Aquest dissabte Els Pets tornen a casa per oferir l'últim concert d'estiu de la gira de presentació de 1963 (RGB Suports), el nou disc que el trio de Constantí va publicar el passat mes d'abril. Hem parlat amb Lluís Gavaldà de l'acollida de l'àlbum, dels concerts de la gira i... de la cançó "Atracament a la caixa".

Arribem al final de la gira d'estiu. Quin balanç en feu?
Fa de mal dir, però va molt bé. Treure un disc ara és un acte romàntic i sempre et deixa un rau-rau. Especialment en casos com el nostre, que som boomers i fem els discos com abans: en un estudi, amb un productor, un mesclador… Econòmicament ja no surten a compte. Jo patia perquè el Som havia tingut molt bones crítiques i ara vindria la davallada. Però no, la resposta ha estat molt bona, la premsa ha estat molt respectuosa i el públic molt entusiasta. La prova de foc són els concerts i la gira d’aquest any és un plaer. La gent té tantes ganes de gaudir dels directes en condicions normals que quan sortim a l’escenari ja notem que el concert anirà bé. I hi ha allò tan divertit de veure com les cançons noves es van colant. Als primers concerts la gent està una mica parada i a poc a poc veus que se les van fent seves.

La gent tenia ganes de concerts i vosaltres, també.
Sí, i tant! Teníem moltes de concerts normals, amb la gent destapada i podent-se moure. Jo no em sé cap lletra i, amb la gent amb mascareta, em vaig quedar sense apuntadors… [RIU] Bromes a banda, veure les cares de la gent és la meitat de l’alegria de tocar. A més tenim un grup de músics i de tècnics molt estable i ens avenim molt. Ens ho passem molt bé dalt de l’escenari i no ens ve de cinc minuts.

És el que té portar 37 anys de carrera. Com ho vius tu, que t'angoixa el pas del temps?
Ja no ho miro. He assumit que som un grup vintage. Últimament, hem tocat amb grups nous i veiem que la jovenalla els segueix i els coreja. M’emociona que hi hagi aquesta set de música a Catalunya i aquesta tradició musical, que fa que en aquest camp siguem un país bastant normal. Després sortim nosaltres, els iaiets, i la gent també respon. Tenim un públic intergeneracional: gent de la nostra quinta, mitjana edat, joves, canalleta… Tot barrejat. A mi m’agrada molt.



Aquest dissabte toqueu al Tarraco Arena. Serà un concert més de la gira o tocar a Tarragona ho fa especial?
Tocar a casa és el que em posa més nerviós. És una dosi d’adrenalina que barreja satisfacció de veure cares conegudes i responsabilitat. Saps que després te’ls trobaràs i et diran el que els ha semblat sense embuts. T’hi has d’esmerçar més perquè els comentaris t’arriben de primera mà. A més, per casualitat, serà l’últim concert de la gira d’estiu. És una cloenda xula. Toquem a la TAP (Tarraco Arena Plaça), que és un espai on no hem tocat mai i tot el que sigui rehabilitar les places de braus per fer coses culturals em sembla una iniciativa fantàstica. Tenim moltes ganes de pujar a l’escenari de Tarragona.

El públic de la teva ciutat és més exigent o més condescendent?
Molt més exigent. El públic propi és el més exigent de tots. Com que t’ha vist tantes vegades, té bastant de criteri i pot comparar. Te l’has de guanyar des del principi. Sí que hi ha una part de complicitat, però això no vol dir que s’entreguin a la primera; primer te’ls has de guanyar. Després el resultat sempre és positiu.
 
Hi haurà alguna cosa especial?
Ho estàvem parlant fa poc amb els meus dos germanets. Sí que farem una cosa, encara que sigui alguna aclucada d’ull a alguna peça històrica. Però no t’ho puc dir perquè no seria sorpresa.

Fareu totes les cançons habituals de la gira?
Del disc nou en fem deu o onze. Des dels inicis ens hem imposat aquesta disciplina de tocar sencer el disc nou. De cada disc sempre hi ha tres, quatre o cinc cançons que es perden pel camí i si no les toques el primer any, ja es queden amagadetes per sempre. També és una manera de dir al públic que som els mateixos del “S’ha acabat” i del “Bondia”, però que tenim una proposta nova i que ens agradaria que l’escoltéssiu.


“Atracament a la caixa” també hi sonarà?
És la cançó que més està triomfant en directe. I amb diferència! I això que no hem explicat tot el que ens ha passat amb la cançó perquè sinó ja seria un hit mundial! No hem volgut crear una polèmica que tapi el disc en si, però sembla que la gent ha ensumat que el poder té la pell molt fina i no estan acostumats que ningú els piqui la cresta. I, entre moltes altres coses, aquesta és una de les obligacions de l’artista. És una cançó divertida, però que narra les trampes d’aquest capitalisme tan salvatge que estem vivint. No els ha caigut bé la cançó perquè estan molt acostumats que ningú no els digui res de dolent perquè són els grans patrons i mecenes de la cultura catalana. Algun dia ho explicaré tot i la gent no s’ho creurà, perquè ha sigut molt surrealista. Fa 25 anys que cantem “Jo vull ser rei” i no hem tingut mai cap problema. Cantem “Atracament a la caixa” i tot són males cares. És un reflex de la societat catalana i de qui mana de veritat.