Carraixet es va crear el 1972 sota el lideratge de Lleonard Giner i, al llarg dels anys, pel seu si hi han passat músics de la talla de Rafa Arnal o Spyros Kaniaris (Krama). Però el que la fa realment especial és el caràcter familiar del grup, amb les filles de Lleonard: M. Carme Giner (veu i fliscorn), Eva Giner (saxo tenor i veu) i Miryam Giner (teclats i veu) en un primer moment i Vanessa Giner (trompeta, flauta i veus) a partir del 1983. Durant el tardofranquisme i la Transició va ser un grup connotat políticament i ho segueix sent ben entrat el segle XXI. Feministes, valencianistes, catalanistes i d’esquerres, la ideologia també impregna unes cançons arranjades a l’estil folk. Fa poc es va presentar un documental sobre el grup, se’n prepara un llibre, i diumenge vinent actuen al Teatre Principal de València per presentar Carraixet 50 (autoeditat, 2022). De tot plegat n’hem parlat amb Vanessa Giner.

Des del 2008 que no teníem nou disc de Carraixet. El nou disc és un comiat?
No, en absolut. Fa poc que hem incorporat la meva neboda Carme, que té 21 anys. I el meu fill, que en té 9, està desitjant entrar al grup. Estem en plena forma. És veritat que ara feia anys que no publicàvem cap disc, però no hem parat d’actuar. El nostre pare va morir mentre gravàvem l’últim disc i això ens ha fet tenir moltes prevencions de tornar a entrar a l’estudi. És cert que hem fet col·laboracions, hem gravat amb altres persones coses que ens han encomanat… Ara, el disc ens ha ajudat a tancar una ferida.

Hi ha hagut canvis a la formació. Ara només sou dones.
Sí. Sempre havíem sigut un grup meitat de dones i meitat d’homes, però aquesta vegada hem decidit anar una mica més enllà. Ha estat molt important la incorporació de Tere Núñez, que toca el baix i és una de les productores del disc. Ens va animar moltíssim i ens va fer coaching perquè ens en poguérem eixir.



Hi ha una cançó que es diu “Pare”.
Sí, està dedicada al nostre pare. L’ha composta la meva germana major, Mari. Ha sigut molt emocionant gravar-la. Encara ens emociona molt, tant que no sabem si la podrem cantar en directe. Com a curiositat, la bandúrria que se sent al disc, la toca al meu pare. Les hem extret d’una altra gravació, les hem modificat i les hem col·locat.

De què parlen les vostres lletres?
De les coses que ens interessen. L’altre dia, un periodista ens va preguntar per què no cantàvem cançons d’amor. Realment, nosaltres sí que cantem cançons d’amor, però no d’amor romàntic normatiu sinó d’amor cap a les coses que ens importen: la família, la llengua… Aquí és un problema parlar valencià. Hi ha una cançó que es diu “La llengua” i està basada en l’experiència de la meva germana, que la van tirar d’un restaurant per demanar en valencià. Però bé, això són coses que ens passen diàriament.
 
Compliu mig segle. Mirar 50 anys fa vertigen?
Sí, és una passada. Jo hi porte 40 anys, perquè encara no havia nascut, però vaig començar de molt menuda. Les meves germanes ja porten 50 anys. Hi ha molts moments bonics, moments amargs i moments molt durs, com la violència que vam partir per part de l’extrema dreta. I també amb el masclisme, cosa que encara segueix passant de manera transversal, fins i tot amb gent que és d’esquerres. Nosaltres som activistes feministes i participem en campanyes en contra la discriminació de les dones treballadores de la música. Ara ja no et diuen ‘xiqueta ves a la cuina i no cal que toquis més, que total et casaràs i ho hauràs de deixar’ com deien a les meues germanes; ara el masclisme és més refinat, però segueix havent-hi moltes formes de discriminació. El pitjor és que a la dreta la veus vindre i ja t’ho esperes, però quan això es produeix amb companys de lluita, dol molt més. Per temes feministes se’ns han tancat moltes portes. Però no ens passa només a nosaltres. Estem en contacte amb companyes del jazz, del folk, del punk, del rock… i totes tenim el mateix problema. I cada vegada que fem una denúncia feminista sabem que perdem un parell de bolos.

Carraixet s’ha jugat la vida per actuar. Textualment.
Sí. Va ser el 9 d’octubre del 79, a la plaça dels Furs, després d’una manifestació. Hi havia d’actuar Carraixet. Les meues germanes i el meu pare ja estaven a punt de pujar a l’escenari. Jo encara era molt menuda i estava dins de la furgoneta amb ma mare. Un home va veure que algú manipulava la furgoneta per baix, va sospitar i va avisar a seguretat. I hi havia nou artefactes explosius preparats per esclatar. Això va ser la punta de l’iceberg, però sovint hi havia problemes: amenaces, agressions, ratllades als cotxes, pintades d’esvàstiques a la furgoneta, insults… Es mesclaven els insults masclistes (‘putas’) amb els polítics (‘polacas’). Abans passava molt, però ara encara passa. Una mica abans de la pandèmia, en un poble d’Alacant, un grup d’ultradreta amb banderes espanyoles ens van amenaçar i van intentar boicotejar l’actuació. Per sort no els va sortir bé.
 
I aquest diumenge 18 de desembre toqueu a al Teatre Principal de València.
Serà molt xulo. Hi haurà moltes col·laboracions: Rafel Arnal, Spyros Kaniaris (Krama), Nacho Mañó (Presuntos Implicados), Mapi Blasco, Ana Lloris, Somaya Jounini, Societat Musical d'Alboraia, Cor Lleonard Giner Jove, Muixaranga de València… Tocarem “Paquito, el xocolater”, que ara és molt famosa i nosaltres la vam popularitzar molt. Vam ser els primers d'enregistrar-la amb instruments que no eren els de banda. Tot el concert el gravarem en vídeo.
 
Acabem. Catalunya és l’assignatura pendent?
Sí. Ens encantaria tocar-hi. Hem tocat a un acte al Palau Sant Jordi, a la plaça del Rei… Però sí, és una assignatura pendent que ens faria molt contentes de tocar-hi. La veritat és que no sabem per què tenim tantes dificultats per tocar-hi. Hem tocat a altres llocs, com el Marroc. Esperem que amb aquest nou disc hi puguem tocar.