L’enyor. El desig. L’atracció. L’amor llarg, l’espontani, l’impossible. Al tercer disc de Ginestà, Suposo que l’amor és això (Kasba Music, 2022), a través de deu cançons el duet desfila per deu llocs des d’on viuen el que val més la pena del món. Després del seu debut amb Neix (Kasba Music, 2018) i del disc homònim que els va situar en l’escena musical, Ginestà (Kasba Music, 2019), el tercer lliurament dels germans Júlia i Pau Serrasolsas els situa com un grup consolidat de l’escena catalana. La conversa va tenir lloc en un bar de Sant Andreu de Palomar, el seu barri barceloní de tota la vida. Abans que arribin, el mànager envia un missatge d’última hora: la Júlia es troba malament, i no pot venir. Per tant, l’entrevista serà només amb el Pau.



L’amor del disc s’acosta més al dubte que a la certesa?
Cadascú té la seva manera d’entendre l’amor, i nosaltres en donem deu punts de vista. És una porta oberta per aprendre’n. La imatge que acompanya el disc som nosaltres en una aula explicant als companys el que entenem per amor, amb un ‘suposo’ per davant.

Feia temps que no escoltàvem un disc dedicat totalment a l’amor.
Des de la Nova Cançó, amb Lluís Llach o Joan Manuel Serrat, que no s’havia gravat un disc sobre l’amor. Ho volem reivindicar, i és el tema del qual millor podem parlar.

El disc és com un llibre per capítols?
Hem treballat les cançons de manera temàtica. Fins ara fèiem cançons de temes diferents i les ajuntàvem; en aquest cas, hem fet les cançons al voltant de l’amor en parella. Teníem un arxiu a l’ordinador i dèiem de parlar d’una primera cita, redactàvem una història i la transformava en cançó.


A “És que m’agrades molt” acabeu dient: ‘Suposo que l’amor és això, o no, però és nosaltres’. L’amor és la personificació que fa cadascú de l’amor? 
Exacte! La cançó parla de com és d'únic cada nosaltres. De fet, l’amor és un nosaltres diferent per a cadascú, perquè es transforma. L’amor té un nucli que si es construeix bé, fa de pal de paller. El problema és quan aquest centre no és prou sòlid i tot tremola.

‘Fa segles que no ballo, però vols ballar amb mi?’ canteu a “Això s’acaba aquí”. Intenteu comunicar els missatges d’una manera senzilla? 
Sí, hem intentat simplificar el llenguatge. És una manera de dir que el que et passa a tu també em passa a mi, i ho fem per ser més a prop de qui ens escolta.

Al tema “Avisa’m” dieu: ‘Vull tocar-te els cabells fins que sigui demà’. Hi ha grups, com Oques Grasses, de lletres molt abstractes. Les vostres són molt visuals, gairebé es poden tocar.
Hi va haver una època en què, per sortir del més terrenal i anar a l’abstracció, vaig intentar acostar-me a Oques Grasses, però era una altra manera d’entendre la vida.


Escoltant-lo, més aviat sona com Els Pets... 
És que és la nostra infància, hem mamat la seva música, que té un llenguatge propi. Aquest estiu vam compartir escenari cantant “Massa jove per fer-me gran” i “Bon dia”; va ser increïble i ens van cuidar molt.

En una entrevista de Lluís Gavaldà al digital 'Catorze' deia que ser famós et torna més tonto del que ets. Ho creus?
Sí, perquè si ets mínimament conegut molta gent et balla l’aigua, i no t’has d’esforçar tant. El que abans et costava molt ara potser t’ho regalen, i això et fa esforçar-te menys i ser més tonto.

Les vostres relacions han canviat?
La música és un cercle viciós. T’has de portar bé amb tothom, però ens n’hem mantingut una mica al marge. He triat tenir els meus amics de Sant Andreu de tota la vida.

Ser germans us va a favor o en contra?
Sempre hi ha jugat a favor, ens entenem bé a l’escenari i a casa. No ha resultat mai cap problema i ens agrada compartir projecte.


El camí ara és més espontani o calculat?
En aquest disc hi ha una mica de càlcul, perquè s’ha fet una gran inversió. Hi ha molta gent treballant amb nosaltres, hem dissenyat un pla estratègic per als videoclips i tot s’ha professionalitzat. Tenim la intenció de viure de la música i, per tant, ara ho hem de fer tot molt bé. Amb tota la passió que hi vulguis posar i amb tot el talent que puguis tenir, si no prens bones decisions i ets constant és molt difícil que et surti bé.

Quin pas personal heu hagut de fer per poder viure de la música?
He deixat la feina, des del juliol que visc de la música. I la Júlia està en el mateix camí, fa alguna classe extraescolar i també farà tots els concerts. És un salt al buit impressionant. Fa molts anys que tenim una estabilitat econòmica i ara te la jugues esperant que surti un concert, i després un altre. És una muntanya russa. No pateixo gaire perquè estic molt satisfet amb la feina que hem fet i crec que funcionarà molt bé. Tinc la confiança que la decisió d’haver deixat la feina va ser bona, perquè em va permetre escriure les cançons. Si no, no hauríem pogut enllestir el disc.

Sense risc no hi ha premi.
És un risc bonic, n’estic molt orgullós. L’hem afrontat amb valentia i amb moments dolents, però ha valgut molt la pena.


Ara mateix sou més a prop de la seguretat o de la inseguretat?
Em considero una persona segura a l’hora d’escriure. Sé quan una idea és bona, tot i que després potser al grup no li agrada, però tinc la seguretat que està bé. I també a l'inrevés. Sé quan una lletra és una merda com una casa i l’acabo estripant. En general soc una persona bastant segura de mi mateixa.

La inseguretat és fruit de la dependència de voler agradar?
Bé, això em passa sempre. Vull agradar i que les cançons que he escrit també agradin a la gent. Però soc conscient que m’he desprès de la inseguretat.

De quina manera?
Per exemple, estant menys present a les xarxes socials. Hi soc perquè hi he de ser, però ja no faig tuits amb la intenció de tenir 3.000 likes. Intento estar menys pendent del que la gent pensi de mi.

Agradar crea addicció?
Cada cop ens preocupa menys i per això com a Ginestà intentem fer el que ens vingui de gust a cada moment.


Hi ha molts grups i pocs que funcionen...
Des del confinament, hi ha hagut molt pocs grups que hagin anat cap amunt, només alguns com The Tyets o La Fúmiga. N’hi ha com Manel, que mantenen la línia d’agradar molt, o Oques, que no para de créixer. I després hi ha altres grups a qui la pandèmia ha passat factura i no poden fer concerts.

Perquè un grup funcioni t’ha de triar algú?
A nosaltres no ens ha triat ningú, no ens ha agafat cap gran discogràfica i ens ha dit: “Heu de fer això i si ho feu així, triomfareu”. No ens ha passat mai, i espero que no ens passi mai. Triomfar és molt difícil. La recepta màgica és que fem un disc conseqüent amb què volem transmetre.


Que no hi hagi disfressa?
Sí, o amb disfressa, però molt ben feta. A l’hora d’acabar el disc ens faltava una cançó. Una solució seria agafar una història que ens haguessin explicat, escriure-la en primera persona i transformar-la en cançó. Això seria una disfressa. I després cal tenir un molt bon directe per triomfar. Volem fer concerts que mereixin ser programats als festivals.

A què diríeu que no per protegir el que realment sou?
A tocar a Israel o fer-ho per a qualsevol partit espanyolista. Tampoc volem que ningú ens canviï la nostra manera de fer cançons, i si fos a canvi de signar un contracte discogràfic, no ens interessaria.

Quina és l’essència de Ginestà?
El que som ens ha portat fins on som ara, i el que ens farà créixer per anar endavant serà explotar el que som. Això és una regla de tres. I si amb les nostres lletres hem aconseguit arribar a la gent i ser coneguts, per a un futur disc hem de fer el mateix però encara millor i a la nostra manera.


La cançó “Ulls d’avellana” fa pensar que l’amor viu en la memòria?
Les relacions que hem tingut en el passat ens condicionen molt, i més si no hem sabut fer net. La cançó pica pedra per tal de trobar allò bonic i descartar-ne allò dolent. En una relació que ha acabat bé, però ha acabat, t’has de quedar amb els bons records i la resta cal deixar-la a un cantó.

La lletra diu: ‘Queda’t el cel del Pallars que brilla i que mira, i quan un corall ens canviava la vida. Jo em quedo els acords davant la família’. És un repartiment dels moments viscuts?
És una cançó que la Júlia i jo vam escriure a parts iguals, perquè ella ho va deixar amb la seva parella al mateix temps que també em va passar a mi. Vam fer una cançó que és un repartiment de records, en què tu et quedes unes coses i jo, unes altres. Quan una parella se separa i ningú es queda al pis i s’ha de triar què es queda cadascú. És una mica aquesta idea, però en lloc de mobles, la lletra parla dels records.

I quan coneixes algú altre pots tornar a començar de debò?
No, però pots fer net molt bé, i cuidar-te molt. A vegades les coses no funcionen i cadascú se’n va per la seva banda. Jo vaig començar de nou el 5 d’agost del 1994. Amb una parella no es tracta tant de començar de nou, sinó de començar bé.

Al final, ets un cúmul de relacions? 
Sí, perquè totes les relacions que he tingut m’han fet créixer personalment i segur que també m’han fet millor.