Entrevistes

Maio: «No vull ser una 'sad girl' però sí visibilitzar quan estic trista sense que sigui negatiu»

L’artista de Sant Andreu de Palomar debuta discogràficament amb 'Des dels marges'

| 26/11/2021 a les 17:00h
Especial: Entrevistes
Arxivat a: Enderrock, actualitat, entrevistes, Maio
Maio
Maio | Juan Miguel Morales
Parlar dels germans Serrasolas sovint significa parlar de Ginestà. Però, dins d'aquesta família de Sant Andreu del Palomar també, hi ha més artistes que estan començant a construïr el seu nom dins del món musical. És el cas de Maio, que ara publica Des dels marges (Propaganda Pel Fet, 2021), un debut discogràfic ple de càrrega política, reivindicatiu, bilingüe i ple de tendresa. Parlem amb ella sobre aquest primer àlbum.



El disc que obre la teva discografia ho fa amb una cançó que inclou un àudio de la teva mare. Hi pot haver alguna cosa més tendre?
[RIU]. Sí… reconec que és molt tendre! M’agraden les coses tendres, sobretot si involucren la família. La meva família és el més important que tinc, no només la de sang, eh? 
 
M’ha cridat l’atenció que aquest àudio adjunt fos en castellà. És en sintonia amb la cançó, o parleu en castellà amb la vostra mare?
Parlem en castellà, des de sempre! Jo soc molt barcelonina però també bilingüe, em relaciono amb molta gent amb qui parlo en castellà, i el disc està fet per moltes d’aquestes persones, per això hi ha una mica de cada llengua. 

Parlant de família… altres dones que apareixen en el teu projecte són la teva àvia, al videoclip de “Progresso adequadament”, i la teva germana bessona, a qui dediques una cançó, oi?
Exacte. Va ser superdivertit que la meva iaia aparegués al videoclip, i crec que li acaba de donar un sentit brutal a tota la història de la cançó. I respecte a la meva germana (Júlia Serrasolsas)… no podia no fer-li una cançó. 
 

I com vas començar a escriure-la? 
Va ser a causa del nostre vint-i-dosè aniversari; el primer que vam passar separades a causa de la pandèmia i espero que també l’últim. Vam estar aixafadíssimes tot el dia i l’únic que vaig poder fer és escriure-li una cançó. Al final, la Yuri és la persona que més conec al planeta, la més especial per a mi, i per això volia que la cançó que li dedicava també tingués algun tret diferencial, que la fes nostra i única. 
 
La sonoritat remet una mica a l’època en què érem adolescents. 
Sí, imita una mica la música que nosaltres escoltàvem quan érem adolescents... i té un punt punki que ens representa molt! 
 
En general, t’atreveixes a dir un estil concret que representi el disc?
No. És un disc molt friki
 
A qui més has dedicat alguna cançó? Per exemple, “No sé si esta es una canción de amor”? 
Aquesta cançó la dedico a la Lore, la meva exparella. És una cançó de dol d’una relació, però d’un dol ja una mica treballadet. Li vaig enviar i li vaig demanar si volia que estigués al disc o si preferiria que fos més íntima, i em va dir que endavant a posar-la a disc! Tot i així, quan la canto en directe a vegades encara se’m fa un nus a la gola important!

Se’t veu una persona que dona molta importància a mantenir bon vincle amb totes les persones amb qui ha tingut relacions… És així?
Estimo molt les persones amb qui he estat. No tenim gaire referents positius de com deixar la penya i ens acostumem a fer molt mal, però si tu has construït alguna cosa molt bonica i ho has cuidat molt molt… doncs bé, tot es pot aconseguir. Per mi, els vincles es transformen però no s’acaben, i amb la Lore és el que estem intentant. La cançó parla d’Extremadura, que és d’on és ella i d’on és una mica tot aquest disc, també. 
 

Maio Foto: Laia Serra Cribillers


També et dediques cançons a tu mateixa. És un acte d’amor propi?
És clar. “Decimales” és la cançó que em dedico a mi mateixa en aquest disc. Descriu el procés d’autoestima i autoconeixença que he anat aconseguint amb molt temps i treball. A vegades ens costa marcar distàncies, ens preocupem molt per les amigues i sempre estem disposades a repartir cures, però no ens en queden per a nosaltres… Hem de recordar-nos que per repartir amor, n’hem de tenir. I no sentir-nos egoistes per dedicar-nos temps i cançons a nosaltres mateixes!
 
També deixes espai a la tristesa. 
Sí. Vull poder pujar a l’escenari trista i fer cançons tristes si em sento trista. 
 
 
Pujar a l’escenari trista suposo que ho han fet un munt d’artistes. L’altra cosa és que el públic ho hagi sabut, oi?
Exacte, clar, el que vull dir és que vull poder-ho explicar i seguir tocant. Aquest estiu em va passar que un dia vaig haver de fer un concert un dia que no havia estat gens bonic per mi. Vaig estar a punt d’anul·lar-lo però no em venia de gust, no m’ho podia permetre. Vaig pujar i vaig avisar el públic que aquell dia no estava contenta, que tocaria les meves cançons i intentaria gaudir-lo al màxim però que no pensessin que era una borde, simplement que com totes les persones, tenia dies tristos i aquell n’era un. 
 
Explicar-ho és el que ho diferencia del concepte 'sad-girl' de tota la vida?
Suposo. Jo no vull ser una sad-girl. I espero que no es converteixi en una moda el fet d’estar trista, però sí poder visibilitzar quan ho estem sense que això sigui negatiu. Totes som dèbils al final. La Billie Eilish és un exemple de sad-girl actual, com abans ho va ser l’Avril Lavigne i moltes més, això hi ha sigut tota la vida en diferents estils i tendències… però aquestes artistes no acostumen a comunicar al públic si tenen o no tenen un bon dia. Simplement sempre van envoltades d’aquesta mena de foscor. 

No ha de ser fàcil comunicar-ho: és exposar la pròpia debilitat davant un públic que t’admira i no hi estem precisament acostumades...
Hi ha dies que estic trista i no ho dic perquè no em veig capaç, però d’altres que em ve de gust compartir-ho, sentir-m’hi acompanyada. Després de tocar cada cançó, també és un bon moment per analitzar com estic anímicament, a vegades n'hi ha que m’afecten molt, i d’altres que les passo i ja està! 
 
Parla’ns de les col·laboracions del disc! 
“Lluevo” n’és una. També és una de les cançons més d’estar per casa, més de tardor. La vam fer amb la Carla Cabra, que n’és coautora, encara que no hi canta -perquè no va poder venir a l’estudi-, hi ha una part seva molt palpable al resultat!


De què parla?
Vam fer-la un dia que plovia i no sé ben bé de què parla, a part del simple fet que plou tant dins com fora. Va anar bé que fes un dia així gris perquè les dues estàvem molt intenses, recordo que la Carla em va dir: “que guai que plogui perquè és molt difícil estar trista a l’estiu”, i aquell dia ho vam poder estar. Vam passar el dia juntes, vam cuinar coses molt bones… És una mica com “Decimales” però menys introspectiva. Parla una mica per tothom.
 
I què en dius de l’altra col·laboració, “Ni rápido ni lento”?
Que és un bolet. És com el bonus track: la cançó que et surt del xoxo i la poses, però que no té res a veure amb la resta del disc. La vaig fer amb la Flor (Cúmbia Queens), la teclista d’un grup d’Argentina que admiro moltíssim, i amb la Marta, també d’allà. 
 
I com les vas conèixer?
A la Flor la vaig conèixer a un concert de Sara Hebe ara fa molts anys, i quan va venir a viure aquí vam recuperar el contacte i li vaig demanar si volia fer una cançó juntes. És la cançó per ballar i acabar el disc de cara amunt! 
 
La producció ha estat feina del Xicu, que també està produint el disc dels teus germans amb Ginestà. Com ha estat el procés?
Doncs molt familiar. A la pràctica, jo els portava les cançons mig fetes i allà acabàvem de donar-los forma. Jo això no ho havia fet mai... bé, havia produït alguna coseta amb ableton però sense saber-ne massa. El Xicu (Cesc Valverde) i el Piqui (Xavier Clot) tenen vint-i-tres anys, estan començant, però no paren. Amb el proper disc de Ginestà ho estan donant tot i està quedant increïble! 
 
Parlant de Ginestà, com assumeixes que hagin estat els teus germans que hagin firmat l’himne LGTB de l’estiu?
Al principi em va fer por que cometessin l’error tan actual de l’apropiació cultural. Però de seguida vaig veure que no era així perquè, tot i tenir una imatge heterosexual, formen part del col·lectiu LGTB. De fet, ni la Júlia és ‘hetero ni tampoc l’entorn en què ens hem criat: la mare és una reina bisexual que ha patit la lesbofòbia. “L’Eva i la Jana” va més enllà del repte de TikTok, perquè també hi està involucrat el col·lectiu Bunyol TV amb un debat sobre les sexualitats dissidents. És una visibilització en positiu de la lluita LGTB, i jo només puc sentir-me’n orgullosa, perquè són els meus germans!


No és tant el què dius sinó com ho dius?
Totalment. I, en el seu cas, a mi em sembla que ho han fet de la manera més respectuosa i bonica. 
 
El nom del disc, 'Des dels marges', fa referència al col·lectiu LGTB?
“Des dels marges”, per mi, és una posició de lluita i un titular que representa la construcció des del desprivilegi. Tant per ser dona, com per ser lesbiana, com per intentar viure una mica fora dels cànons establerts, sento que he de construir des dels marges.

Des dels marges cap a on?
Des dels marges cap als marges. Però també cal resignificar aquests marges. La penya dels marges i la que no ho està tenim moltes més coses en comú de les que ens pensem, però cal formar una cultura en positiu farcida de referents LGTB.
 
Què significa en positiu?
En positiu vull dir que no s’hi val visibilitzar les persones LGTB només quan són les protagonistes d’una sèrie i s’acaben suïcidant. Queda molta feina per a això, però penso que ho estem fent bé, i a mi m’agrada posar les coses sobre la taula. 
 

Et preguntes què t’agradaria tenir com a referent, a l’hora de fer una cançó?
Busco fer coses que jo consumiria, sí. Jo he necessitat referents feministes que diguin les coses clares per a poder construir la meva pròpia identitat, tant personal com artística.
 
I els has tingut?
A vegades. D’altres me’ls he inventat. De tanta necessitat que teníem, ens generàvem referents inventats, com ara Rosana Vanessa Martín. O la Bebe, que totes pensàvem que era lesbiana i resulta que no ho era. 
 
Així doncs, fas política a través de la música?
A mi em ve de gust que la meva música sigui política, i suposo que moltes artistes volem això… Potser no, també n’hi ha que no es mullen gens, però jo entenc la música com una eina de transformació política total, és un altaveu. 
 
Hi ha alguna cosa que et faci respecte a l'hora d’exposar la teva opinió? 
Bé, pel que fa a la música crec que algun dia em diran que soc monotemàtica però m’és igual, perquè mai en tindré prou de reivindicar el que em fa viure i el que no faré és parlar d’altres coses per distreure la penya.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.