Després d’un parell d’àlbums en anglès, el músic granollerí Albert Lax s’estrena en català amb “Espurnes”. En aquest tema, però, Lax no només experimenta amb una nova llengua per crear, sinó que també despulla i fa crua la seva sonoritat, i poetitza els seus propis clarobscurs. Per a fer-la realitat, ha comptat amb la seva banda de confiança, que l'acompanya als concerts, i amb Quimi Portet per les mescles i producció. La gaudim en primícia, acompanyada d'un vídeo gravat a l'estudi de la mà de Lucas Fernández, i en parlem amb l'artista.
 

A què s'ha degut aquest salt lingüístic al català i què suposa per tu?
"Espurnes" ha estat dels primers temes que he aconseguit compondre en català i sentir-me'n satisfet. Estava escoltant molt el Dylan en aquell moment, i em vaig adonar que la senzillesa i la fluïdesa amb què canta i escriu les seves lletres era fruit d'una relació molt transparent amb si mateix: dir coses i acompanyar-les d'harmonies, l'estètica ja ve després. Per mi l'anglès es va convertir en una capa més en la composició, tenia molt pes en mi, inconscientment volia cantar com les meves influències, fer servir les seves paraules... Crec que part d'aquest canvi ha sigut un acte de sinceritat amb mi mateix, perdre la vergonya a què se m'entengui. Em sento molt còmode, i d'aquí ha florit una música que va avançant cap a alguna cosa que jo cada cop sento més autèntica, i més lliure.

La lletra és poètica i fosca, com el seu significat. Quin és el missatge que hi vols transmetre?
Quan escric intento descriure imatges que formen un missatge, un missatge que ni jo a vegades entenc, o vull entendre. Sempre em costarà dir que tot està bé, m'agrada fer cas a la llum i l'ombra que porto dins, i intento ser honest amb aquesta part fosca. Tot i això, a mi em sembla una cançó amb un missatge valent i fort, i així la vaig voler compondre, sempre amb aquesta olor de terra i assumint que estar viu és, en si mateix, una tragèdia encomanada a la sort, però ho viurem renegant de la vergonya i el sentiment de culpa.

També hi ha diverses referències a deïtats: quina relació hi tens amb la religió o per què té aquest pes a "Espurnes"?
Boníssima pregunta... un cop em van preguntar per què feia servir sempre referències meteorològiques i em vaig quedar igual de sorprès. Són purament símbols. No m'han educat en la religió, però la mitologia em sembla una representació preciosa de què és ser persona, i és un recurs que m'encanta utilitzar. Els símbols com el de la creu, les deïtats, els dimonis, els monstres i les bèsties són personatges que representen els estats, sensacions i conflictes pels quals passo, així puc posar cara al que no entenc. "Implorava als Déus que puguin existir en mi" és un crit a l'acceptació d'un mateix, encara que després "m’escapi amb l'enemic".

La sonoritat d'"Espurnes" és més crua i destralera que el teu últim disc, 'Goldmund'... Per què l'has volgut treballar així? Què t'hi ha portat?
La primera raó és que és el primer treball que gravo amb la banda que m'acompanya en els directes, ella i ells em fan sentir molt valent, i en aquesta producció volíem treure'ns tot complexe a base de sonar fort i a la cara. Un cop de puny a la taula. També crec que, tal com deia, la cançó demana potència i poca por, i així l'hem feta sonar.



Per a les mescles, i també la producció, has comptat amb Quimi Portet! Com ha estat treballar amb ell?
Haver comptat amb en Quimi és una cosa que a vegades em costa de creure. Ens vam conèixer per motius laborals i un dia, després d'un concert a la Jazz Cava, ens va obrir les portes de l'estudi de Music Lan. Ens uneix un gust similar, ho fa tot molt fàcil i sempre és sensat fer-li cas. Tant la mescla com la gravació va ser molt divertida i molt apassionant. Domina el gust i coneixement del so, el treball amb la veu, la importància de les lletres, els ritmes del que és treballar a l'estudi... mil detalls i consells generosos, sempre des d'un absolut respecte cap a la teva música. En Quimi, el Jordi Solé, enginyer de so, i el Víctor Valiente, amb qui sempre produeixo, van posar-li molt d’afecte als temes i els hi estaré sempre molt agraït.

El toc final al clip, xiulant la cançó d''Indiana Jones', aporta un punt de 'divertimento' que trenca sobtadament amb la densitat de la peça.
Cosa del Lucas Fernández, que va fer el vídeo! Van ser dies de molta alegria i estàvem tota l'estona gravant tonteries amb la càmera. Suposo que va creure que quedaria bé trencar el gel després d'un tema tan seriós... Ens ho passem bé i sempre mola que això es noti.