El grup de Benimaclet Vaire és el clar exemple que les guitarres i la distorsió segueixen vives. Unint riffs i línies melòdiques dispars inspirades en Linkin Park, Berri Txarrak, While She Sleeps i Smoking Souls, el quintet presenta segon disc, Catarsi (Art Gates Records, 2023), agressiu, punyent, emocional i vulnerable a parts iguals.



Com i amb quina idea va néixer Vaire?
Christian Collado (guitarra): Vam formar Vaire el 2019 en el barri de Benimaclet de València. Com que la gent ens definix per igual com a rock alternatiu i mètal alternatiu, sempre acabem dient que som un grup que fa rock de cabotades. L’objectiu de la nostra música és marejar el cap de la gent, ja siga físicament als concerts o escoltant-la a casa seva, o també mentalment trobant una vena crítica a les idees i els sentiments.

A les vostres xarxes heu mencionat com a referents noms com Cala Vento o Viva Belgrado. Us inspira l’indie-rock estatal?
C.C: Sí, al final som cinc membres i malgrat que tots venim del rock, cadascú escolta grups prou diferents. Bandes com Cala Vento i Viva Belgrado m’han marcat molt, sobretot a l’hora de tractar i compondre les veus, i també amb les lletres, perquè no siguen tan metafòriques sinó més crues. Però, alhora, a tots ens unixen bandes de mètal modern i alternatiu com While She Sleeps, Bring Me The Horizon o Papa Roach. Intentem fusionar molts estils, com el rap, el rock, el punk i el mètal per a crear la nostra essència. Per a mi, per exemple, al principi era un repte clavar riffs de guitarra que pogueren acompanyar un rap cantat.

El fet de tocar tants estils pot fer que als vostres fans els agradin només algunes de les cançons?
Josep Puigcerver (bateria): En principi a la gent que ve més del mètal o del rock dur certes cançons més melòdiques se li resistien, i viceversa, a la gent que ve del rock més melòdic les cançons més dures els podien costar més. Però amb el temps, i sobretot en aquest últim disc, hem notat que tothom ha anat connectant-se a totes les cançons. Per a nosaltres és molt bonic veure que la gent s’ha anat unificant per a poder entendre la nostra música encara que li coste pegar-li diverses escoltes i un període de temps.

El disc es titula 'Catarsi'. Per què?
J.P: Ens agrada que els discos tinguen una conceptualitat. En el primer disc, Introspecció (Thornado Music, 2021), hi havia una història definida sobre una persona que travessava les diferents fases d’una introspecció. I aquesta volta hem volgut un nom que representés el disc en tota la seua complexitat, ja que les cançons no estaven tan connectades entre si. En tot cas, el que tenien en comú les noves cançons és que són purificadores i alliberadores, per bé que parlen d’històries de dolor o de traïció. Al final, ens vam adonar que aquest era el concepte que tenien en comú.


Considereu que fer cabotades és alliberador, seguint el concepte de Catarsi?
J.P: Sí, la nostra música és enèrgica. Pot ser més o menys emocional, però el punt d’energia, d’adrenalina i de decibels sempre hi és molt present, tant en el disc com en els directes. Crec que les cançons poden ajudar molt a desfogar-se i donen molta energia per a travessar els moments complicats.

Una de les cançons que han funcionat millor en funció de les escoltes és el senzill “Noruega”. A què ho atribuïu?
C.C: No hi ha una única explicació, però pense que fins a dia d’hui “Noruega” és una de les cançons que definixen més bé l’essència de Vaire. Hi ha rap, hi ha canya i també una tornada melòdica.


Quins referents podem descobrir a “Noruega”?
J.P: Estilísticament és tema molt divers. El primer riff és molt Linkin Park, però després salta a Berri Txarrak o While She Sleeps. I ve una tornada sense una melodia, més pròxima a Smoking Souls. I, en definitiva, en el pont és on apareixen els riffs més emparentats amb el mètal modern actual.

Parlem de l’escena valenciana. Com la veieu ara que tants grups han anunciat que s’aturen?
J.P: La realitat és que venen canvis, lògicament. El fet que tants grups estiguen parant ens fa qüestionar tot el que està passant. Tot i això, la majoria de grups que s’aturen tenen molts factors en comú, com ara que fa molt de temps que toquen sense parar i, per tant, és comprensible que en el vessant personal la vida els demane una pausa.


Us genera por una possible regressió propiciada pel nou govern al País Valencià?
C.C: Segurament molts grups també ho deixen perquè el rock no dona per a menjar o perquè s’han reunit les condicions que comentàvem. El context polític no sé si hi està tenint alguna cosa a veure... Tot i això, la veritat és que la situació és temorosa perquè sembla que venen polítiques retrògrades, però nosaltres sempre diem que tot es combat amb la nostra ferramenta, que és la música.
J.P: El canvi polític ens ha fet recordar molt per què fem el que fem, i que volem seguir amb la feina musical dels últims anys.

Com veieu el futur de la música en valencià?
J.P: Crec que pot ser positiu, perquè el panorama es pot tornar més fresc. El fet que moltes bandes consolidades entren en descans i deixen lloc a grups emergents pot suposar un aire refrescant. A més, amb un poc de sort pot fer que no es torne a massificar un únic estil, sinó que es mantinga un ventall estilístic molt més plural.