Entrevistes

Miquel Abras: «No vull repetir-me, vull fugir de la zona de confort»

Parlem amb el cantautor bisbalenc sobre el nou doble disc d'aniversari, '20 anys fent camí'

Les «Cicatrius» que comparteixen Robert Poch i Miquel Abras

| 24/05/2022 a les 11:30h
Especial: Entrevistes
Arxivat a: Enderrock, actualitat, entrevistes, miquel abras, 20 anys
Miquel Abras
Miquel Abras | Juan Miguel Morales
Miquel Abras ja fa més de mitja vida que es mou entre els escenaris i els estudis de gravació. Enguany es compleixen 20 anys de l’aparició del seu primer disc en solitari, Miquel Abras (Salseta Discos, 2002), amb dues cançons en castellà. Després va guanyar el concurs Sona9 del 2005 i ja ha enregistrat onze àlbums en català amb les seves cançons. El cantautor bisbalenc celebra l’aniversari amb 20 anys fent camí (U98 Music, 2022), un doble CD amb una desena dels seus èxits revisats i produïts –cinc dels quals amb la col·laboració d’altres artistes–, i un segon disc amb deu cançons antigues reinterpretades en clau acústica.


 
Recordes el primer tema que vas gravar?
La meva primera cançó gravada en català va ser “Fent camí”. I d’aquí ve el títol del disc de l’aniversari, 20 anys fent camí
 
Dues dècades de trajectòria ja permeten fer un repàs històric. Quin va ser el primer antecedent de la teva carrera?
La primera cançó que vaig escriure va ser una bonica història titulada “Notes disperses”. Devia tenir 14 anys, i em vaig inspirar en un llibre de Josep Pla. Feia anys que no hi pensava, ni me’n recordava i ara m’ha vingut al cap! L’estic taral·lejant interiorment, recordo que començava amb un arpegi de guitarra… Als 18 anys vaig viure un temps a Barcelona amb Jaume Pla ‘Mazoni’. Tenia una gravadora multipistes de casset i me la va gravar! I ell mateix, anys més tard, em va produir el disc Equilibris impossibles (Música Global, 2012).
 
En quin moment vas decidir que volies ser músic o cantant?
Vaig començar com a guitarrista a un grup de ska que es deia The Wonderful Baby Dolls. Vam gravar dos discos en anglès i en directe fèiem versions de Kortatu i The Toasters. En aquella època era molt fan de The Police i de Bob Marley m’agradava cantar en anglès. Fins aquell moment sempre havia estat al darrere, perquè no tenia prou empenta per fer de frontman. Un dia el vocalista no es va presentar a un bolo i em van fer cantar a mi. Posar-me davant del públic i ser jo qui havia de dialogar-hi va ser com morir-me. 
 

Miquel Abras Foto: Juan Miguel Morales
 

Qui ho havia de dir, vist des d’ara!
Sí. Tinc molt clar que gràcies a fer de cantant ara em puc guanyar la vida amb la música. Jo volia fer les meves cançons. Com a guitarrista tinc un nivell normal, puc acompanyar qui calgui, però hauria estat molt més complicat. Si als cantautors ja ens costa viure de la música, imagina’t als guitarristes que graven discos instrumentals.
 
Vas deixar la banda perquè no t’agradava la vida de grup?
Tot al contrari, és el que més m’agrada. A la meva banda actual encara hi ha membres de Woderful, com Carles Ramió i Toni Molina. No he decidit mai el final de cap de les bandes en què he estat, sempre m’hi he trobat. També vaig tocar amb un grup que es deia Red Orange, en què el cantant era Jaume Pla i estava molt influenciat per Radiohead, U2 i Depeche Mode. El destí va fer que acabés actuant en solitari, però soc molt d’estar amb altra gent i compartir la meva afició per la música. Per mi, tocar amb una banda és com anar d’excursió, mentre que fer concerts acústics en solitari és treballar.
 
Quin va ser el primer concert on vas tocar en directe davant del públic?
Tenia 14 anys i va ser a la mítica sala Mariscal de l’Estartit. Era un concert de diumenge a la tarda perquè érem menors. Vam versionar de tot, des del tema principal de la pel·lícula Terminator fins a “Nicaragua sandinista” de Kortatu i una cançó de Reincidentes, la sintonia de la sèrie de TV3 A cor obert o “Baixant de la Font del Gat”... No teníem cap prejudici, tocàvem el que ens venia de gust.
 

Miquel Abras Foto: Juan Miguel Morales
 

I la primera vegada que vas entrar a un estudi de gravació, quan va ser?
Va ser per enregistrar un maxiCD amb The Wonderful Baby Dolls, que es deia Where Is the Party? (Karátula Records, 1997). Vam fer quatre temes als estudis Music Lan d’Avinyonet de Puigventós, però no als actuals sinó al que tenia Joan Trayter en un garatge. M’ho vaig passar molt bé i sobretot em va agradar molt veure créixer les cançons.
 
Ja sabíeu com funcionava un estudi i que s’havia de gravar per pistes?
Sí, perquè en Carlos i en Toni ja hi havien gravat una maqueta amb un grup mític que es deia EndeRock, del qual també formaven part Jaume Pla i Carles Sanjosé (Sanjosex). Dos anys més tard vam gravar el nostre segon disc a Sant Climent Sescebes amb Jordi Gasull com a productor, un llarga durada titulat The WBD (Ariadna Records, 1999). 
 
A partir d’aquí, ja vas iniciar la teva carrera en solitari amb cançons pròpies?
Sí, el primer que vaig gravar va ser un senzill amb el meu nom i dues cançons en castellà, que va publicar Salseta Discos l’any 2002. De fet, aquest disc marca els vint anys de la meva carrera en solitari. Dos anys després vaig guanyar el Premi Carles Sabater d’Andorra amb “Fent camí” i més tard el Sona9 2005.
 
Quan vas començar a fer cançons en català, hi va haver algun moment en què vas notar la resposta del públic? 
Va ser un procés gradual. Notar que el públic cantava les meves cançons va ser una flipada. I encara més quan al final d’un concert venia gent que no coneixia de res i em parlava de la meva música... Són coses que m’han impactat i em fan ser més empàtic. Cançons d’amor com “Mil vidres trencats” han fet que s’hagi acostat molta gent per agrair-m’ho... i també a explicar-me històries molt dures. Per exemple, “L’últim adéu” parla de la mort i molta gent em diu que els ha ajudat a acceptar el comiat d’algú proper. Un cop la vaig tocar i tenia al davant una noia a qui feia dues setmanes que se li havia mort el marit d’un accident de moto. Una amiga seva em va demanar que li cantés. Va ser cantar la primera paraula i ella es va posar a plorar. Jo també ho vaig passar molt malament. Ara ja m’he posat una petita cuirassa, perquè si no m’afectava massa. I de vegades també hi ha qui reacciona inesperadament... Un dia va venir un home i em va dir que gràcies a una cançó meva s’havia separat. I m’ho deia agraït! Jo li vaig respondre que faig cançons perquè la gent s’estimi, no pas perquè se separi...
 

Miquel Abras Foto: Juan Miguel Morales

 
Per què creus que hi ha aquesta connexió?
Perquè canto cançons directes, sense gaires metàfores. I especialment perquè canto sobre sensacions que he viscut i que em crec molt. Això fa que molta gent s’hi senti identificada. I saps què em passa, també? Que molts deixen de venir als meus concerts perquè ja no són parella i escoltar les meves cançons no els porta bons records.
el final d’una etapa.
 
Com va sorgir la idea de fer un disc doble per celebrar els vint anys?
En 20 anys he gravat onze àlbums i soc conscient que he de tancar una etapa. M’he plantejat aquest disc com un autohomenatge, que he estat treballant al llarg d’un any i mig. He agafat cançons que ja tenia perquè estic en un moment en què no sento la necessitat d’escriure noves lletres. Ja fa un any que no n’he acabat cap de nova, he fet algun intent però l’he llençat perquè no em convencia. Després d’aquesta gira faré una aturada d’un any o dos i després voldria gravar un disc amb vivències noves. Faré cançons quan tingui coses interessants per dir. No vull repetir-me. Vull fugir de la zona de confort i potser cantaré amb un altre nom. Ja ho veurem...

Són vint cançons que van de “Fent camí” a “Mil oportunitats”.
“Fent camí” va ser la primera que vaig fer i “Mil oportunitats” l’havia compost per a un disc de Sergio Dalma però finalment no hi va entrar, i per tant és inèdita. La tria té tres ingredients: són cançons que havien de funcionar bé en directe, m’havien d’agradar a mi i n’havia de poder fer una versió diferent de l’original que estigués a l’alçada. Al final he posat les cançons que funcionen millor al primer CD. Per exemple, “Temps de zel”, que sempre me la demanen i no la toco mai. El públic no és ximple i sap el que tria. Als meus primers discos hi havia algunes cançons per omplir, i ara això no m’ho perdono.

 
Justament del primer disc són cinc de les vint cançons de 20 anys fent camí!
Sí, al primer disc hi ha grans cançons, però per exemple n’hi ha una que es titula “No importa”, que ara no l’hi posaria mai perquè té una lletra que no m’agrada. És curiós perquè, tot i que va ser un disc important, no en tocava cap cançó als concerts. Però a partir d’ara sí que ho farem!
 
T’ha quedat alguna cançó fora i que et sàpiga un greu especial?
Sempre n’hi queden, però no tinc aquesta sensació. Potser en falta alguna del disc Punt de partida (U98 Music, 2018), que considero que és molt bo. Quan ja estic content de l’elecció que hem fet i de com han quedat les cançons, no hi penso més. Segurament el públic ja em farà adonar de les cançons que li haurien agradat i que no hi hem posat.
 
De 'Punt de no retorn' (U98 Music, 2018) no n’hi ha cap. Has tancat la faceta rockera?
Mira, com a la pregunta anterior, també hi trobo a faltar alguna cançó de Punt de no retorn. No ha estat premeditat, el que passa és que com que van ser dos discos que van sortir al mateix temps, mentalment és una sola referència. I no, realment són molt diferents. El Miquel Abras rocker em mola, però ja tinc altres bandes on canalitzo les ganes de rock. Amb The Best Of canto versions de Nirvana, Foo Fighters o Rage Against The Machine, i amb Artico Surf només toco la guitarra, però ens tirem a un rotllo més Muse. De tota manera, als meus directes sempre hi ha una mica de rock.
 

Miquel Abras Foto: Juan Miguel Morales
 

Si al primer disc hi ha les cançons de més èxit ben produïdes i amb col·laboradors, com definiries el segon disc?
És un àlbum íntim i acústic. Està interpretat només amb la veu i la guitarra, però l’he gravat com si fos en directe, en una sola presa. Vull que la gent es trobi amb l’essència de la cançó, amb la matèria primera, i per això no hi he afegit cap altre instrument. La voluntat és que es pugui escoltar des de casa com si fos un recital a cau d’orella. És un projecte que ve de lluny i es complementa molt bé amb el primer CD, de manera que qui vulgui les cançons més conegudes ja les té recopilades. En aquesta segona part hi ha grans cançons com “La placeta”, en la línia més dura de la cançó d’autor; “Cor adormit”, que vaig fer després de la mort de la meva cosina en un accident de cotxe, o “Què vols que et faci”, que originalment era un rock i que he convertit en una bossa nova i té una part molt emotiva. 
 
Als directes també faràs mitja part acústica i mitja d’elèctrica?
No, no! La gira de concerts per celebrar els meus 20 anys de carrera seran tots elèctrics i potser hi haurà un moment acústic amb dues o tres cançons, la resta en principi quedaran fora. A més, en els directes també m’agradarà recuperar alguna de les cançons que ha quedat fora del doble disc com “La reina del ball” o “Contradiccions”.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.