Al llarg dels segles, els catalans hem configurat un paisatge sonor que ens fa recognoscibles davant el món. La majoria són cançons que han nascut als Països Catalans, i moltes han tingut una trajectòria internacional -curta o llarga- o han estat veritables peces intergeneracionals. També hi ha peces compartides amb altres països propers (per exemple “En Joan petit”), que ajuden a dibuixar un imaginari polièdric de la Mediterrània format amb aspectes identitaris compartits amb altres cultures germanes.

El desembre de 2014, vam publicar un número especial (el 231) amb 100 cançons que tenen associades 100 històries per descobrir que algunes de les melodies que considerem nostres també han tingut un recorregut internacional i que han aconseguit emocionar Albert Einstein i Igor Stravinski, han fet emmudir dos presidents dels Estats Units o han cridat a la lluita en contra dels totalitarismes arreu del món. Al llarg d’aquest mes d’agost, anirem recuperant la veritable història d’algunes de les cançons del recopilatori, des de temes tradicionals a hits de la Nova Cançó, passant per peces emblemàtiques d’Antònia Font o Els Catarres. Avui descobrim què hi ha darrere de “La presó de Lleida”.



“La presó de Lleida”, “La presó de Nàpols”, “La presó de Tibi”, “La presó de França”... són la mateixa cançó amb diferents variants. Els ingredients essencials són comuns: una presó, una donzella enamorada, uns condemnats i una cançó. A partir d’aquí, la concreció de la ciutat on passen els esdeveniments i la sort final dels condemnats varia de l’una a l’altra. En uns casos els condemnats moren i la dama, també. En altres se salven. I també hi ha versions que deixen la resolució del conflicte a l’aire. Com a pista podem assegurar que a Catalunya la versió més arrelada és la que se situa a Lleida; que a les Illes, és Nàpols, i al País Valencià, és Tibi, una petita localitat al sud de l’Alcoià.

Podem dir que les versions modernes de “La presó de Lleida” van néixer el mateix dia que ho va fer la Nova Cançó, el 19 de desembre de 1961, al Centro de Influencia Católica Femenina (CICF). En aquella data, a l’acte anomenat ‘Poesia de la Nova Cançó’ es van donar a conèixer com a cantants Josep Maria Espinàs i Miquel Porter. Remei Margarit ho va fer a través d’un enregistrament perquè estava malalta. La primera cançó que es va sentir aquella nit al CICF va ser “La presó de Lleida”, interpretada per Espinàs.



Com és habitual en aquest tipus de peces, té multitud de versions, més encara si tenim en compte les variants de “La presó de Nàpols” i de “La presó de Tibi”. Alguns artistes se n’han servit per explicar fets una mica diferents dels de la cançó tradicional. Així ho va fer Oriol Tramvia al seu àlbum en directe Bèstia! (Edigsa, 1976), amb dues versions. A la primera, sobre un acompanyament de rock garatger –Tramvia és considerat el precursor del punk català–, canta la versió tradicional i s’acaba preguntant ‘per què no hi anem tu i jo?’. A la segona, amb una estètica folk, canvia significativament la localització de la presó: ‘Allà al carrer d’Entença/ si n’hi ha una presó,/ de presos mai n’hi falten,/ prou n’hi porta el baró...’. La referència a la presó Model en plena Transició era saludada amb aplaudiments pel públic.

 
L’any següent, Marina Rossell també en va cantar una lletra modificada al disc Si volíeu escoltar... (CBS, 1977). En l’adaptació no hi ha dama, i a mesura que augmenten els cants dels presos, també ho fa la ràbia del governador. La cançó, en aquest cas, acaba bé: ‘No ens falta menjar i beure,/ senyor governador,/ lo que’ns falta ho tindrem,/ petita bonica,/ les claus de la presó!/ lireta liró’.

També l'han versionat Serrat, Companyia Elèctrica Dharma, Renadlo & Clara i The Nordish, La Troba Kung-Fú amb Sílvia Pérez Cruz -que la cantava també amb Xalupa-, Roba Estesa, Libérica, i La Companyia MINIMíssimA, entre altres.