Entrevistes

Tropical Galàxia: «La música no ha de ser un pamflet»

Estrenem la cançó «Aquesta sensació», que formarà part del disc debut del duet, 'Episodi I'

Parlem amb 'Shakku', un dels dos integrants de la formació bagenca

| 06/10/2022 a les 11:30h

Tropical Galàxia
Tropical Galàxia | Núria Pulido
Els discjòqueis de la sala manresana Stroika, Pucci i Shakku, s’han ajuntat per debutar plegats sota el nom de Tropical Galàxia. El primer àlbum que presenten, mesclant música festiva amb lletres compromeses i un grapat de col·laboracions, promet ja una segona part: Episodi I (Propaganda pel Fet!, 2022). Avui, un dia abans de la sortida del disc, estrenem en exclusiva "Aquesta sensació", amb la col·laboració de Xavier Ciurans (Gertrudis). Parlem Shakku sobre aquest tema i sobre el disc debut.


“Aquesta sensació” deixa els vostres temes més habituals com la revolució i l'inconformisme i parla d'amor.
No creiem que la música hagi de ser un càlcul, i, per tant, creiem que hem de fer el que sentim i el que ens remou. I és innegable que l’amor, d’una forma o altra, és un dels sentiments que més ens mou a tots. No et negaré que una de les crítiques que fem a la música actual, i que no volem reproduir, és que tot són temes d’amor. Amb la música urbana passa molt: la meitat de temes són d’amor, a més des d’un lloc bastant depressiu o tòxic, i l’altra meitat, sobre sortir de festa. Es ven la música urbana com el nou punk, però el punk era trencador, i el que s’està fent ara mateix d’urbana aquí és reggaeton, que és el mainstream actual, i lletres bastant tòxiques. I crec que podem aportar alguna cosa més a la societat. Tot i això, nosaltres hem acabat parlant d’amor!
 
Però no ho feu des de la toxicitat que criticaves...
No, ho hem volgut fer a la nostra manera, tal com nosaltres ho vivim. És clar que l’amor remou, i ho vulguem o no, a vegades ens fa fer estupideses, però és molt bonic de sentir, i sentir-se vulnerable. L’amor té aquest poder, i li hem de donar espai, cal reivindicar-lo.

Vau començar com a DJs a l’Stroika, i fa cosa d’un any us vau llançar a compondre i publicar els vostres temes. Com va ser aquest salt? 
A més de ser DJs, feia anys que ens ajuntàvem per fer remixos. I en Pucci ha produït Pirat’s Sound SistemaMaluks o Zebrass. Quan va venir la pandèmia, i també incitats per Propaganda pel Fet!, vam veure que era el moment de centrar-nos en la nostra música. Al confinament vam començar cadascú des de casa, el feedback ha estat bo hem anat fent.
 
En aquest primer disc barregeu electrònica propera al tecno, afrotrap, dancehall...
Les nostres influències, i també les nostres cançons, són bastant diferents entre elles, i volíem explicar-ho tot junt en un àlbum. La nostra és una proposta estilísticament lligada a la nova fornada de música urbana, però amb un rerefons temàtic que remet on ens hem creat: festes majors alternatives i cases okupes.
 
El primer senzill, “Muntanya russa”, així com “Medicina”, són himnes generacionals.
Sí, però amb un contrapunt irònic. Volem que la nostra música servixi per ajudar en moments d’incertesa i entendre que no ets responsable de problemes que són estructurals.


També crideu a l’acció, per això.
Sí, sobretot a “Una espina clavada”. Ens agrada implicar-nos en les lluites socials. Com artistes, el nostre paper és acompanyar a aquestes lluites i la gent que s’organitza per canviar les coses. Per això per cantar aquesta cançó vam pensar en la Bittah de Tribade i en Valtònyc. Ell està exiliat pel seu compromís polític. La cançó també és una mostra de suport cap a ell. Per la seva banda, Bittah és una de les raperes més compromeses amb el feminisme, la lluita social i anticapitalista i el moviment okupa que tenim actualment a Catalunya. I a més, ens mola molt com rapeja.

Ells dos han escrit els versos que rapegen, però de la resta de cançons n’heu fet vosaltres la lletra o les heu fet conjuntament? 
La Bittah i el Valtònyc es van fer les seves parts, i nosaltres en vam fer la tornada i les dues primeres estrofes. A “Vaig xixu”, Pa Lao (Orxata Sound System) també va fer gran part de la lletra, nosaltres només li vam passar la tornada i el concepte. La resta de les cançons, per això, sí que són totes nostres. Ens agrada poder fer no només la part instrumental, sinó també les melodies de les veus i la lletra. I després ho acabem de matisar amb els artistes. Tropical Galàxia no som un grup, però tampoc som nom només beatmakers. A “Medicina”, per exemple, es van quedar les nostres veus. Cantar no és el que més ens motiva, sinó que ens agrada més que hi puguin participar altres artistes, i buscar la diversitat.

“Outro” tanca el disc amb frases i veus prestades d’American Animals i Pol Guasch.
Hem tingut molta influència del rap, on s’utilitza molt el recurs d’incloure talls i sàmplers com aquests. Els talls que hi incloem tenen poc a veure entre ells, però dialoguen amb la resta de l’àlbum. El tall d’American Animals parla de com ens han venut que hem de ser especials, però la realitat és que tots som mediocres i ho hem d’entendre per poder-nos treure aquest pes de sobre. Ens hem de treure la pressió de ser productius i de ser ‘millors’. Per la seva banda, Pol Guasch és una de les veus de la literatura jove de casa nostra, ens hi sentim representats i compartim unes mateixes lectures sobre el nostre present i futur, i com entén l’art com a espai de discussió, compromís i conflicte. A més, hi tenim una relació personal.
 
I també hi ha un discurs de Welane Brown. 
Sí, és una revolucionària afrodescendent. És una picada d’ullet a un moviment amb què ens identifiquem, perquè bevem molt de la música negra, i aquesta no es pot entendre sense les violències que han patit. El discurs té molt sentit en aquest disc, perquè diu que les Panteres Negres no volien ser un pòster i la seva lluita no va contra la policia, sinó que és un conflicte global d’oprimits contra opressors. Nosaltres tampoc volem caure en l’estètica. Entenem que la música no ha de ser un pamflet. Volem fer música que remogui, però s’ha de tenir clar quin paper té cadascú.

 
Quin és el vostre paper, doncs?
Fer una cosa que transmeti i acompanyi. Tot i ser conscients que hi ha preocupacions, manca de perspectiva de futur i repressió, podem fer-ne una lectura optimista i recordar que hi ha coses com l’amor o els amics, que són el nostre oasi. És això el que busquem: que Tropical Galàxia sigui un oasi enmig d’aquest infern, creant música festiva i ballable.
Especial: Entrevistes
Arxivat a: Enderrock, tropical galaxia, entrevistes, nou single

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.