L’avantatge de tenir un repertori com el de Joan Manuel Serrat és que facis la tria que facis, tens molts números d’encertar-la. L’inconvenient és que facis la tria que facis, et deixaràs fora cançons emblemàtiques. Això és el que li va passar a Serrat ahir a Sant Feliu de Guíxols en el marc del 60è Festival Porta Ferrada. Va cantar dues hores, però si hagués estat pel seu públic i per les cançons concretes que se li van demanar, es podria haver allargat dues hores més.

L’expectació era màxima quan, poc després de les deu de la nit, van començar a sonar les notes de “Temps era temps”. Va cantar i va compartir reflexions i anècdotes. Va explicar que havia volgut venir personalment a acomiadar-se (“hauria sigut lleig que enviés algú altre”) tot advertint que encara li queden uns quants concerts i va deixar anar notes d’humor negre, dient que per si de cas li passa alguna cosa “guardin l’entrada, sempre podran dir ‘jo hi era’”.
 
El cantant va anar combinant en tot moment cançons en català i en castellà seguint amb “L’àngel de la guarda” i “El carrusel del Furo”. Aquí va fer les primeres confessions: “El Furo era el meu avi. El que passa és que ell no era firaire. Furo era el malnom familiar. I el vaig convertir en el protagonista d’una de les meves cançons”.

Després va enfilar amb “Romance de Curro el Palmo”, “Señora”, “Seria fantàstic”, “Me’n vaig a peu” (que segons va explicar va estrenar a Sant Feliu de Guíxols el 1967), “Es caprichoso el azar” i “Algo personal” i “Cançó de matinada”.

Joan Manuel Serrat a Porta Ferrada Foto: J.V.

La segona part va ser per a “Cançó de bressol”, “Barcelona i jo” i una llarga recreació de “No hago otra cosa que pensar en tí”, durant la qual va presentar els set músics que el van acompanyar tota l’estona: Ricard Miralles al piano, Josep Mas ‘Kitflus’ als teclats, Úrsula Amargós al violí, Vicente Climent a la bateria, Rai Ferrer al baix i contrabaix, David Palau a la guitarra i José Miguel Sagaste als vents. La descàrrega final va ser per “Hoy puede ser un gran día”, “Pare”, “Mediterráneo” i “Cantares”. A l’hora dels bisos, menys dels previstos: “El meu carrer”, “Fiesta” i “Paraules d’amor”.

Serrat va estar proper, càlid i divertit. Va saber trobar diferents tons, que van passar de l’intimisme d'“El meu carrer” al tractament d’himne de “Para la libertad”. Tot va funcionar perfectament: el disseny de l'escenari, el tractament de la llum, la qualitat del so… Però cal destacar les imatges projectades que van il·lustrar les cançons; algunes més suggeridores i altres més previsibles, però totes defugint el tòpic i comportant-se com un element complementari a la cançó que s'interpretava.

En els seus parlaments Serrat va agrair al públic que l’ha seguit des del començament (“i als que se n’han anat i als que s’han incorporat més tard”); va voler destacar la feina dels productors i dels músics i va tenir un record i reconeixement per a tots els que fan bones cançons. No té l’energia ni la veu a ple rendiment, òbviament, però manté intacta la seva extraordinària capacitat de connectar i comunicar-se amb el públic. Als seus 78 anys es va marcar un concert de prop de dues hores sense parar ni un moment, encara que va acabar advertint-nos que “l’esperit va per una banda i l’envàs per una altra”.