El duet empordanès Cala Vento descobreix demà el seu quart llarga durada: Casa linda (Cooperativa Montgrí, 2023). A l'àlbum, publiquen per primera vegada un tema en català, "Passar pantalla", que fan al costat de Gorka Urbizu (Berri Txarrak). L'estrenem en primícia i parlem amb Joan Delgado i Aleix Turon d'aquest nou treball.


Amb “Passar pantalla” us estreneu en català. I de fet, també en vasc!
Joan Delgado (bateria i veu): En un prinicpi, aquesta cançó no anava a entrar al disc. Teníem la base instrumental feta, i ens agrada molt, però havíem provat d’utiltizar diferents melodies, amb lletres en català i castellà, i no no ens convencíem .Un dia, Jordi Mora, que ens ha mesclat el disc, ens va proposar de fer una col·laboració amb Gorka Urbizu. El vam conèixer a Pamplona quan van anar-hi a tocar i ens vam entendre de seguida: veia la música igual que nosaltres. A més, respectem i admirem molt la seva trajectòria amb Berri Txarrak, que és un grup amb qui ens emmirallem constantment. I li vam passar el mort [RIUEN]. Li vam passar la cançó, amb una de les melodies que més ens encaixaven, que era en català, però sense la lletra.
 
I us va dir que sí...
JD: De fet, en un principi va dir que no tenia temps... Però un parell de setmanes després, ens va enviar una nota de veu amb un esbós de la cançó amb tota una melodia. Aleshores li vam dir que probablement faríem la cançó en català perquè ens encaixava més amb la cançó... I ell no sabia si fer la seva part en castellà, català o basc... No ho volia fer en basc, perquè no volia que tothom el truqués a partir d’ara per fer-ho. Però alhora, era estrany que si nosaltres, que sempre cantem en castellà, la fèiem en català, ell cantés en castellà. I al final, ho va fer en euskera! La veritat que és de luxe. Estem supercontents de com ha quedat el resultat.
 

Parlem de ‘Casa linda’, el nou disc que descobriu demà. És el treball més canyer, i alhora lluminós, que heu fet.
JD: Sí, és buscat. Creiem que és el nostre disc més canyer i rocker, però també més per a tots els públics: amb un so més gran, de producció americana. Ho havíem anat buscant i fins ara no ho havíem aconseguit del tot.
 
En quin sentit per a tots els públics: per a totes les edats, o per a tots els gustos?
Aleix Turon (guitarra i veu): Nosaltres sempre hem considerat que la nostra música no té per què ser música de nínxol. Creiem que ho ha estat pels pocs recursos que teníem al principi, quan vam començar i fèiem fent una cosa més apedaçada i d'estar per casa, i acabàvem arribant a un nínxol més underground o alternatiu. Però els nostres referents i la nostra vocació no ha estat mai lligada a la música underground, i sempre hem tingut la voluntat que la nostra música pogués sortir d’aquesta escena i es pogués convertir en un discurs més per a tothom, més mainstream. La música que ens agrada i que tenim com a referència està en aquest estadi. Però fins a aquest disc, potser no havíem tingut ni la paciencia, ni l'experiència, ni els recursos per poder-ho dur a terme.
 
Hi ha una voluntat, aleshores, de desfer-se de l'etiqueta "indie" amb què se us havia definit?
JD: Sí, però hi és des del principi. Nosaltres ens hem considerat un grup indie per com fem les coses: d'intentar fer-ho tot nosaltres. Veníem d'una cultura de Do It Yourself ja amb els anteriors grups que havíem tingut. Però l'indie a nivell musical no ens defineix. Nosaltres ens considerem un grup de rock.
AT: És molt interessant perquè hi hagut una espècie de mutació del significat del concepte indie. És una abreviació d'"independent", i en un inici feia referència a tots a aquells artistes que treballaven de manera independent, o buscant la màxima independència possible. En aquest sentit, ho som molt. La nostra obsessió per ser el màxim d'independents possible està vigent, i va in crescendo, de fet. El "fes-ho tu mateix", o do it yourself l'apliquem a tots els àmbits: ens autoeditem, vam crear el nostre propi segell, ens hem fet el nostre estudi, els concerts en sala els produïm nosaltres per no dependre  de promotors externs... I en els festivals només hi anem si es donen unes mínimes condicions, perquè no volem dependre del circuit dels festivals, sinó que volem que la nostra capacitat de generar l'economia mínima que necessitem el Joan i jo per anar fent no depengui de ningú, només de nosaltres. Ara hem fet també una newsletter amb els fans per no haver de dependre de les xarxes socials per comunicar-nos amb ells..

 
Sona molt bonic, però també molt complicat. Us obliga a ser un artista ‘pop' capaç de fer de tot.
JD: No és complicat quant a complexitat, però si a nivell de volum. És molt exigent, i són moltes hores. Hi ha aquesta visió de l'artista que treballa els caps de setmana, i la resta de dies està a la piscina amb un cubata… Nosaltes som completament el contrari d'això: passem tot el dia a l'oficina, treballant. Però al final, estem treballant pel nostre projecte, i per projectes que ens agraden… Llavors, no pica. 
AT: Venim contents, no obligats. Totes aquestes coses que se'ns acudeixen fer és perquè ens motiva fer-les, no ho fem per poder rascar més diners i donar-los a menys intermediaris, sinó perquè és una cosa vocacional: ens agrada fer nosaltres les coses, i fer-les a la nostra manera, i sobretot, ens agrada la sensació de no estar depenent de ningú. Intentem evitar sempre estar darrere d'algú, no ens agrada i ens posa molt nerviosos, i per això intentem minimitzar-ho tant com podem. Si de les deu coses que hem de fer per treure un disc, només una depèn d'algú extern, millor que si són cinc i cinc. 
 
Abans parlàveu de no dependre de les xarxes socials. En aquest disc, de nou hi arremeteu amb la cançó de “Tu lugar”. Què tenen de tan terrible?
JD: Si no les haguéssim de fer servir per treballar, probablement no en tindríem. M'estic aventurant molt, perquè estem enganxats com tothom [RIU]... Però creiem que són molt perilloses, supertòxiques, i s'haurien d'erradicar. Tot i així, allà hi som tots. Preocupa veure’t enganxat a una cosa qeu no vols.. .Per això ens surten cançons com “Tu lugar”, o “Remedio contra la soledad”.
AT: Som dues persones que no hem compartit mai, crec, la nostra vida privada a les xarxes. No som d'aquest parer. Però veiem que a la gent que sí que ho fa, li genera certes angoixes... I no ho entenem: no cal fer-ho, i de fet, hi ha més gent que no ho fa que no pas que gent que sí. Però socialment, a vegades es genera aquesta falsa necessitat. Entenc que pels adolescents la necessitat potser més real, perquè si estan fora, poden patir bullying... Però en altres etapes de la vida, és una decisió, no una necessitat. En el nostre cas, pot ser una necessitat a nivell laboral, però si el butlletí ens funciona, potser ja no ens caldrà! [RIU].



Una de les coses que heu potenciat en el disc han estat els videoclips.
JD: Jo vaig estudiar audiovisuals, i m'agrada molt el camp. En el moment en què hi ha unes cançons gravades, m'és impossible no imaginar-me un vídeo o unes imatges que projectin la cançó. De seguida, hi va haver unes quantes cançons amb les quals ja em va venir la imatge al cap, i li vaig dir a l'Aleix de gravar-ho. Vam contactar amb una productora que ens ajudés -L'Upuntvuit- i vam fer el videoclip de "Casa linda" i "Ferrari". El d'"Equilibrio" sí que va sortir més per part seva, perquè no teníem una idea molt clara. El de "Conmigo" el teníem claríssim, i el de "23 semanas" també. Si no haguéssim tingut cap idea al cap, no els haguéssim fet segurament. De fet, si fos per l’Aleix, no en faríem… Jo en vull fer perquè m’agrades, però és per capritx. HI ha molts grups que funcionen molt a Youtube, sobretot gent més jove o de música urbana, però nosaltres som un grup de rock, i als nostres seguidors el que els agrada és escoltar les cançons… El videoclip, potser el miren un cop.
 
Què hi tens, Aleix, en contra de fer videoclips?
AT: Gravar videoclips, sobretot si hem de fer playback, fent veure que toco la guitarra davant la càmera… se'm fa estrany. Però és una qüestió personal: em genera incomoditat. També hi ha el fet que comenta en Joan: és una eina que t'ajuda molt a l'hora d'elaborar el teu discurs, però que en el nostre cas no té un gran recorregut, sinó que el té molt limitat, i suposa un esforç molt gran, tan econòmic com de temps, que a vegades no tinc clar si val la pena.
 
 
Per què el treball es diu 'Casa linda'? És la primera vegada que poseu el nom d'una cançó com a títol del disc.
JD: Triar un títol sempre ens suposa converses molt llargues. En aquest cas, buscàvem una paraula o sintagma que ens transmetés la idea d'un refugi on poder estar tranquils, amb les nostres coses, el nostre entorn, i la nostra família i amics, sense veure que hi havia fora. Van sortir paraules com "oasi", "refugi", "remanso"... I en un moment donat, ens vam adonar que en el disc ja hi havia un concepte que ho resumia molt bé: "Casa linda".
 
I per què aquest concepte? És el que engloba les cançons del disc, o és el que voleu transmetre a l'oient amb la vostra música?
AT: Una mica tot. Després de dos o tres anys fent cançons, quan les agrupes intententes donar-los certa coherència i buscar quins trets tenen en comú, que al final, no deixen de ser els processos pels quals has passat mentre componies, a nivell personal i col·lectiu. Quan vam començar a fer aquesta feina de mirar enrere i veure d'on venia tot plegat, o on ho volíem portar, van aparèixer els conceptes de "refugi", de recollir-se, i de fixar-se més en les coses que sí que funcionen i t'agraden, que no pas en allò que no està funcionant bé... Aquest era el missatge que tenia més continuïtat al llarg de totes les cançons.
 
És cert que en aquest disc mireu més endins, però alhora, s’hi inclou “Equilibrio”, que potser és el vostre tema més explícitament reivindicatiu.
AT:  Inevitablement, hi ha coses que no ens agraden i ens cabregen, i les deixem anar amb les cançons. La música l'utiltizem com a teràpia. Tot i així, a diferència de cançons que es quedaven més en la reivindicació -com "Bienvenidos a la tierra", o "Remedio contra la soledad"-, en aquest disc intentem que tot faci un gir, i incloure-hi cert contrapunt. A "Equilibrio", per exmeple, hi diem: "estoy encantado de verte aquí conmigo, porque tú me das el equilibrio". És un dir: "ei, tot això em cabreja bastant, però sort que et tinc aquí, merci, perquè fas que les coses del dia a dia siguin més portables, i jo no estigui tan emprenyat.” 
 

Això de passar la reivindicació per una part més emocional o personal és un moviment bastant generacional.
AT: Sí. És que el món és una mica frustrant, perquè et sents inofensiu de cares a canviar res. I a la vegada, el sistema et responsabilitza de les coses que ell mateix fa que no funcionin… En una cançó que al final no va entrar al disc, a la tornada dèiem: "hoy seremos parte de tantos problemas, en todas partes, dame una tregua, una victoria por unos instantes". I és això el que busquem amb aquest disc: un moment de treva, i de dir-nos que no ho fem tot tan malament. Que hi ha coses que valen la pena, que estan bé… I amb les que no, intente manar lidiant-hi mica en mica, i no intentar-ho fer tot de cop, ni maltractar-nos molt a nosaltres mateixos per no estar fent més o canviant les coses... Que ja ho fem de moltes altres maneres, que potser no són tan evidents. 
 
Crec que això es veu molt amb la problemàtica del medi ambient: com s’ha responsabilitzat a l’individu del canvi, i com tot plegat ha generat ecoansietat.
AT: Mentre hem fet aquest disc, hi hagut períodes en què anava al supermercat i m'hi estava una hora i mitja perquè no sabia què comprar: de cop m'estressava, i tenia angoixa pensant que si comprava certa cosa col·laborava amb allò tan terrible, i que si comprava això, incidiria en una altra cosa... O amb les bosses de plàstic, que malgrat que la majoria són biodegradables ja, tenia al cap que no havia de demanar-ne, i sortia del supermercat carregant-ho tot a les mans… I ara hi penso i em sembla una bogeria…, no hauria passat res per agafar una bossa reciclable! Però entres en l'espiral de voler fer les coses bé, i fer-te'n responsable... I sí, però no cal tant. No és tot la meva responsabilitat.
 

Al disc heu inclòs "Teletecho", però en canvi no hi heu posat "Acecho", tot i que van sortir publicades juntes el 2021. Per què?
JD: Per una idea romàntica... Abans, quan es treien senzills en físic, la cara B sempre quedava amagada, i la cara A acostumava a entrar al disc. Ho feien Artic Monkeys al principi, o Red Hot Chilli Peppers, o els AC/DC. Les cares B són com aquestes perles que només coneixen els seguidors més frikis de la banda.
 
A la cançó "Qué hay del placer" transmeteu la idea que ja no sabem ni gaudir. És una preocupació vostra personal, o ho veieu com a un problema generacional?
AT: És general. Tenim tantes coses al nostre abast, i podem fer tantes coses... L’’Estat del Benestar’ [RIU IRÒNICAMENT] ens ha donat tanta llibertat, que hi ha molta gent al nostre voltant que està perduda, que no sap ni què li agrada fer. I és dur de veure, perquè som uns privilegiats. Com a Cala Vento, som òbviament privilegiats perquè no sé com hem aconseguit fer aquest grup amb què ens ho passem tant bé, però hi ha molta altra gent que està en les mateixes condicions socioeconòmiques que nosaltres i no sap què fer. I no pots evitar pensar: ‘ostres, pregunta-li a algú que estigui en unes circumstàncies molt més difícils, aviam què te’n diu...!” [RIU]. Vam fer aquesta cançó per intentar ajudar en certa manera la gent que està en aquesta situació. És un tema, com dius, propi de la nostra generació. Potser els nostres pares van haver de suar més i guanyar-se l’estat del benestar i ho valoren més. I potser també han estat més infeliços sense saber que ho eren, acceptant coses i fent certs sacrificis que nosaltres no estem disposats a fer.
 
Creus que la llibertat i la pressió per seguir les passions o trobar vocacions, hi tenen a veure?
A.T: Sí, aquesta llibertat aparent, tan gran, et sobrepassa. Si en tinguéssim menys potser la gent estaria menys perduda. En una entrevista, l’actor Christoph Waltz deia que la seva feina no era la seva passió; la fa de manera clínica, es prepara el paper tan bé com pot, però les seves passions són altres: anar a passejar el gos, escoltar música... I crec que s’ha apretat molt a la nostra generació amb això de la vocació.  Els nostres pares potser van haver de treballar de coses que no els agradaven ni els feien feliços per poder tirar endavant, comprar-se un cotxe i tenir una casa.. I ara nosaltres, no només hem de fer tot això, sinó que s’hi ha afegit que ho has de fer amb una cosa que sigui vocacional, que sigui la teva passió, perquè a la feina hi passes moltes hores i hi has d’anar content. I potser, hi pots anar igual de content sabent que et pagaran el sou a final de més, i que les 16 hores restants del dia les aprofitaràs amb la teva passió de veritat.
 
Imagino que per vosaltres la música sí que és, o ha estat, la vostra passió. Com gestioneu haver-la convertit en la vostra professió?
JD: Depèn del dia, però en general crec que, sobretot, ho gaudim. Justament per això: hi ha tanta gent que no és capaç de gaudir la seva professió, que moltes vegades ens sentim privilegiats, perquè estem treballant del que més ens agrada en el món, que és anar a tocar i fer cançons. En el meu cas, és una cosa que havia somiat des de petit.
AT: Sí que a vegades haver-ho professionalitzat tant et porta, en certs moments, a tenir sensacions estranyes i a sentir-te obligat a fer segons quines coses, que si això fos només un hobby, probablement no faries. Però és aprendre a gestionar-ho, i sobretot, ser molt conscients de com d'afortunats som, i que hi ha molta i molta gent que intenta arribar a on estem nosaltres. I és important ser-ne conscient, per posar-te a lloc i obligar-te a guadir-ho i a valorar-ho.