A final dels anys vuitanta i durant els noranta hi va haver una expressió que va fer fortuna per definir la intensitat, diversitat o qualitat de les bandes musicals d’Osona: “Vic és el Liverpool català”. La paternitat no està del tot acreditada, però la teoria més versemblant apunta al radiofonista i presentador Miquel Calçada, conegut en aquell moment com a Mikimoto.

Aquest “Liverpool català” es va començar a forjar als vuitanta i, en versió estesa a tota la comarca, va presentar multitud de grups: Duble Buble, Kul de Mandril (amb Quimi Portet al capdavant), Avikultores Modernos, Hèctor Vila, Hidràulics Mai Tips, Sau, Taxi Tat?, Karda Fàstik, Tino y Culpables, Stik-Suant, Pep Sala i la Banda del Bar, Neatles Miris, Lliris, Situados Próximamente, Pàrking, Wildside, Amusik Skazz Band, Escac i Mat, Strip, Kafka, La Fel·lació de Cupido, Flac…

A més, Osona es permetia proveir de músics bandes barcelonines. El cas més paradigmàtic és el dels Trogloditas, acompanyants habituals del Loquillo de l’època. Una nòmina indubtablement molt llarga en proporció amb la població de la zona.

Com passa sovint, l’efervescència va passar, i la bromera provocada va baixar una miqueta. Som a cavall entre els últims anys del segle XX i els primers del XXI, i de cop i volta semblava que el “Liverpool català” s’havia esvaït i que tot plegat havia estat un miratge d’un temps i d’un país.

Però la realitat és obstinada i a poc a poc els músics i les bandes osonenques van tornar a concentrar les mirades fins a configurar una escena encara més rica i diversa que la que havia motivat l’apel·latiu. La Iaia, Els Catarres, Furguson, Obeses, Mates Mates, L’Hereu Escampa, Nyandú, Joana Serrat, Guillem Ramisa, Núria Graham, Power Burkas, Oques Grasses, Pelat i Pelut, Verge Santa, Roger Usart, Guillem Roma, Junco y Mimbre, Est Oest, Marcel i Júlia, Germà Aire, Paula Valls, Ju, XY, L'Home Trencat, Arnau Pallarols…

L’explicació és senzilla, i no passa en cap cas per casualitat. Les velles generacions van assentar les bases sobre les quals ha crescut el nou cultiu, i cal assenyalar els responsables. Joan Godayol, Gudi, antic cantant de Karda Fàstik, exemplifica el punt de connexió entre les dues generacions, assumint i ampliant el paper que anys abans havia fet Ramon Ferrer, guitarrista dels pioners Duble Buble. El departament de Moderna de l’Escola de Música i Conservatori de Vic ha estat el punt neuràlgic pel qual han passat la immensa majoria de músics osonencs actuals. Sota la seva batuta no només han après música, sinó també a mostrar la seva feina i a escoltar-se. Ha estat el gran aglutinador. A Liverpool no hi ha ningú com ell.