Una cruïlla entre la normalitat i l'excepcional. Aquest és el gran resum d'aquesta edició del festival barceloní. Un Cruïlla normal perquè després de la dificultosa edició de l'any passat, tornar a una edició plenament prepandèmica és el símptoma més gran de normalitat. Deixar d'estar pendent dels tests d'antígens, la mascareta o saber si el festival era un vector de contagi per centrar-se en quin escenari hi havia el grup que més t'interessa n'és una bona prova que la música i la cultura han tornat al centre. No obstant això, també ha estat un Cruïlla extraordinari perquè, un any més, el certamen barceloní ha tornat a sorprendre un any més amb un cartell eclèctic i del tot variat que permet donar a conèixer noves propostes a espectadors de provinences molt diverses.

La tarda del divendres va engegar amb Elefantes i Delafé y las Flores Azules. La reunió d'Òscar d'Aniello i Helena Miquel, materialitzada des d'aquesta primavera, va ser una de les propostes que va oferir grans dosis de hip-hop amb instrumentacions molt ben treballades. Tot seguit, a l'escenari principal 'Estrella Damm' va comparèixer un dels grans caps de cartell de tot el festival. Els històrics Duran Duran van saltar dalt de l'escenari per repassar els seus grans èxits vuitanters. La banda encapçalada per Simon Le Bon -que va lluir una flamant indumentària de color blanc perla com si tingués 25 anys- va apel·lar a la nostàlgia per a defensar temes com "Wild Boys", "Come Undone", "Planet Earth", "Hungry Like a Wolf" o la icònica balada "Ordinary World", dedicada "als germans i germanes d'Ucraïna". Paral·lelament, alguns assistents anaven temptejant entre el concert dels britànics i l'actuació de l'andalusa Zahara mentre a la petita carpa de l'escenari Four Roses, l'últim guanyador del concurs Sona9, Dan Peralbo i el Comboi, descarregava tota la seva energia del seu rock d'alt voltatge.
 
Si durant els darrers fils de llum la gent es va anar movent pels diferents escenaris del Parc del Fòrum, quan va caure la nit, tota l'atenció es va centrar a un únic escenari: el de Rigoberta Bandini. La cantant barcelonina, que recentment va anunciar una llarga aturada sobre els escenaris a partir de l'any vinent, va ser l'autèntic reclam de la nit de divendres. Al llarg d'una hora i cinc minuts d'actuació, Paula Ribó i la seva banda van repassar tots els seus èxits de pop electrònic ballable. Des de l'inicial "In Spain We Call It Soledad" fins a la final "Too Many Drugs" passant pels himnes feministes de "Perra" i "Ay mamá", en què Ribó i la seva cosina Belén Barenys no van dubtar en ensenyar els seus pits. El moment més estelar, però, el va encapçalar quan Amaia Romero pujar sobre l'escenari per a cantar amb Bandini "Así bailaba", la versió feminista de "Lunes antes de almorzar" i que havien publicat el mateix divendres.
 
Un cop acabat el concert de Rigoberta Bandini, el públic es va repartir entre dos actuacions plenes de contrastos: la de Jack White (The White Stripes) i la de Dancetería, la unió musical entre Miss Caffeina i Varry Brava (presents a la darrera edició del Benidorm Fest). Per una banda, Jack White, va repassar extensament el seu darrer disc, Fear of the Dawn (Third Man Records, 2022), i les cançons més conegudes de The White Stripes. Tot i les seves filigranes i birgueries guitarrístiques, la seva actuació va ser pecar de monòtona i una part del públic va acabar marxant cap a l'escenari de Dancetería, fet que es va accentuar un cop interpretada la mítica "Seven Nation Army".

Mentrestant, Dancetería va oferir un directe festiu, alegre i ideal per a parar sense ballar. A través d'un pop-rock ple de sintetitzadors gruixuts i amb algun tint funk, la formació va ser una de les grans sorpreses de la tercera jornada. La nit va seguir amb l'indie rock de tonalitats obscures d'Editors, que van delectar el públic amb un directe ple de matisos i canvis d'instruments a través de línies captivadores de guitarra o les diferents capes de sintetitzadors, i va acabar amb Meute i Hot Chip.
 
El dissabte va arrencar amb la tecnorumba d'Habla de Mí en Presente, en què la banda catalana va fer gala dels ventiladors imbuïts d'electrònica d'inspiració underground berlinesa i del seu particular humor histriònic. Pocs minuts després, començava simultàniament l'actuació de Ginestà. Al llarg d'una hora, el duet de Sant Andreu del Palomar van repassar les cançons del seu darrer disc Suposo que l'amor és això (Kasba Music, 2022), en què van abundar les lletres delicades i ensucrades i els sintetitzadors programats d'alt quirat.
 
Quan el sol començava a baixar i a cegar el públic, la bachata de Juan Luís Guerra va entrar en acció a l'escenari principal. Sense cap altra concert simultani durant la primera meitat de la seva actuació i amb una presència considerable de la comunitat llatinoamericana, el dominicà va ser indubtablement l'artista que més gent va aplegar en tot el festival. A través dels seus èxits més notables com "Rosalía", "Burbujas de amor" o "La bilirrubina", Guerra i la seva banda 4.40 -amb un encert interpretatiu destacable- van fer ballar desenfrenadament les 25.000 persones que es van aplegar el dissabte al Parc del Fòrum.
 
Poc abans que deixés de pujar la bilirrubina, els altres escenaris del Cruïlla engegaven nous concerts, com ara el del flamenc urbà Queralt Lahoz o el del pop de Rozalén. Tanmateix, el que va aconseguir atreure més gent va ser indubtablement el de Joan Dausà, que malgrat no saltar, va aprofitar l'ocasió per a ser mantejat pel públic. El cantant de Sant Feliu de Llobregat va descarregar un directe dinàmic i potent que alternava temes indispensables de la seva discografia com "Jo mai mai" amb altres de recents com "Ho tenim tot" o "Queda't així". A més, per si no fos poc, el cantant va incorporar un botó per a detenir en sec el seu pop d'autor i llençar clàssics inoblidables de grups com ABBA, The Beatles o Los Manolos, entre d'altres.
 
Ja ben entrada la nit, Rubén Blades va despatxar dues hores i quart de salsa i ritmes llatins. Acompanyat de la nombrosa banda de Roberto Delgado, va repassar alguns dels seus temes més famosos com "Decisiones" o "Amor y control" i va oferir algunes versions de clàssics com "Watch What Happens" (Tony Bennett) i "The Way You Look Tonight" (Frank Sinatra). Paral·lelament, Fat Freddy's Drop va portar a un altre escenari la seva proposta carregada de dub i reggae. Amb un públic molt entregat seguint el ritme dels contratemps, la formació neozelandesa va demostrar que es pot oferir una gran festa sense recórrer als tempos ràpids ni a les altes revolucions.
 
La nit va seguir el seu curs amb tota una bona pila d'actuacions. Buhos, Els Catarres o la gran festa de The Tyets a la carpa del Four Roses. Els maresmencs van presentar la seva proposta frontera entre el pop i les músiques urbanes i la rebuda del públic va ser realment bona. Anant de banda en banda de l'escenari i acompanyats amb una secció de base rítmica -fet inusual en un grup de músiques urbanes-, el duet va deixar clar que aspiren a tornar al Cruïlla dalt de l'escenari i no servint cerveses com havien arribat a fer anys enrere. Mentrestant, també va ser el torn del trio gallec Tanxugueiras. Després del boom mediàtic del Benidorm Fest, les gallegues van presentar al Fòrum el seu folk contemporani en què les melodies i instruments tradicionals entren en contacte amb tota mena de sàmplers i electrònica, que va tenir com a punt àlgid final la coneguda "Terra".
 
El Cruïlla tanca la seva edició d'enguany amb 72.000 espectadors, una xifra força similar a la que va assolir el festival el 2019. Aquestes xifres, sumat a l'ambient festiu i alegre que ha regnat cada dia, són el millor indicador de la normalitat per a demostrar la recuperació de la música en viu. Sens dubte, l'anhelat món ordinari dels Duran Duran ha tornat.