Com un gelat que et degota mans i boca avall, arriba el quart disc de Renaldo & Clara. Es titula La boca aigua (Primavera Labels, 2023) i aprofundeix en el viratge pop i electrònic de l’anterior, L’amor fa calor (Primavera Labels, 2020). I tot plegat, sense perdre la curiositat juganera ni la depuració que respira la veu, la cara i la ment de la lleidatana Clara Vinyals. Parlem amb ella sobre aquest nou disc, que es podrà escoltar en directe el 3 de maig al Cicle Enderrock 30 anys al Palau Robert.

 
Obrim la llauna de l’entrevista, igual que en el disc, amb un so de llauna obrint-se. Té algun sentit especial?
És un dels pocs sons que no va ser idea meva, se li va acudir al nou baixista del grup, Òscar Huerta. Estàvem gravant la cançó “Globus” i ell estava molt inspirat perquè aquell dia també havia fet l’arranjament de la guitarra de la tornada i se li va acudir posar el so d’una llauna obrint-se. El va treure d’un sàmpler que va trobar a internet, no ho vam enregistrar directament nosaltres. Molts dels sons del disc també són de llibreries virtuals, però la majoria els hem modificat nosaltres.

El nou disc segueix la línia pop i electrònica del que havies fet a l’anterior. És un treball per acabar d’aprofundir en el so i l’exploració de L’amor fa calor?
Sí, bastant. Va ser quan vaig acabar el disc Els afores (Bankrobber, 2017) que tenia ganes de fer un canvi més gran, però ara ja no tenia aquesta necessitat i volia seguir amb la mateixa línia. Tot i així, sempre em passa que quan ja porto unes quantes cançons fetes inevitablement m’encurioseix tirar cap a un costat o cap a un altre.



La segona cançó, “Al carrer”, podria ser aquesta obertura cap a nous llocs, no?
Sí, o l’última, “La Palma”. Totes dues tenen una sonoritat tirant cap a l’UK garage. És una decisió que quan vaig començar el disc amb les primeres cançons encara no m’havia plantejat, però quan tenia unes quantes cançons vaig anar a buscar aquesta tendència. Ara no m’ha calgut un trencament en el so perquè em vaig sentir molt a gust amb la sonoritat de l’anterior.

Per consolidar el so has treballat amb diferents productors, oi?
Aquesta vegada tenia clar que volia coproduir el disc, perquè ja tenia les maquetes encaminades amb molts arranjaments. Però jo no sé plasmar-ho a un disc i tenia clar que necessitava productors que m’ajudessin a aconseguir-ho. He treballat sobretot amb Innercut, que viu a Madrid, i amb Joan Borràs d’Oques Grasses, quatre amb un i tres amb l’altre. I, al final, el tema “Encaix” el vaig passar a Hidrogenesse i els vaig dir que fessin el que volguessin.


Els tres coproductors t’han ajudat només a acabar de treure el so o també hi han aportat la seva part?
Depèn, algunes cançons són totalment la maqueta tal qual però sonant bé i en altres casos hi ha més producció o l’aportació personal de cadascú. Però, en tot cas, aquest és el disc on més he aportat de la meva part pel que fa a la producció.

L’amor obertament incondicional i fràgil és el motor del disc, per exemple a les cançons “Globus” o “Per tu el que faci falta”. Què et segueix fascinant per escriure sobre aquest sentiment?
Recordo que les cançons d’amor al principi em feien molta impressió i em tallava una mica, no volia que fossin cent per cent incondicionals i positives, m’agradava jugar amb els matisos. Però des de fa un temps –a l’anterior disc ja ho vaig fer– m’agrada buscar la sensació eufòrica de l’amor, que és similar a la felicitat que em dona la música o una cançó pop, una cosa molt immediata. Tant l’amor com una cançó poden ajudar a superar durant una estona la vida mundana i els mil problemes que tenim. M’agrada molt la sensació de poder-ho plasmar en una lletra i que tot sigui de puta mare.

No totes les cançons ho transmeten, perquè també hi ha una cara més agra, més freda i de llançar ganivets.
Trobo superdivertit fer-se la xula des d’una cançó. Els rapers ho fan constantment, i no m’estranya. Té un punt totalment inofensiu, innocent i estúpid, però és molt divertit.


T’ho prens com un exercici inconscient o dirigeixes missatges a persones determinades a través de les cançons?
No escric mai una cançó com un missatge cap a algú, però sí que m’atreveixo molt més a dir coses bèsties a les cançons que a la vida real. Em puc desfogar molt més si no tinc una persona al davant que ho rep de manera evident. Em sento molt lliure fent cançons, perquè puc dir coses bones i dolentes. En canvi, a la vida real sempre pateixo per si faré mal a la persona o si em passaré de la ratlla.

Com a artista què et va semblar la cançó que Shakira va dedicar al seu excompany, Gerard Piqué?
La primera vegada que la vaig escoltar no la vaig trobar gaire bona, em va semblar que s’havia passat amb els tòpics. Però a la segona, tercera, i ja infinites escoltes, perquè sona a tot arreu, vaig pensar que hi estava a favor. M’agrada que es pugui dir qualsevol cosa en una cançó, i si ella s’estava morint de la ràbia, trobo bé que ho hagi fet. Soc partidària de desfogar-se i quedar-se a gust amb una cançó perquè al final cantant no estàs fent mal a ningú. Dius coses des d’una dimensió diferent de la vida real.

Parlant de la vida real, el tema de la memòria, el que recordem i el que no, et té també una mica obsessionada des de sempre?
És veritat, tinc molt mala memòria. Em fa molta impressió i suposo que per això apareix bastant a les lletres, sobretot quan penso en coses que he viscut i que al cap de cert temps es distorsionen o desapareixen. Però m’adono que els discos, els meus i els que escolto d’altres, m’ajuden a ordenar-me la vida, perquè m’ubiquen en el temps: ‘Això em va passar quan escoltava tal disc o tal cançó’...