Acords i desacords

L'eufòria d''Eufòria', per Pep Blay

El periodista musical tarragoní i professor d'institut Pep Blay reflexiona sobre el concurs de talents 'Eufòria' i els programes d'entreteniment

Èxtasi d''Eufòria'

| 19/07/2022 a les 10:20h
Especial: Opinió
Arxivat a: Enderrock, acords i desacords, actualitat, Pep Blay, eufòria, opinió
Pep Blay
Pep Blay | Juan Miguel Morales
Darrerament he llegit moltes opinions a les xarxes que posen en qüestió Eufòria i el seu valor com a programa musical. Anem a pams. En primer lloc, un programa de tele –sigui musical, d’història, d’actualitat o del que sigui– és això, un programa de tele. I per bo o dolent que en sigui el contingut, ha d’enganxar com a format televisiu. No té cap sentit un programa amb bona música que no mira ningú. 
 
En aquest sentit, vull felicitar l’equip d’Eufòria. La realització és esplèndida, l’estètica i el ritme resulten actuals. El programa, dirigit per la mateixa productora que ja feia l’Oh Happy Day, ha sabut manllevar dels concursos d’altres cadenes allò que podria rejovenir el perfil de públic de TV3. Presentadors i jurat són carismàtics i amb els participants s’ha connectat amb una de les grans preocupacions dels postadolescents d’ara: l’orientació sexual. Allò que fa que l’àvia que ha seguit TV3 tota la vida es queixi perquè creu que en fan un gra massa i no és de bon gust, i que en canvi la neta digui que mola molt. Així que l’èxit d’audiència no és casualitat, sinó merescut.
 

Eufòria Foto: Juan Miguel Morales


Una altra cosa molt diferent és si Eufòria és el programa de tele que ha d’estar al servei de la música catalana. Parlem-ne. Fixem-nos que el fil conductor d’Eufòria no és pas la música, sinó el neguit d’una competició que enganxa per qui guanya i qui perd. Assolir un repte. El somni de canviar la vida en qüestió de setmanes gràcies a l’èxit. Quanta gent voldria fer-se famosa gràcies a cantar? Ni més ni menys que com qualsevol altre concurs musical televisiu del segle XXI, digues-li La Voz, O.T. o Factor X
 
En lloc de difondre l’escena artística existent al país dels que lluiten per ser músics –com fa el concurs Sona9, per exemple–, es dediquen a ‘caçar’ intèrprets que interessen pel resultat televisiu que poden donar i els/ens fan creure que han de cantar de tot, fins i tot el que no els interessa gens, per demostrar que són bons. I d’això tant el jurat com els coaches en diuen treballar dur. A mi em sembla que fer passar a un intèrpret el tràngol de cantar una terrorífica versió d’“Al vent” –encara que faci l’esforç i afini de meravella– no fa cap mena de favor a la seva carrera. És simplement una anècdota. Un joc. En aquest sentit, Eufòria és aquest joc en què l’espectador pot gaudir de la il·lusió i el patiment d’algú que s’ha marcat el repte de triomfar.

Al programa, les cançons s’escolten en la versió més curta possible. Són dos minuts vestits de coristes, ballarins, vestuaris llampants, il·luminació espectacular... I és que sense xou, no hi hauria entreteniment. I això, recordem-ho un cop més, no va de música. Va de tele! Són temes que sorgeixen dels algoritmes de Youtube i de Spotify, i que casen amb l’estètica semidiscotequera del programa. Per tant, no és estrany que els hits catalans no hi acabin d’encaixar gaire, si no és que se’ls disfressa amb uns arranjaments de gust dubtós. I al final de programa es deixen tres minuts a l’escenari a un artista dels que han fet carrera sense haver de concursar a la tele. Per tot plegat, Eufòria és un bon programa de tele. Però si creiem que TV3 té una obligació, com a televisió pública, de donar visibilitat als nostres artistes, cal tenir clar que la música és una altra cosa.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.