El degà dels festivals d'estiu a Catalunya, el festival de la Porta Ferrada –que enguany celebra la 60a edició– va oferir l'únic concert a Catalunya de qui es proclama l’últim dinosaure blanc, Iggy Pop. Una llegenda viva; un artista únic amb una personalitat aclaparadora.

Amb una posada en escena sòbria, el tema instrumental “Rune” va marcar l’inici del concert al Guíxols Arena. I com un guèiser enmig del recinte, amb els primers acords de “Five Foot One”, el cantant de Michigan va pujar a l’escenari amb fúria i amb una força descomunal que va fer alçar les mil cinc-centes persones que van abandonar els seients del Guíxols Arena per abocar-se com una allau a peu d’escenari. No era un concert per veure assegut. La ‘iguana’ va actuar envoltat d’una banda de músics excel·lents, en què destaca la figura de la reputada guitarrista d’Alabama Sara Lipstate 'Noveller', en línia amb els vents de Leron Thomas (trompa) i Corey King (trombó), Florian Pellissier (teclats), Gregorie Fauque (guitarra), Sylvian Ruby (baix) i Thibaur Brandalise (bateria). Una formació que, per cert, Iggy Pop no va presentar en cap moment.

Als 75 anys, el veterà frontman de la vella escola punk-rock no va parar quiet ni un moment durant l’hora i mitja de bolo. Va escupir –menys que en els seus millors temps–, va rebotir com sempre els micros per terra i es va rebolcar per damunt de l’escenari. I, com no podia ser d’una altra manera, també va etzibar un munt de fucks entre tema i tema. Pequè Iggy Pop ni va avorrir ni va deixar indiferent. El seu directe ja no va ser imprevisible, però va seguir sent salvatge i provocador. L’artista va mantenir el seu look, amb pantalons negres i a pit descobert, per mostrar una pell bregada pel pas del temps marcada per les estries i les cicatrius acumulades durant tres quarts de segle. És un supervivent dels seus propis excessos, i de la pòlio que el va deixar coix i que és la causa dels seus moviments reptilians.
 
Els seus balls a l'escenari són icònics. Entre el 1968 i 1974, liderant la banda pionera del punk-rock The Stooges, ja es van fer famosos els directes per la seva manera peculiar de ballar i interpretar histriònicament les cançons. O per rebolcar-se damunt de vidres trencats, resultant sovint ferit i ensangonat. Ell mateix explica que la primera vegada que es va llençar damunt del públic, per cridar l’atenció dels assistents, es va trencar totes les dents. A Iggy Pop se’l considera l’inventor d’aquesta acció, l’stage diving. Però tot això ja forma part de la llegenda.

Del pas amb aquella banda –amb tres àlbums publicats, The Stooges (Elektra, 1969), Fun House (Elektra, 1970) i Raw Power (Elektra, 1973)– va recuperar uns quants temes a Porta Ferrada: “I Wanna Be Your Dog”, “TV Eye”, “Down on the Street”, “I'm Sick of You”, “Death Trip”, “Search and Destroy”, “Gimme Danger” i “Fun House”. Les cançons van sonar més netes, més jazz i més soul, però mantenint l’esperit original. I del seu dissetè i últim àlbum, Free (Carolina / Loma Vista, 2019), va presentar el breu tema que dóna nom al disc: “Free”, a més de “Love Missing” i “James Bond”.

En el comiat del seu amic David Bowie, el 2016, va expressar que mai havia conegut una persona tan brillant com ell, i que se n’anava el qui va ser la llum de la seva vida. Bowie va ser el gran impulsor de la carrera d’Iggy Pop, produint-li dos dels seus grans discos: The Idiot (RCA, 1977) i Lust for Life (RCA,1977). Junts van composar grans cançons que avui ja son història com “Tonight”, “Sister Midnight”, o “China Girl”, escrita por Iggy Pop i musicada per Bowie durant els anys que van compartir pis a Berlín occidental. Un tema que va gravar al seu debut en solitari, The Idiot; però que Bowie va aconseguir que fos un èxit comercial quan la va regravar i incloure al seu disc Let's Dance (EMI, 1983).

D’aquesta unió creativa, al concert baixempordanès va interpretar les emblemàtiques “The Passenger”, i “Lust for Life”. I, encara que soni increïble, es pot afirmar que conserven tota l’essència i és impossible restar impassible davant unes cançons tan rodones.


Lluny de la decadència, és un miracle que l’artista nord-americà segueixi emocionant i oferint uns directes tan trepidants. Les drogues han estat íntimament lligades a la seva música, però actualment, segons explica, l’únic que consumeix és un bon vi per sopar. La seva carrera musical és llarga i plena d’himnes, estils, d’alts i baixos… Tot i així, el precursor del punk, que mai ha rebut un Grammy, aquest any ha recollit el Polar Music Prize que atorga la Real Acadèmia sueca, considerat el Nobel de la música. Iggy Pop és intèrpret de rock més influent de les últimes cinc dècades, i en directe mai ha deixat de sorprendre. És, sens dubte, és una estrella destinada a perdurar en la memòria dels seus admiradors incondicionals.