’illa abans de viatjar a Londres per signar el contracte discogràfic de l’àlbum Are You Experienced? (Track Record, 1967). 

Ferris, que encara viu a l’illa, explica: “La vaig portar a una festa per un camí de terra vermell on hi havia gent llegint la Rolling Stone –la mateixa descripció que apareix a la cançó ‘California’–. La Joni tocava la guitarra i cantava. Va ser una tarda molt feliç, a la qual també va venir en Nico!”. Precisament, la model alemanya va tenir una relació intermitent però constant amb l’illa, fins que va morir justament a Eivissa el 1988 en caure d’una bicicleta. Nico ja l’havia descobert abans de la gravació del mític àlbum del plàtan d’Andy Warhol amb la Velvet Underground (Verve, 1967). “A Nico li agradaven la marihuana i els jazzmans d’Eivissa, els beatniks”, rememora el teclista James Young, un dels músics que l’acompanyava en la trajectòria en solitari, al llibre Shadows Across the Moon (Hannibal Verlag, 2016) de Helen Doiron.

Un d’aquests jazzmans prehippies era el baterista alemany de jazz Jaki Liebezeit, que tocava amb Tete Montoliu a la sala Jamboree de Barcelona. Liebezeit havia sentit històries de personatges nord-americans que anaven de camí a una ‘illa màgica’. Seduït pels cants de sirena beatniks, el músic va viatjar a Eivissa, on va experimentar un període d’intensa melangia i va intentar suïcidar-se saltant per l’abrupta punta de Tagomago, una petita illa privada de la costa est. Posteriorment, amb la seva banda Can va gravar Tago-Mago (United Artists, 1971), un dels treballs més paradigmàtics del krautrock germànic. 

Una altra banda coetània que hi va arrelar va ser King Crimson: “Formentera Lady” obre el disc Islands (Island Records, 1971). El tema va ser escrit per Peter Sinfield en una de les múltiples estades a la petita Pitiüsa, que descriu en una odissea de 10 minuts de folk psicodèlic: ‘Les cases congelades i emblanquinades protegeixen una línia pàl·lida. Rodejades per cactus i pins. Passejo per on creixen la sàlvia dolça i herbes estranyes; per un camí pedregós torrat pel sol’.
 

Andy Gibb, de Bee Gees, tocant a un local de Sant Antoni amb dos músics eivissencs Foto: Arxiu Enderrock


Hi ha moltíssims més casos de músics populars que van passar aquests anys per l’illa. I també temps després... Els més exitosos van ser Bee Gees, que van passar diversos estius a Eivissa. El seus pares, Hugh i Barbara Gibb, tenien una mansió a prop de la zona de Sant Antoni, i els fills utilitzaven bars com La Reja o Debbie’s com a local d’assaig, així que més d’un afortunat els va poder veure en directe de manera no oficiosa. Aquell 1971, un dels discjòqueis pioners de La Reja, Pepe Botella, recorda: “Alguna vegada, a petició del públic, el grup va arribar a cantar algun tema de manera improvisada i gairebé a cappella. Eren peces lentes com “Massachusetts”, “I Started a Joke” o “Trafalgar”. Les aventures dels germans Gibb van acabar quan Andy, segons relata el respectat periodista Julio Ruiz, “va atropellar un pagès i es va acollonir tant que l’endemà tota la família va marxar de l’illa i va deixar abandonada la casa amb la nevera plena. Es veu que es van pensar que Franco els acabaria engarjolant per l’accident”.

A l’altra banda de l’illa, al port d’Eivissa, hi havia més moguda hippy. El pioner eivissenc Pepe Roselló, creador de clubs i fundador del popular Space, explica: “Gràcies als hippies, Eivissa va començar a tenir vocació musical. Era gent que portava guitarres, tocava la seva música i portava els seus discos... Van dur la música al port d’Eivissa i van convertir l’illa en un lloc cosmopolita”. Un d’aquests hippies desapercebuts podia estar venent un fotimer de discos arreu del món. El DJ i popular periodista canari Juan Suárez, director comercial del Diario de Ibiza durant dècades, contava a Balearic: “Jo em vaig quedar a Eivissa per la música. Recordo que anava amb una noia caminant pel port quan vaig sentir un paio tocar ‘Moon Shadow’. Era Cat Stevens. Em va impressionar veure com un músic que era número u al món era a Eivissa tocant a la seva bola, tot sol.”

Però no tothom era anglès o americà. A la península també arribaven els ecos del paradís pitiús, com en el cas de Pau Riba. I també hi ha altres exemples d’artistes catalans, com Joan Manuel Serrat, que cantava “Bon dia” a La larga agonía de los peces fuera del agua (1970), el film de Francisco Rovira Beleta on interpretava un pescador de la costa Brava que se sentia fora de lloc i acabava marxant a Eivissa per viure en una comuna hippy. 

I és que Eivissa era l’indret on anar a petar si es volia viure una vida ‘alternativa’. A diferència de l’actualitat, llavors va ser un paradís on van coincidir artistes llegendaris d’arreu del món en un entorn de pau, llibertat, natura i experimentació. Un lloc únic al món. Un altre planeta, com cantava David Bowie a la cançó “Life on Mars?” (RCA Victor, 1971), en la qual cita el vers ‘From Eivissa to the Norfolk Broads’, fent referència a l’illa com a lloc de la lluita antisistema.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.