El dijous 23 de setembre els ulls de molts catalans es van posar sobre l'Alguer. Una ciutat de l'illa de Sardenya en la qual, des de fa set segles s'hi parla en català. L'Alguer, coneguda com la Barceloneta sarda, va saltar a primera plana dels diaris i les televisions per la detenció —i posterior alliberament— del 130è president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, que s’hi havia desplaçat amb motiu de la celebració del 33è aplec de l'Associació per a la difusió del folklore (Adifolk). Aquesta ciutat de llengua i cultura catalana malda per mantenir viu l'alguerès, la variant del català que es parla a l'illa. Després d'uns anys de pràctica sequera en el camp de la música en català, ja fa un temps que la ciutat ha renovat el seu compromís amb la llengua cantada i s'hi produeixen una quantitat de discos impensable fa pocs anys. I més si tenim en compte que només hi ha 50.000 habitants i que no tots parlen català…

Als anys seixanta, amb l’adveniment de la Nova Cançó, vam començar a sentir discos d’artistes de l’anomenada Barceloneta de Sardenya: Lluciana Sari, Pasqual Gallo, Rita Cao, I Catalani… Una producció que es va mantenir activa fins als anys noranta amb Pino Piras, Angel i Franco Ceravola, Antonello Colledanchise, Paolo Dessì, Càlic, Claudio Gabriel Sanna o Franca Masu, entre d'altres. No obstant això, la primera dècada del nou segle, i tret d’algunes destacables excepcions (especialment Sanna i Masu), l’Alguer va callar.

Vet aquí, però, que des de fa uns anys hi ha un ressorgiment de la música en català a l’Alguer. Han aparegut nous artistes (Claudia Cabruzza, Davide Casu, Yasmin Bradi…) i alguns dels històrics han recuperat presència. Fins i tot, artistes com Angel Maresca ‘Lo Barber’, que havien estat actius, però sense una presència discogràfica notable, han presentat també enregistraments.
 
Els darrers mesos, l’increment ha estat encara més espectacular. El segell The Chicken Coop ha publicat Mirau que sem anant i mirant, de Claudio Gabriel Sanna & Rall Grup, i Amb la llum de una flor [sic], de Yasmin Bradi. El músic Paolo Dessì, per la seva banda, ha presentat Pels camins de la mar (autoeditat), doble CD en català i italià. Franca Masu va publicar a principis d'any el disc Cordemar (W Music); i Antonello Collendanchise acaba de publicar Com se'n vola lo temps, en què recupera 12 cançons pertanyents a l'enregistrament de Proves de registració (autoeditat el 2002 i del qual se’n van fer molt poques còpies). A més, hi ha a punt una altra reedició de la mateixa època: Bon viatge. A tot això cal sumar-hi la feina del cantautor barceloní Adrià Mor, que ha inclòs diverses cançons alguereses a Lo somrís de la magrana (autoeditat, 2020).

Però, quina és la causa d’aquest nou despertar musical de l’Alguer? Antonello Collendanchise ho atribueix a la pandèmia i al fet que els músics, que han restat confinats a casa, han tingut temps de compondre i enregistrar noves cançons. Una explicació que també comparteixen altres col·legues com Yasmin Bradi o Paolo Dessì, que assegura “no passa res en particular, l’epidèmia ens fa estar a casa i ens permet posar a punt les cançons que hem compost i gravat”. Tot i això, Collendanchise admet que, en el seu cas, la quarantena ha retardat un disc que està preparant i que ha de dur per títol Un poc jazz, pop i rock. De moment ja té a punt cinc de les cançons que en formaran part.

Per la seva banda, Bradi opina que cal afegir un altre factor que ha fet que les coses hagin canviat una mica: “En els últims anys, hi ha hagut una connexió amb Catalunya més forta. La presència de Plataforma per la Llengua hi té molt a veure. La gent nota que hi ha aquesta connexió i els artistes, encara més”. La cantant revela que ja té sis o set cançons per a un nou disc que, si tot va bé, pensa presentar la primavera del 2022.


D’un altre pensament és Franca Masu, que pensa que aquestes publicacions no són indicatives de res. “A l’Alguer les coses no han canviat, malauradament. Em desplau mirar i no trobar ningú que reculli la meva herència. No hi ha algú jove que tingui gust, que s’enamori de la llengua, que tingui ganes d’estudiar, de fer recerca… no hi és. No hi és i això no és un bon senyal”.

Finalment, Claudio Sanna té clar el motiu del ressorgiment: “Fa molts anys que parlo amb directors de festivals i amb polítics i els explico que els algueresos fa 700 anys que parlem català, però no podem demanar finançament per a un disc perquè no vivim a Catalunya. Finalment he trobat persones que m’han escoltat. Iniciatives com el cicle BarnaSants a l’Alguer o el disc Mans manetes. L’Alguer: paraules, cançons i veus de minyons (Plataforma per la Llengua, 2018) han atret l’atenció de la gent. Ara hi ha artistes que pensen que val la pena cantar en alguerès perquè hi ha possibilitats d’actuar més enllà de la ciutat”.