Diuen que la música evoca coses, i sens dubte, Ginestà és un d'aquells grups que ho aconsegueix. Mirar-los dalt de l'escenari em va fer dubtar per moments si estava al 2022 o al 1982. Un duet cantant sobre la fragilitat i el poder de l'amor acompanyat de bateries potents, sintetitzadors supersaw i reverberacions grandiloqüents encaixa perfectament als estàndards del pop d'ara fa 40 anys. Per sort, aquella moda tan típica de l'època -i que ara veuríem molt vulgar- de fer playback em va fer tornar al present. Ginestà, com tant altres grups actuals, no s'amaguen de programar els instruments que calgui i van optar per prescindir tant de teclista com de baixista.
 
Més enllà d'aquesta experiència a la qual em va transportar el concert, Ginestà arribava a l'Apolo per a presentar per primer cop en format de banda el seu nou i tercer treball, Suposo que l'amor és això (Kasba, 2022). Amb un públic variat, on s'hi podia veure amb facilitat tant adolescents d'institut com adults que rondaven la trentena, hi havia, sobretot, moltes parelles amb ganes de gaudir de la festa de l'amor.

Com no podia ser d'altra forma, un sintetitzador, el de "Somni", engegava la nit a la sala del Paral·lel, en què ja es va poder palpar la complicitat entre públic i duet. Al llarg de l'hora i quart de concert, la banda va fer un extens repàs de les deu lliçons que deixa aquest àlbum i alguns d'aquells temes més destacats dels seus dos discos anteriors. En són bon exemple "Ulls d'avellana", que obre aquest darrer àlbum, o "Estimar-te com la terra", ambdues corejades de forma unànime pel públic. Probablement, el moment més emotiu va ser la recuperació de "La iaia", un tema que el duet van aprofitar per a recordar els seus avis -desapareguts recentment- i dedicar als seus pares i que van entonar juntament amb la seva germana Maio.
 
Com a primera cançó del bis i de forma un punt sobtada, Ginestà va deixar caure "L'Eva i la Jana", convertida en tot un himne de la comunitat LGTBI, i que la gent va cantar a ple pulmó mentre reproduïa la seva cèlebre coreografia. Per tancar l'actuació, la formació va brindar "Això s'acaba aquí", que precisament narra un amor a primera vista a la fi d'un concert.

No hi ha dubte que Suposo que l'amor és això ha consolidat a Ginestà entre les bandes d'èxit del panorama català. El fenomen de "L'Eva i la Jana", la seva aposta per un format de banda i les seves lletres tendres plenes d'amor i nostàlgia han connectat de forma molt clara amb el públic adolescent, però també amb un sector de més edat. Suposo que l'amor traspassa generacions.