‘Gràcies a la vida, que m’ha donat tant...’. La cèlebre cançó de Violeta Parra podria fer-se-la seva el tenor barceloní Josep Carreras. El 1987, quan ja era una celebritat consagrada de l’òpera, van diagnosticar-li una leucèmia de pronòstic gens esperançador. Però el que hauria pogut ser el punt i final va acabar sent motor de lluita i donant sentit a la resta de la seva carrera fins avui. Després de l'homenatge que li va fer el Festival Castell de Peralada el passat 3 d’agost, parlem amb el llegendari cantant de Sants d’una trajectòria ben singular que ha transcendit els límits estrictes de l’òpera per esdevenir un símbol de lluita contra l’adversitat i també, a través d’experiències com la d’Els Tres Tenors, d’una manera d’entendre el cant: no com una convenció elitista, sinó com una expressió emocional de la joia de viure.



Aquest estiu, el van homenatjar al festival Castell de Peralada, que li va atorgar una Medalla d'Honor. Però la relació amb el festival venia fins i tot d’abans del naixement d'aquest, el 1985.
És cert, vaig actuar-hi arran de la meva coneixença amb la promotora Carme Mateu. Després del període de la meva malaltia, l’estiu del 1988, quan m’havia recuperat, vaig tornar-hi a la segona edició. Va ser aquella famosa nit amb la princesa de Gal·les, Lady Di, i la Reina Sofía d’Espanya. El festival era molt important per a la seva vida social i projecció. Des d’aleshores hi he anat de tant en tant, no tan sovint com m’hauria agradat. Sempre hi he sentit un afecte especial, per l’amistat amb la Carme i per tot el que Peralada ha fet per l’òpera.

És diferent cantar en un festival d’estiu? Més relaxat?
Home, quan pujo a un escenari no estic mai relaxat... Però sí que fa il·lusió l’ambient, perquè actues a l’aire lliure, i per a la gent és una festa. No és com un abonament a un teatre, perquè estàs amb els amics i t’ho passes bé... És una fórmula que funciona, la prova és que cada dia n’hi ha més, i Peralada ha sabut mantenir un rigor i una qualitat artística molt importants.

La seva actuació a la segona edició, l’any 1988, va ser molt especial. Tot just havia tornat als escenaris.
Sí, havia fet el concert a l’Arc de Triomf de Barcelona, el 21 de juliol, i el següent que vaig fer va ser al festival de Peralada, la primera setmana d’agost. Se’n va parlar molt, però com deia abans, també perquè hi havia aquestes dues senyores, la reina i sobretot Lady Di, que era tota una icona del glamur.


Vostè tot just sortia d’un sotrac fort, la lluita contra la leucèmia. Sempre va mantenir les ganes de tornar a cantar?
Ara pot sonar fàcil dir-ho, però crec que les ganes de tornar van ser un dels motors per lluitar contra la malaltia. Per descomptat, la primera motivació era estar amb la família i els amics, però immediatament després hi havia la voluntat de tornar a la meva professió, tornar als escenaris. 

Aquest episodi ha donat un sentit a tot el que ha fet després, tant artísticament com amb la Fundació?
Sortosament! He tingut la sort de poder convertir el que és la meva professió i la meva vocació, el cant i l’òpera, en una tasca social per ajudar els malalts que pateixen el mateix que vaig patir jo.

UNA VIDA AL LICEU

Hi ha un altre escenari català decisiu en la seva vida, el Liceu, que havia trepitjat molt abans de ser professional.
Sí, imagina’t, la primera vegada va ser el 1958, amb El retablo de Maese Pedro, de Falla, amb el mestre Iturbi. Va ser una ocasió especial. Jo tenia 11 anys, i tot l’ànim i la il·lusió del món per convertir-me en un cantant professional. Ara bé, he d’agrair als meus pares que em fessin seguir amb els estudis. La família va rebre moltes ofertes de fer concerts, pel·lícules... Però els pares em deien: “Tu has d’anar a l’escola i al Conservatori, has de formar-te com a persona i després ja veurem què dirà la veu i les circumstàncies de la vida”. Això veritablement va ser molt important.

Sent un nen també va participar al Liceu en una producció de 'La bohème' on hi havia la seva admirada Renata Tebaldi.
I tant, va ser el 1960, i hi havia Tebaldi i Gianni Raimondi! Aquell mateix any també vaig cantar un paper en una obra molt interessant del mestre Joan Altisent, anomenada Amunt! En aquella època fer una producció en català i al Liceu era tot un repte. Curiosament, el tenor que la protagonitzava era un líric spinto amb molt bona veu, molt carinyós i afectuós, que es deia Augusto Vicentini. I al cap de molts anys, quan vaig fer Carmen a l’Arena de Verona, ell cantava amb el cor! La retrobada va ser molt entranyable.
  És cert, jo ja tenia un instint pel cant i la música, però veure la personalitat i el carisma de Mario Lanza a la pantalla, interpretant el glamur d’Enrico Caruso, probablement va despertar el meu gran interès per l’òpera.

I anys després també acabaria interpretant la vida d’un tenor llegendari, el navarrès Julián Gayarre.
Sí, va ser al film Romanza final, de José María Forqué, l’any 1986. Com passa el temps!

Tornem al Liceu. El seu debut professionalment va ser 1970, una l’experiència molt diferent de quan era un nen.
Segur! Als 11 anys ho vols fer bé però no deixes de ser un nen. El meu debut professional va ser tota una altra cosa. Aquell any, al febrer, vaig fer Nabucco, amb Cornell MacNeil. I poques setmanes abans havia participat a la primera Norma de Montserrat Caballé, amb Fiorenza Cossotto, que va ser un esdeveniment important. Jo feia el paper de Flavio, evidentment encara no cantava el Pollione, però em va servir per veure el que és un èxit de veritat al costat d’una soprano catalana com ella. La temporada següent, el desembre del mateix any, vaig tornar a cantar amb ella Lucrezia Borgia. I aquest va ser el que jo veritablement he considerat sempre el meu debut professional.

I a partir d’aquí?
El 1972 vaig anar a Parma, on vaig tenir la sort de guanyar el concurs de cant de veus verdianes.

El premi va ser un trampolí?
Sí. El de Parma és un públic apassionat, Verdi va néixer a 15 quilòmetres i consideren que ells ‘són’ l’òpera. De fet, aquell mateix any ja vaig poder debutar a Nova York i a altres grans teatres d’Europa...

Quan s’entra en aquesta dinàmica d’estrella mundial deu ser difícil mantenir els peus a terra.
És important l’actitud de la persona, i de la gent que t’envolta. Passa que quan ets jove i cantes per tot arreu, la il·lusió és tanta que pots equivocar-te per excés. En un sol mes cantava vuit funcions, i era massa. Però, clar, si em cridava l’Abbado a La Scala de Milà per Un ballo in maschera, o el Karajan a Salzburg per Don Carlo... La il·lusió per fer obres tan importants en aquests teatres i amb mestres tan extraordinaris és tanta... que cedeixes, és humà.

En aquella època hi ha dues personalitats decisives per a la seva carrera. Una és Herbert von Karajan.
I tant! Molt. Cadascú en té la seva visió, però jo el considero un director extraordinari, especialment pel seu vessant humà. Molts en deien que era una mena de dictador, però per a mi va ser tot el contrari. Em va ajudar en tot el que podia, i això donava molta tranquil·litat. Vaig treballar amb ell des del 1975, amb el Rèquiem de Verdi a Salzburg, fins que em vaig posar malalt i llavors ell va morir el 1989. Vam fer Don Carlo, Carmen, Tosca, La bohème... Va ser fantàstic. I una cosa important que la gent no sap, a la feina era el primer d’arribar i l’últim de marxar. Amb això ja ho he dit tot.

I l’altre referent és Montserrat Caballé...
Bé, amb la Montserrat teníem una relació pràcticament d’amistat íntima. Em va tractar d’una manera meravellosa i no li estaré mai prou agraït. Des del 1970 i al llarg de 25 anys vam compartir funcions d’òpera, concerts, gravacions... Devíem haver pujat junts a un escenari 300 vegades, i cada vegada era una experiència extraordinària. I ho dic ara, perquè sembla que la gent no recordi el que va representar.

I què era, per a vostè, Caballé?
Jo no he sentit mai ningú al món cantar amb la seva perfecció. Per mi és d’aquest tipus d’artistes que haurien de ser recordats per tothom molt més des del fons del cor.

Un altre tenor estimadíssim i carismàtic, Giuseppe ‘Pippo’ di Stefano, va dir que vostè era el seu continuador pel tipus de cant.
Va ser molt amable. El tinc com un ídol i com una companyia, perquè no hi ha dia de l’any que no escolti la seva veu. L’admiració per ell és constant, i més encara des que el vaig arribar a conèixer.

COM ESTRELLES DE FUTBOL

El 1990 es van conjurar els astres operístics i futbolístics, Els Tres Tenors van viure un esclat d’èxit planetari. Com ho recorda?
Hi va haver un sector de l’òpera que hi va ser contrari, i això també és respectable. Ara bé, l’èxit que va tenir parla per si mateix. Va ser un tipus d’òpera que va arribar a la gent de manera fresca, i sobretot de manera molt espontània a persones que no estaven familiaritzades amb aquest tipus de cant. Van ser anys macos, perquè teníem una gran amistat i una admiració mútua.
 
Com va sorgir la idea?
Sense voler posar-me medalles... l’any 1989 em van venir a veure uns representants del Mundial d’Itàlia perquè volien fer una marató amb una pila de cantants. Jo els vaig dir que em semblava fantàstic, però que per què no hi posàvem tres tenors, potser no els millors, però sí els més populars. I tothom s’hi va avenir.

Vau ser tres tenors molt populars i també molt futbolers.
També! Ara, el que hi entenia de veritat era jo [Riu]. Luciano Pavarotti era de la Juventus, que a Itàlia té molta tirada, i Plácido Domingo és del Madrid. I jo, no cal que ho digui... soc un gran culer!

Van ser un exemple també que els grans cantants lírics poden fer de tot: peces populars, sarsuela, cançó napolitana...
Sí, vam fer aquesta tria, però no vam descobrir res. Caruso ja ho feia quan vivia als Estats Units, per exemple recordo “For You Alone”. No és cap novetat que els cantants lírics facin altres repertoris.

Josep Carreras ha deixat una gran empremta en el món de la Cançó. Sobretot amb “Amics per sempre”, d’Andrew Lloyd Webber, però també amb discos com Et portaré una rosa (Zafiro, 1987), amb Antoni Parera Fons, Lluís Llach i Núria Feliu, entre altres, i un sabor popular que remet inequívocament al barri de Sants. Aquests orígens van marcar la seva sensibilitat?
És clar que sí, el barri i la casa em van marcar. Vaig tenir molts vincles amb l’Orfeó de Sants, per descomptat, però també amb el Bàsquet Institució Montserrat (BIM), fundat el 1930, el club vinculat a l’Institut Montserrat, on jugava de petit. I encara que costi de creure, ho feia bastant bé. La meva mida era bastant normal per l’època, jugava de base i ens ho passàvem molt bé. Així vaig passar la infantesa. A casa, quan era nano, el que feia principalment era escoltar molta música. De tot, però sobretot òpera, òpera i òpera. A la mínima que podia, intentava enganyar la família perquè em compressin un altre disc de Giuseppe di Stefano o de Mario del Monaco, o d’algun altre dels grans tenors de l’època...

I la ràdio, l’escoltava?
Sí, però no tant. Feien les transmissions del Liceu, que de vegades eren interessants. Però, continuant amb la història dels meus pares, quan vaig tenir 14 anys em van comprar un abonament al quart pis del Liceu, i anava a la majoria de funcions de la temporada. I aquest va ser el meu gran ensenyament, sincerament. Això sí, hi anava a la nit, i després em costava llevar-me per anar a l’escola.

Sempre ha manifestat una estima íntima pel país, la seva llengua i la seva cultura.
Em ve de la família, perquè és el que sentia a casa quan era petit, i el que discutien quan començava a ser adolescent i em creia el rei del mambo. En l’aspecte cultural i nacional, m’he format a casa i sempre ho he tingut clar des del primer moment.

La seva ideologia li ha comportat problemes?
No, tot i que hi ha persones que es troben amb problemes grossos. Però en el meu cas,no he tingut mai cap inconvenient a dir quines són les meves idees en aquest aspecte. Això sí, torno a dir que és cert que hi ha gent que té problemes per poder expressar el que pensa.

Qui pot arribar a ser molt intens dient el que pensa —en un sentit positiu o negatiu— és el públic operístic. En aquest sentit, s’assembla més al del futbol que altres gèneres?
En general el públic és amable, educat i fidel. Si cantes en un teatre, el que sigui del món, i et coneixen, poden arribar a comprendre que no tinguis una bona nit. Això pot passar. Ara, el que el públic no suporta és la manca de compromís d’un cantant. Tots hem viscut situacions i circumstàncies desagradables, per descomptat, però crec que en el fons tot el públic del món, sigui d’on sigui, demana el mateix. Sortosament, la veu expressa emocions de manera universal, i proporcionar emocions amb la veu al públic de tot el món és fantàstic.