El 27 de desembre del 2013 Antònia Font es va acomiadar a l’escenari del teatre Principal, a Palma, tot deixant suspesos a l’aire els versos de l’última cançó del concert, “Viure sense tu”. En aquests vuit anys i escaig hem après a viure sense els autors d’“Alegria”, però una barreja de factors, íntims i ambientals, ha precipitat la reunió d’un quintet cabdal del pop en català modern, integrat per Joan Miquel Oliver, Jaume Manresa, Joan Roca i els germans Pau i Pere Debon. Ens trobem en un cafè de l’Eixample barceloní amb Oliver i Debon per parlar d’un retorn que ells volen sobri, però no pas nostàlgic, assentat en un disc nou, Un minut estroboscòpica (Primavera Labels, 2022), que ret honor a la identitat clàssica del grup, i en una gira de concerts selectes, amb doble parada a Barcelona (Primavera Sound i Palau Sant Jordi), Inca i València, que tindrà continuïtat l’any vinent.

 
Fer aquest disc era una part indispensable en el retorn d’Antònia Font?
Pau Debon: Era una de les condicions que es van posar sobre la taula quan ens vam trobar tots per tornar. En Joan Miquel Oliver i en Jaume Manresa eren grans defensors que s’havia de fer un disc, i per als altres era una possibilitat, però no la idea principal en un primer moment.
Joan Miquel Oliver: Sabíem que el públic acceptaria qualsevol cosa que féssim i que no feia falta fer un disc. Des que mos vam separar, cada any hem anat fent un sopar, com a mínim, i les opcions eren des de fer un concert únic a Porreres, a Mallorca, fins a aquest projecte actual de disc i gira. No volíem fer seixanta concerts, sinó una desena màxim. Menys concerts i més grossos, i no tornar a la dinàmica de les pallisses de furgoneta que mos va dur a la separació.

Quina ha estat l’espurna que ha precipitat el vostre retorn?
J.M.O: Cadascú té les seves motivacions. Per a en Pau, Antònia Font és l’únic grup potent que ha tingut i el que ell desitjava era recuperar l’experiència de cantar en directe. Jo, en canvi, he desenvolupat el meu projecte en solitari de manera paral·lela, però la manera de fer cançons la vaig aprendre amb Antònia Font. Es tractava de recuperar aquelles primeres motivacions. La veritat és que Antònia Font només mos va donar alegries. La nostra vida hauria estat diferent si no haguéssim passat per aquesta experiència. L’aturada indefinida podria haver estat per sempre, però hem volgut recuperar les coses bones que mos va aportar Antònia Font, i que veritablement eren moltíssimes.

Són coses bones que només podia portar Antònia Font?
J.M.O: Antònia Font és un projecte de vida des que teníem 20 anys. Mos vam fer adults amb el grup i ens va ocupar els anys més potents, des que vam deixar de ser uns nins i vam passar a ser persones visibles. Les nostres vides van canviar de manera radical al voltant del grup.


Per què vau decidir que no volíeu un retorn només en clau de revival, per tocar els clàssics i prou?
J.M.O: Antònia Font és un grup de repertori nou amb cada projecte, de trencar sempre amb l’anterior, i crec que fent això no hauria estat un retorn complet. Hi ha grups que han fet deu discos i que en directe continuen tocant les cançons dels dos primers, i els altres vuit són quasi excuses per fer gires. No és el nostre cas, perquè sempre hem defensat presentar el darrer disc. De fet, hem deixat molt repertori antic enrere, i això ha fet que molta gent mos hagi abandonat. Antònia Font va sortir com un bolet. Hi ha coses que només pot fer Antònia Font, i sense disc no hauria estat un Antònia Font autèntic.
 

EL PREU DE LA FAMA

De vegades es deixa de seguir un artista perquè s’ha fet massa popular. Ha passat amb vosaltres?
J.M.O: Sí, i és normal. Potser ha passat amb alguna gent que ens va descobrir amb aquelles primeres cançons: “Viure sense tu”, “En s’estiu”, “S’univers és una festa”... Però quan després vam publicar “Robot”, “Wa Yeah!” o “Clint Eastwood”, eren temes que ens feien il·lusió. No sabíem què passaria cada vegada que trèiem un disc, però la gent ho va entendre. El públic també tenia clar que cada disc seria diferent. Crec que aquesta idea va quedar consolidada, basada en la capacitat de sorpresa, defugint de la nostàlgia i de dir “a mi m’agradava més el primer disc”. D’un grup que t’agrada, la gent sempre està més vinculada amb aquell disc que va escoltar per primer cop. Per exemple, a mi em passa amb el grup nord-americà Eels i el seu Daisies of the Galaxy (DreamWorks, 2000). Els seus altres àlbums també m’han agradat, però si vaig a un concert vull que toquin les cançons d’aquell disc. Antònia Font s’ha escampat i molta gent s’ho ha fet seu, i nosaltres sempre hem defensat que el grup sigui allò que a cada moment hem volgut que sigui.

Joan Miquel, has parlat de trencar amb l’anterior, però 'Un minut estroboscòpica' no és un disc de ruptura, sinó de recuperar uns senyals d’identitat.
J.M.O: Absolutament, perquè havíem estat deu anys sense comparèixer. I el darrer disc, Vostè és aquí (Robot Innocent, 2012), era molt experimental. Hem volgut fer un disc que recuperés l’essència. No sé si perquè han passat tants anys, o perquè l’anterior era com era. Potser si aquest disc l’haguéssim fet dos anys després també hauria estat així.
P.D: Record les primeres xerrades sobre el disc i els comentaris eren que havíem de fer un disc nostre, brillant, que es notés que ha passat el temps, però que fos Antònia Font.
 

LES CLAUS D'UN RETORN

El 17 de juny del 2018 us vau reunir excepcionalment per actuar al Concert per la Llibertat d’Expressió, al Palma Arena, on també van participar artistes com Albert Pla, Maria del Mar Bonet, Berri Txarrak, Kase.O... Aquella va ser una retrobada significativa per entendre el retorn?
P.D: Per a jo, sí, totalment. No em podia imaginar que em passaria el que em vaig sentir. Record les primeres notes, girar-me i sentir-me com abans, i ja havien passat cinc anys des del darrer cop. Després d’aquell concert ens van retreure que havíem assajat poc... i és que no vam assajar gens! Literalment, mos vam trobar directament a l’escenari.
J.M.O: Kase.O em va confessar que havíem aixecat el públic, i jo li vaig respondre que per fer-ho havíem treballat molt, i que hi havia hagut molt de curro... Es pensava que estàvem en actiu i que faríem una gira. No ho entenia, perquè no mos coneixia. I em repetia: “¿Pero vosotros de dónde salís?”.

El nou disc té deu cançons. Amb quina va començar tot?
J.M.O: La primera va ser “Un minut estroboscòpica”. El disc està escrit i compost de manera seguida, amb el mateix ordre en què s’han presentat les deu cançons. I està parit d’una manera que, entre cançó i cançó, la tonalitat puja una quarta.
Ja comencem amb els experiments...
J.M.O: En un disc, d’una cançó a la següent, has de mirar que la tonalitat quadri, i a mi la modulació que més m’agrada és la de pujar una quarta. Així, la primera cançó està en La, la segona en Re, després en Sol, en Do, en Fa, en Si bemoll, en Mi bemoll... El disc Alegria (Virgin-Drac, 2002) estava gravat gairebé tot en Re, menys una que era en Sol. Com va sortir aquest disc? Doncs tal qual, des de la primera fins a la darrera cançó.

En aquest títol, 'Un minut estroboscòpica', no concorda el gènere.
J.M.O: És que refereix a “l’Antònia Font, un minut estroboscòpica”, igual que “l’Antònia Font, a Rússia”. Tal com diu la cançó, passes ‘baix un sostre verd’, hi ha el sol i els flaixos vermells. No hi ha més significat que això.
 
El repertori inclou unes quantes cançons d’amor, sobretot en el tram final.
J.M.O: En els treballs en solitari no m’agrada posar-les perquè les he de cantar jo. Però quan canta el Pau, en canvi, m’ho puc permetre una mica més. Ell és l’intèrpret del grup i puc escriure coses que em fan una mica més de –com dir-ho– de vergonya. El personatge del cantautor que explica la seva vida a través de les cançons em posa un poc la pell de gallina. I jo no vull explicar la meva vida. Quan canta ell, jo li escric un text, que pot estar basat en la meva vida o no, o que pot tenir parts inventades. D’aquesta manera, si ho canta ell ja està resolt.


També hi ha aclucades d’ull al vostre imaginari de sempre. A “Oh la la” hi apareix la ciutat de París, que va i ve a les vostres cançons, com a “Mecanismes” o “M’encanta París”. Encara no hi has estat mai, a la capital francesa?
J.M.O: No encara! A Catalunya Ràdio, fa uns anys, em volien oferir que anés a París i connectar-hi en directe, com una jornada promocional meva a la ciutat. Però al final ho vam descartar. Si finalment vaig a París haurà de ser un viatge romàntic, no de promoció. Se suposa que la capital francesa ha de ser l’hòstia, però de moment no hi vull anar, perquè no vull emportar-me cap decepció.

Al tema “Miquel Riera” rets homenatge a l’escalador mallorquí que et va inspirar al llibre Setembre, octubre i novembre (L’Altra, 2014), i que va traspassar el 2019.
J.M.O: Miquel Riera és l’inventor del psicobloc, que vol dir escalar damunt del mar sense cordes. Bé, és una modalitat d’escalada que es practica arreu del món, però ell li va posar nom. Seria com dir que algú es va inventar el fúting: si et poses a córrer ja estàs fent fúting. Però hi veig un paral·lelisme amb la filosofia d’Antònia Font...

En quin sentit?
J.M.O: Que els mallorquins no ens fem propaganda. Mira Pau Debon, ha estat vuit anys passant de tot, volent que ningú el conegués ni el molestés. I en Miquel Riera, doncs igual. Jo mateix soc així. El que faig amb la música és guanyar-me la vida, això de ser famós no m’interessa gens. Però en aquest món, com més gent et coneix, tot funciona millor. La gent ens ha de conèixer, perquè si no no vindria als concerts. A mi m’han ofert fer col·laboracions a la ràdio: una trucada per setmana, cobrant... Però hauria d’estar pendent d’aquell telèfon, i no vull viure amb aquesta pressió. M’acabaria convertint en aquell personatge que, a més de ser conegut, fa discos, i jo el que vull és fer discos, i el personatge i tot el que hi ha al voltant és el de menys. A mi no m’interessa, i a en Pau quasi que li molesta. A vegades, ens paren pel carrer i això no ens molesta, però...
P.D: Que em parin pel carrer no em molesta, només m’inquieta un poc. Quan entro a un restaurant, ja veig les mirades...
J.M.O: Que em coneguin té un avantatge, i és que quan vaig amb els fills al metge, a l’hospital, sent que tinc una preferència. Però al mateix temps, quan t’estan fent un TAC aprofiten per demanar-te entrades.
P.D: A propòsit d’això, he estat sis o set anys anant a un dentista que fins ara no havia descobert qui era jo. Algú l’hi va dir: “És en Pau, d’Antònia Font, que fa vídeos...”.

Al disc hi ha el neguit ecològic per l’evolució natural que viu Mallorca. A “Cultura silenci” dieu: ‘Comprar-se una casa, nedar a s’Almunia / cada vegada hi hem de posar més fantasia’.
J.M.O: Mallorca és aquest tros de terra on tothom va. El funcionament del capitalisme és una hòstia brutal per als mallorquins. Molts ja no poden viure a l’illa perquè no s’ho poden permetre. No pots comprar una casa, ni anar a la platja on anaves de petit perquè està massificada. Mos ho han pres tot a canvi de res. Mos han robat Mallorca, el paradís de quan érem petits.

Musicalment, és un disc canònic d’Antònia Font, però en versió madura. No hi ha temes juganers de l’estil de “Wa Yeah!” o “Me sobren paraules”, ni per ballar...
J.M.O: No, no hi ha cançons passotes... i ja en tenim moltes, per fer bots a un festival. Ja sabíem que en directe haurem de tirar molt del repertori antic. Aquest disc té deu cançons, però en directe només en tocarem set. Tenim tant de repertori que quedarien com dissimulades allà a dins, per tant no mos preocupa que el disc no tingui cançons perquè la gent balli i boti, perquè d’aquestes ja en tenim un fotimer.


Hi ha cançons més basades en la guitarra que en els teclats: “Miquel Riera”, “Una daixona de pols” o “Cultura silenci”, amb cert influx brasiler de samba.
J.M.O: En aquest disc hi ha molta guitarra. Jo escric molt de cap, i la majoria de temes estan fets pensant, simplement, assegut o caminant pel carrer, o rentant-me les dents, o passant l’aspiradora. Durant la pandèmia vaig pensar: “Què puc fer que no hagi fet abans?”. I una cosa que no havia fet seriosament era tocar la guitarra, una pràctica que sempre he fet una mica a remolc. Al disc hi ha melodies que han estat compostes específicament, que no són ‘raca-raca-raca’, sinó peces fetes expressament per tocar amb la guitarra.

I a la cançó “Invisible” sembla que també s’hi cola un saxo.
J.M.O: És un saxo de teclat! Vam pensar que era molt d’Antònia Font tenir pressupost per contractar, si volíem, el saxofonista de Dire Straits, Molly Duncan, i en canvi preferir un saxo fet amb el teclat. És més guapo, i sona més tecno.
La majoria de les cançons són més aviat curtes. Cinc duren menys de tres minuts, i, d’aquestes, dues no arriben ni a dos.
P.D: No tenia aquesta sensació.
J.M.O: No ho mirem, això. El temps és una concepció molt poc musical. No mirem quant dura una cançó. A més, en realitat, no crec que siguin curtes.

Com a Joan Miquel Oliver, has passat de gravar el teu disc més agosarat, 'Aventures de la nota La' (Blau/Discmedi, 2020), un àlbum instrumental amb arrels dodecafòniques, al pop més clàssic amb Antònia Font. Sents que has deixat en suspens la teva evolució com a compositor?
J.M.O: No, el que passa és que en solitari vaig amb un velomar, i Antònia Font és un portaavions. Ara tinc una tripulació, i a més portem avions, helicòpters, míssils... Tinc de tot i puc fer el que em doni la gana a l’hora de presentar les cançons. Quan fem atracar el portaavions, ja tornaré al velomar.



En aquesta darrera dècada la música popular ha canviat i hi ha un públic nou, jove, que es mou en uns altres paràmetres sonors. Considereu que Antònia Font és un grup generacional?
J.M.O: En general, la gent està sempre pendent del que està de moda. Què vol dir ser modern? Seguir el que està de moda, amb els referents estrangers. Si tu ets espavilat i fas el mateix, ja ets modern. O no és així, i ser modern significa passar olímpicament de tot per dir aquesta és la meva proposta i no em vingueu amb rotllos. Crec que Antònia Font mai no ha tingut per a res en compte el que ha estat de moda. Precisament ara està de moda exactament el contrari de com sona el nou disc d’Antònia Font.

En quin sentit ho dius?
J.M.O: Ara està de moda un so molt rodó, jazzie, cool, elegant..., i aquest disc és pura pirotècnia, amb pianos i tot molt bèstia, pitxat a sac. Això actualment està quasi mal vist. Si haguéssim d’estar pendents de com s’ha de sonar, no hauríem pogut fer aquest disc.
 

I DESPRÉS, QUÈ?

I després dels concerts del 2023, Antònia Font tornarà a hivernar? No preveieu que hi pugui haver una continuïtat ni als escenaris ni amb nous discos?
J.M.O: En principi ja estarà, sí. Vam dir que no faríem seixanta concerts, sinó potser una desena, i això ja és molt significatiu. Però si volguéssim, els podríem fer.
P.D: I sobre gravar un altre disc, ni tan sols n’hem arribat a xerrar.
J.M.O: Si quan acabam la gira mos pega per fer-ne un altre, ja el farem. Això és com pensar per què hem tornat, doncs per la mateixa raó que mos vam formar com a banda, perquè mos va pegar es punt.

Fa vuit anys i mig no teníem pandèmies ni guerres a Europa. Com encaixa Antònia Font amb aquest món del 2022?
J.M.O: Crec que aquest disc, comparat amb els que fan altres grups de la nostra generació, o més joves, o els que acaben de començar, és competitiu i té valor. Quan un artista presenta una obra es pot preguntar: “Què és millor, que hi sigui, o que no hi sigui?”, i aquesta és la qüestió. I penso que Antònia Font, ara mateix, és millor que hi sigui, que no pas que no hi sigui.