El vallesà Cesc Fuentes Triquell té moltes coses a dir, i, sobretot, moltes ganes de dir-les. Amb aquest objectiu va iniciar el primer projecte Alter Soma, i després del seu pas pel concurs de talents Eufòria, va enegar el seu propi projecte amb un sorprenent debut, Entre fluids (Halley Records, 2023), amb què rebrà el Premi Enderrock 2024 al millor disc revelació per la crítica. Ara, deu mesos després, arriba amb sis noves cançons sota el braç agrupades a l'EP FOMO (Halley Records, 2024), que presentarà en directe en quatre concerts immersius amb visuals de 360 graus al Centre d'Arts Digital Ideal, del 17 al 20 de gener.


 

Ara que ja fa un any que navegues per la indústria cultural, com ho veus? T’ho esperaves millor o pitjor?
El món la música és com una classe: tens penya amb la qual connectes més, amb qui pots compartir confidències i t'hi entens creativament. Però també hi ha gent a la qual prefereixo no apropar-m'hi perquè no m'acaben de donar la vibra adequada. Faig servir un radar energètic superemocional i gens racional. També he vist que hi ha certes jerarquies que generen certes tendències... sempre hi ha algú que té més autoritat que tu i et pot tallar les ales. T'has de fer un lloc, t'has de fer respectar però tampoc has d'intimidar. 

Durant un temps, vas viure en un pis compartit amb altres músics a Gràcia. Però en el senzill "Fums!", expliques que l'experiència no et va agradar. Què va passar?
No culpo a ningú del que va passar, era un procés intern. Tot i anar a viure amb músics, no vam acabar fent música junts. A més, jo vivia procastinant, aplaçant coses i fent molts plans que en realitat no em venien de gust. Feia mesos que no veia amics de tota la vida o els meus germans. Malgrat estar a Barcelona, estava més incomunicat, especialment a nivell espiritual. 


I on vius ara?
Visc a Caldes, on hi ha una casa que el meu avi va construir els anys vuitanta amb el boom de construcció immobiliària -tot i que la meva família ha estat i és classe obrera total-. El meu avi va morir el 2007, i aquella casa l'hem anat mantenint, però no hi vivia ningú. Així, que vaig decidir instal·lar-m'hi amb dues persones més. Com a projecte vital, m'he proposat anar-la arreglant poc a poc, juntament amb les meves tietes i el meu pare, i anar fent petites aportacions econòmiques, ja que la casa té un component emocional molt gran. És un espai privilegiat perquè està en un entorn natural.

 

Sí i tant! Tinc la sensació que no tenia a Barcelona. Per altra banda, vist el ritme de vida que porto, també és un lloc on desconnectar i a la vegada connectar amb mi, ja que tinc un estudi al menjador i d'allà en van sortint cosetes... Tot i això, també vull dir que soc conscient del privilegi que significa poder tenir un indret on poder estar més o menys desconnectat i en què en els decibels que foti de música no molestaran a ningú.

Paradoxalment, he tingut més fomo quan he estat al nucli de l'activitat urbana, que no pas quan he decidit marxar. A vegades quedar-se en un punt intermig és pitjor que no prendre una decisió. Quan estava a Barcelona, sabia més sobre la vida dels demés i de les mogudes que hi ha, i d'alguna manera et compares amb els altres, i en molts moments sents que no pots formar part de tot el que està passant. El fomo segurament té a veure amb la sensació de viure en una ciutat com Barcelona, on es pressuposa que has de ser a tot arreu.
 
Per què creus que senties aquest 'fomo' si, en realitat, molts cops eren plans o esdeveniments que no et venien de gust?

Crec que el fomo és una cosa generacional i que ara mateix molta penya deu estar vivint. Més que res, perquè molta gent viu d'una gran quantitat d'inputs de gent externa i això provoca molta hiperestimulació, molta consciència de l'entorn, poc treball intern i poca pausa. Penso que és generacional sobretot per l'impacte de les xarxes socials; si de sobte sents que la teva persona té una repercussió social, això t'alimenta el narcissisme. Per aquest motiu, a vegades és millor simplement no saber.

 

És allò de la felicitat de l'ignorant?
Sí, tot i que has de trobar el punt just d'equilibri. Jo no estic en un punt en què evito l'ansietat i els problemes del món perquè estic completament alienat de la relalitat. Soc conscient dels problemes del món, però sé fins a quin punt vull que m'afectin. Estic en aquest estadi perquè trobo que és de privilegiat i bastant egoista no voler tenir cap consciència i que et sigui igual el que passa al món. Va bé tenir consciència, però la justa, malgrat que no ser conscient de les coses va contra els meus principis i la meva naturalesa. Crec que avui en dia tots tenim massa consciència.

Doncs amb aquesta gent ens vam conèixer el 2018. Tots són del Vallès, alguns de Sabadell i altres de Sant Quirze, i vam formar com un petit col·lectiu de penya amb inquietuds musicals. De sobte, tenim l'oportunitat d'anar a una sala d'una nau industrial on podem fer música. I dins d'aquest col·lectiu hi ha gent que fa coses molt diferents: disseny gràfic, cinema, producció, composició... És un espai on cadascú té el seu propi projecte, però col·laborem molt entre nosaltres i ens ajudem molt mútuament. 
 

Diries que 'FOMO' és una tornada a les arrels de la música que feies amb Alter Soma abans d''Eufòria'?
Sí, de fet és una cosa que precisament jo he anat comentant sobre el disc en altres ocasions! Es deu a la necessitat i la voluntat que els processos siguin autònoms, que no haguessin de dependre de gaire elements externs. En el seu moment, vam haver d'anar a gravar les cançons d'Entre fluids a un estudi perquè no teníem suficients recursos per fer un àlbum amb cara i ulls, i el micro que tenia no arribava a la qualitat suficient per a gravar bé un disc. Per això, els únics diners que he pogut guanyar dels concerts, els he reinvertit en el projecte per a no haver de dependre de penya externa al projecte. Tot i això, les persones externes amb qui he treballat són gent que admiro i de qui n'he après molt.

El primer tema és "Una mentida em salva". Diries que és com una exteriorització feta cançó dels teus pensaments intrusius?
Tal qual. De fet, sorgeix una nit de borratxera després d'uns quants mesos sense emborratxar-me. Durant un temps, la meva responsabilitat sobre mi mateix i el meu projecte m'impedia inhibir-me. I de sobte, en una nit de borratxera, em van venir com tot de pensaments que vaig poder treure en aquesta cançó de forma molt carnal i emocional. La cançó al final reflecteix l'estat d'aquell moment. A vegades, l'alcohol em posa optimista i em fa riure però alhora també sap treure pensaments bastant intrusius.

 

Crees sovint alcoholitzat?
No sempre hi ha alcohol quan gravo, però el dia que hi és, l'obra es veu afectada. Per positiu, per negatiu, però es veu afectada. Jo mai regravo veus perquè vull capturar la màgia d'aquell moment en què aquella persona diu allò.

No regraves mai les teves veus?
No, sempre vaig cantant, trobo una melodia i ho gravo directament amb el micro d'estudi.

"Sense res" és un tema que trenca amb l'estructura de les cançons de pop d'estrofa-tornada. Consideres que 'FOMO' és un disc menys accessible per a tots els públics que 'Entre fluids'?
No, el que costa obrir Spotify i escoltar-lo és el mateix en tots dos casos.

Ho reformulo. Té menys capacitat per a agradar a tots els públics?

No soc un comerciant, no fabrico una catifa per ningú, sinó que fabrico la meva catifa, que tinc la sort de poder-la compartir amb molta gent. Però és que jo no sé crear d'una altra manera. De fet, les cançons que tenen un aire més accessibles, no n'estic tan orgullós. En aquest àlbum he sigut totalment lliure, en tots els sentits. Ni discogràfica, ni màneger, ni ningú m'ha posat límits creatius en aquest EP. Posar pretensions sobre comercialitat o reproduccions és el que em va apropar a l'autodestrucció i per això n'intento fugir sempre. 


Precisament, "Treu-me" parla una mica de no voler fer un producte per a ningú. En el teu món ideal i absolutament utòpic, voldries poder fer música sense haver-la de promocionar?
Jo tinc el privilegi d'ocupar la posició que ocupo, que em permet tenir més exposició que certa altra gent, però molts artistes acaben fent transformacions en la seva música per a aconseguir més visibilitat. Jo crec que tota la gent que fa un treball creatiu no s'ha de deixar distorsionar pel fet d'haver-lo de vendre després. L'art ha de ser espontani, carnal i amb zero filtres.

Per tant, no deixes que la teva música es deixi influir per ningú?
Una cosa és que un col·lega de tota la vida et doni la seva opinió, això és guai i és té en compte, però tenir en compte els feedbacks de la indústria o d'hipotètics públics objectius als quals aspires a arribar a mi no em funciona. Hi ha gent a qui li funciona però no és el meu cas. 

Sí, hi ha una part que sí. Si no fos així, gravaria les cançons en un àudio de WhatsApp i ho penjaria a Spotify. A mi m'agrada tunejar, m'agrada transformar una merda en un florero. Pel que fa a "Plàstic", em ric una mica, de manera cínica, de l'optimisme i d'una certa felicitat abolutament blanquejada. Està inspirat en la pel·li de Barbie, que em va agradar molt. És una dosi de realitat molt bèstia de molts cànons de bellesa i conducta. En el fons, en aquesta cançó estic fent una crítica i dient-te que estic fet una merda amb un drop bastant optimista.

No sé la cançó et ressona d'alguna manera amb "Barbie Girl" d'Aqua, on també es fa un sàtira fina però alhora portada a l'extrem de tot el que representa l'èstètica de 'Barbie'...
Em sembla molt apassionant com a través d'exagerar aquesta realitat i portar-la a l'extrem, t'aconsegueixen fer-te veure que en el fons ho estan criticant. I això és una de les formes que vull experimentar més: com portar a l'extrem una cosa que realment vull criticar. A "CBD i espardenyes" ja ho vaig fer una mica, però vull fer-ho més exagerat. La millor manera de riure'm de les coses i de no patir és portar-ho a l'extrem performàtic, no pas explicar tal qual com m'està afectant.

Clar, és que aquí està la paradoxa de fer cançons i haver-les d'interpretar al llarg del temps! El meu jo que va fer "CBD i espardenyes", "Jugular" o "Nirvana", són diferents formes de jo. Llavors, jo també estic interpretant les diferents formes de mi! El ser performàtic amb mi mateix també em fa transitar per diferents personatges. 

Tanca l'àlbum "Ja no sé si vull saber". És el manifest nihilista fet cançó que hauria fet Nietzsche si hagués viscut al segle XXI?
Potser sí, tot i que les persones que es declaren i s'abenteren profundament de ser nihilistes no m'acaben de caure bé. De fet, hi ha versions de mi que no em cauen tan bé! Jo aquestes cançons les estimo i les odio parts iguals.

Estimes i odies totes les coses a parts iguals?
Uf, et diria que els meus gats, que els estimo! I per altra banda, hi ha coses que odio molt més que estimo. Però considero que tot el que estimes i t'emociona ha de passar per alguna incertesa. Per exemple, en la relació que tinc amb la meva parella Adela, si sempre hagués tingut clar en el meu amor, hauria vist que allò volia dir que hi havia alguna cosa que no funcionava.

El disc el presentes al centre d'arts digitals Ideal de Barcelona. Com ho afrontes?
Per q mi això és una utòpia. Així és com haurien de ser els concerts. Però, clar, lamentablement no hi ha espais on tinguin els recursos per fer un concert així. Aquest concert em permetrà sortir del focus i de tota l'atenció, ja que serà un concert de 360 graus en què podràs mirar on vulguis i que jo no acapari tota l'atenció. Hem pogut generar un espai, una narrativa i un ambient per cada cançó, tant D'entre fluids com de Fomo, i això és un somni fet realitat a nivell vital. Tant de bo sigui un precedent, sincerament, perquè hi ha molt poques sales a Barcelona amb els recursos que té l'Ideal, i alhora, hi ha molt pocs artistes que es puguin permetre generar un espai així pel seu compte, a no ser que siguis un gegant de la indústria.

Després d'aquests quatre concerts, però, et tocarà anar a festes majors o escenaris amb unes condicions tècniques molt inferiors a les que t'ofereix l'Ideal. Et preocupa no poder replicar aquest format durant tota la gira?
És una putada, però em farà estimar això per l'excepcionalitat de l'ocasió i també em pot obrir una nova possibilitat. De la mateixa manera que hi ha artistes que cada cop que treuen album el presenten a l'Apolo, a mi em faria molta il·lusió que cada vegada que presenti un projecte en directe el pugui presentar a l'Ideal.

Com va sorgir la idea de fer el concert concretament a l'Ideal?

Tot va venir perquè l'Ideal tenia una exposició sobre Tutankamon, i els faltava algú que gravés les veus de l'exposició. I com que al director de l'ideal, Jordi Sellas, li agradava la meva veu, m'ho va proposar i en un matí vam quedar i vaig gravar tots els àudios. Llavors, li vaig comentar que a mi m'agradaria molt fer un format de concerts immersius i al final, es va concretar i ho hem pogut fer. M'alegra que s'hagi pogut tirar endavant i que no només ho hagi pogut fer jo, sinó també altres artistes com la Maria Arnal i la Laura Andrés.