Moltíssimes gràcies a l’Acadèmia pel guardó. Aquestes eren les primeres paraules que volíem expressar a l’escenari de l’Auditori de Barcelona si el nostre Efecte Collins era reconegut com a millor programa musical. Quan finalment així es va anunciar els nervis van fer de les seves i l’agraïment va quedar als llimbs. Però ho repetim: moltíssimes gràcies a l’Acadèmia per reconèixer la nostra feina, a la direcció de RTVE Catalunya i als músics que han participat en els, de moment, cinquanta capítols.

Gràcies per deixar-nos apropar al vostre interior, a les vostres alegries i pors, a l’entusiasme i a l’angoixa que provoca dedicar-se a la música. Gràcies per la vostra sinceritat i complicitat a les entrevistes, gràcies per despullar-vos emocionalment de tal manera que a vegades ens heu fet emmudir. Gràcies per mostrar-nos aquella part de la gent de la música que queda fora, invisibilitzada, com si no fos important, darrere els escenaris i els aplaudiments del públic i que en realitat és la llavor del fet creatiu. Gràcies també per recordar-nos que tot i el respecte que ens mereixeu, sempre es poden posar més eines per tenir cura de les veus, els instruments, la música.
 

No és fàcil fer programes de música a la televisió. Atenció: em refereixo a programes dedicats a la música, al fet musical. No parlo d’espais d’entreteniment on la música pugui ser més o menys protagonista. Tots són necessaris, però cadascú té la seva idiosincràsia i mal faríem de posar-los al mateix sac. Com deia Josele Santiago, el nostre gran filòsof musical, no es pot comparar Leonard Cohen amb una orquestra de versions; els dos són molt respectables, però no tenen res a veure. Dic això perquè, hi torno, no és fàcil fer programes de música a televisió; les audiències i la rendibilitat que proporcionen marquen i molt les programacions, tot i tractar-se de mitjans públics. És difícil apostar per noms no consagrats, per gèneres musicals que no formin part del mainstream, per creadors que no volen treballar en els circuits més normatius. És difícil, i per això demanem, perquè la necessitem, la vostra complicitat, la dels músics, els agents i les discogràfiques. 
 

No podem demanar que volem més música als mitjans si no hi apostem. No vull dir que ens posem ‘estupendos’ i fem cua per participar als programes, però no hi ha res més descoratjador que escoltar ‘no’ per part d’artistes que després es queixen de la falta de presència als mitjans o del tracte rebut a determinats espais que normalment poc tenen a veure amb la cultura. Evidentment tothom té el dret a dur la seva carrera com vulgui, però fóra bo que així com nosaltres, des de la nostra estima a la música, pensem en ells i les seves creacions, també ells es posin a la nostra pell. Sense aquesta complicitat i un treball conjunt la presència de la música a la televisió es fa molt i molt difícil. Siguem proactius i treballem en comunitat, si us plau.
 

Dit això, tornem a donar les gràcies a l’Acadèmia Catalana de la Música pel nostre Alícia i ens veiem als concerts i, esclar, a la televisió, a l’Efecte Collins de Radiotelevisió Espanyola a Catalunya, per exemple. 
 

PD: Dedicat especialment a Carlos Grima i Alícia Gómez.