Ben Harper va assolir certa notorietat durant la darrera dècada del segle passat, en part gràcies a la seva capacitat de síntesi de diferents influències musicals que van des del reggae de Bob Marley i Peter Tosh, el blues d'arrel referenciat en Robert Johnson, i una actitud folk gens incompatible amb la seva reivindicació del rock de bandes com Led Zeppelin. El seu debut acústic Welcome to the Cruel World (Virgin, 1994) va tenir una molt bona acollida, i juntament amb el més rocker The Will to Live (Virgin, 1997) van ser l'avantsala de la seva unió amb The Innocent Criminals a Burn to Shine (Virgin, 199); una formació amb la que enregistra i actua de manera intermitent, a la manera de Bruce Springsteen amb la seva E-Street Band.
 
El californià va aterrar a Roses acompanyat precisament d'aquesta banda, formada per Darwin Johnson (baix), Alex Painter (guitarra), Chris Joyner (teclats), Oliver Charles (bateria) i l'inquiet Leon Mobley (percussió). Harper va obrir la nit amb "Below Sea Level", una de les cançons que formen part del seu darrer disc Bloodline Maintenance (Chrysalis, 2022), interpretada a cappella per tota la formació, a la que va seguir el reggae d'inspiració 'marleiana' "Jah Work". La percussió es va fer omnipresent a "Burn One Down" –amb exhibició inclosa de Leon Mobley–, a la qual va seguir un altre dels talls de l'últim treball: "We Need to Talk About It", una crítica a l'esclavitud i els prejudicis racials als Estats Units.
 
 Harper va decidir virar aleshores cap al rock, recuperant dues cançons del seu primer treball amb The Innocent Criminals: "Born to Shine" i la celebrada "Steal My Kisses", on va desenfundar la seva icònica guitarra lap slide. Més espai pel rock amb l'enèrgica "Faded" –enganxada en un meritori medley amb el tema de Led Zeppelin "The Ocean"; i una pausa per la preciosa "Lebanon", una instrumental interpretada només amb la lap slide i que forma part del delicat disc Winter Is for Lovers (Anti, 2020).

"La majoria dels meus herois, com Robert Johnson, s'asseuen i no toquen dempeus", va declarar Harper abans d'interpretar amb una altra perla del seu repertori: la balada folk" Walk Away". El músic ara sí es va aixecar, tot recuperant la guitarra elèctrica, per cantar "Don't Give Up on Me Now" –amb la seva tornada perillosament similar al "Faster" de George Harrison–, i enfilar així el tram final del concert. Van sonar l'èxit "Diamonds on the Inside" –que feia recordar el també reciclador Lenny Kravitz–, la percussiva "How Dark Is Gone", el reggae "Finding Our Way" i el rock d'inspiració bluesera "The Will to Live". Avantsala per potser la millor cançó de la nit; la pregària folk "Amen Omen" amb la que Harper es va transmutar en Cat Stevens i va fer evolucionar el tema fins a culminar-lo en un rock setanter per a lluïment del guitarrista Alex Painter.
 
Ben Harper no ha inventat res, però és capaç d'integrar els millors elements d' estil en una proposta que sona autèntica i molt ben treballada en directe. Aplica el llibre d'estil de cada gènere quan convé, i sap distribuir el tempo del concert, col·locant l'emoció sempre allà on cal.
 
Els bisos van començar amb la senzilla però emotiva "Waiting on an Angel", tot sol amb la guitarra acústica, i van continuar –amb banda incorporada– amb "Fly One Time" i el reggae "With My Own Two Hands". El públic, que omplia de gom a gom la Ciutadella de Roses, el va acomiadar dempeus.