Cròniques

Pasolini ennuvolat

'Le Nuvole de Pier Paolo' podria haver estat un espectacle més reexit, però sens dubte va ser un inici de luxe dels actes per commemorar el centenari del naixement de Pier Paolo Pasolini el proper 5 de març

| 11/02/2022 a les 17:40h
Especial: Cròniques
Arxivat a: Enderrock, cròniques, BarnaSants2022, barnasants, Pier Paolo Pasolini
Emilia Zamuner
Emilia Zamuner | Juan Miguel Morales
Dijous a les Cotxeres de Sants es va celebrar el concert, en coproducció del BarnaSants amb l'Institut Italià de Cultura de Barcelona, per dedicar un necessari espectacle, Le Nuvole di Pier Paolo, al centenari del naixement de l'escriptor, cineasta, poeta i intel·lectual italià Pier Paolo Pasolini (1922-1975). El recital va arrencar amb el saxofonista Daniele Sepe —conegut pel seu perfil de cantautor protesta— erigint-se simpàticament com a mestre de cerimònies, tot dient que ell seria el "delegat de l'orquestra" de vuit músics. I és que, en tot moment, va agafar en el seu discurs un to de banda de músics vivint la cultura com a part del proletariat, com si així s'apropessin més a la ideologia de l'homenatjat. Però el fet és que l'espectacle va tenir poc de col·lectiu i molt d'individus tocant jazz i fent notar amb infinitat alarmant de solos, amanits amb tocs de cançó popular italiana, que efectivament sabien tocar jazz.

El més interessant de tot el conjunt, per la manera de suavitzar les sortides onanistes dels músics, va ser la veu d'Emilia Zamuner (Nàpols, 1993). Això, malgrat tenir una tendència inicial a aixecar la veu (com si cridar fos una bona dramatització d'una dona alegre de la classe popular) per a les cançons dedicades a una prostituta: "Il valzer della toppa" (Pasolini - Umiliani) mesclada amb la popular napolitana "Bammenella" (de Raffaele Viviani), on la follia es va desfermar en els solos de trompeta (Flavio Boltro), piano (Mario Nappi) i bandoneó (Daniele Di Bonaventura), potser l'instrument més agraït pel que fa a l'hora d'esplaiar-se. 

Quan arribaven peces instrumentals, com va ser el cas de la peça de la banda sonora de Saló o le 120 giornate di Sodoma (música de F. Ansaldo), van triar la reorquestració que en va fer Ennio Morricone a "Sono tanto triste". I de la peça res a dir, però potser el fet que fos una banda sonora feia enyorar poder veure projectades imatges de la pel·lícula de Pasolini, un suggeriment que si l'espectacle té recorregut haurien sens dubte de prendre nota els seus organitzadors perquè guanyaria en projecció de l'homenatge a aquesta figura internacional. 
 

Daniele Sepe (saxo), Jacopo Mezzanotti (guitarra) i Flavio Boltro (trompeta) Foto: Juan Miguel Morales


En el cas de "C’è forse vita sulla terra" (Pasolini, Maraini), una peça traduïda per Pasolini d'una banda sonora del compositor grec Manos Hadjidakis per a la pel·lícula Sweet movie de 1974. La llàstima, de nou, va ser que no hi hagués imatges que l'acompanyessin i que se centrés la interpretació en el solo de guitarra de Jacopo Mezzanotti. Tot plegat va quedar com una interpretació cridanera, propera a la manera dels Måneskin (guanyadors d'Eurovisió el 2021), cosa que em fa pensar que potser hi ha maneres diferents de pensar el cinema o la música jazz i popular d'aquí i d'allà, com passa amb el teatre català i aquell que ve de Madrid, que tenen tarannàs diferents, i de vegades hi ha cert xoc cultural.

La perla del concert va ser sens dubte "Partiré partiró", una antiquíssima cançó popular toscana, provinent de la primera guerra napoleònica, segons va explicar Sepe, on de nou van destacar solos, però en ser de contrabaix (Davide Costagliola) i bandoneó (Di Bonaventura), la peça tenia potser una mica més subtilesa i matisos. O en tot cas, ajudava que fos més calmada.
 

Frida Bollani Foto: Juan Miguel Morales


El títol de l'espectacle, van explicar, fa referència a la pel·lícula de Pasolini de 1967 Che cosa sono le nuvole? amb els actors Totò i Laura Betti. El guitarrista Mezzanotti recordava des de petit (sense entendre-la del tot) l'escena on Totò interpreta una obra de Shakespeare amb marionetes i com l'actor, dins la pel·lícula, no vol representar allò que està escrit. I és aquesta emoció la que volien transmetre en aquest Le Nuvole di Pier Paolo. Per interpretar amb tot aquest sentiment la peça en qüestió, "Che cosa sono le nuvole" (de Domenico Modugno - Pasolini), van ser convidades a sortir a l'escenari la pianista Frida Bollani —filla del pianista de renom internacional Stefano Bollani— i la seva mare Petra Magoni (Pisa, 1972). 
 

Petra Magoni Foto: Juan Miguel Morales


El millor registre d'Emilia Zamuner va aparèixer a "Cristo al Mandrione" (Pasolini - Piccioni) pregant pietat i consol en un Jesucrist, el de Pasolini, que de nou s'enyorava veure en pantalla (veure l'actor Enrique Irazoqui, el Jesucrist de Pasolini, com tants dels seus personatges hauria donat més dimensió a la música del conjunt). Mentre, l'estridència contrastada del prec femení en el solo de trompeta de Boltro va fer en aquest cas de pont al twist que vindria després, més distès, "Ricotta twist" (C. Rustichelli). Ja arrencant el tram final es va recordar pel·lícules com Teorema (1968), amb la peça "Tears for Dolphy" (Ted Curson) i la cançó popular "Tammuriata".

L'esforç d'oferir un espectacle mereixedor de portar el nom de Pasolini hi va ser, però, qui escriu aquestes línies, n'esperava més. També n'havia llegit, en una crònica del concert a Madrid uns dies abans, que aquest repertori de jazz significaria el llenguatge vehicular entre la música popular (carn) i la música clàssica (cel). També que l'estil de jazz simfònic italià faria referència al nordamericà dels anys vint (l'època de més desocupació, com va incidir Sepe entre cançó i cançó), però diguem que a Barcelona, la figura de Pasolini que s'hi presentava no va acabar de quallar del tot, i va aparèixer més aviat un cel musical ennuvolat.
 

Octet de músics de l'espectacle Le Nuvole di Pier Polo Foto: Juan Miguel Morales

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.