El pianista Carles Viarnès (Igualada, 1975) és un músic veritablement inquiet. D’una banda, perquè sempre ha cultivat diferents llenguatges musicals que no l’estanquessin en les etiquetes ni en repertoris massa delimitats. De l’altra, perquè es capbussa en diferents projectes i manté intacta la fam artística. La tardor passada va ser el director musical del disc Més lloc per a la fosca (Bankrobber, 2022), una banda sonora inspirada en la novel·la Solitud de Víctor Català. I ara, ha publicat un nou treball en solitari, Hyper_O (Bankrobber, 2023), gravat amb un hiperorgue i produït per Joan Pons (El Petit de Cal Eril).



Durant els teus anys formatius vas estudiar a l’Escolania de Montserrat. Com recordes aquella etapa?
Estic molt content d’aquella etapa de formació, perquè a l’Escolania de Montserrat vaig poder interioritzar i gaudir molt de la música. Estar des dels 10 fins als 14 anys cantant quatre hores al dia fa que la música entri sense haver de fer gaire esforç. De fet, després he seguit molt vinculat a l’Escolania, perquè n’he estat professor de piano durant més de vint anys.

Més tard també vas estudiar al Conservatori de Barcelona.
Al Conservatori també vaig estar-hi molt a gust, i a més vaig tenir la sort de tenir grans mestres, com per exemple Carles Guinovart en composició, o Carme Undebarrena en piano. Això va fer que al final estigués cursant els estudis fins als 30 anys, perquè vaig fer-hi piano, fagot i composició, tot i que fora del centre també vaig aprofitar per estudiar jazz.

Ara, has publicat un nou disc, Hyper_O, amb un instrument molt singular, l’hiperorgue. Quines són les principals característiques del projecte?
Hyperorgan és un projecte que es duu a terme des de diferents punts d’Europa i que a Catalunya ha estat desenvolupat pel mestre orguener Albert Blancafort —que també ha construït l’orgue de Montserrat—. En realitat l’hiperorgue no és res més que un orgue tradicional però amb una forma diferent d’accionar els mecanismes. Per tant, el seu so en principi és com el de qualsevol altre orgue.

I aleshores què el diferencia?
La diferència són les possibilitats interpretatives que permet la tecnologia a través d’un ordinador o d’altres controladors. Això permet controlar molts paràmetres com l’atac o la durada del so i, a més, es poden executar accions que un humà no podria aconseguir, com ara arpegis o clústers impossibles.

Per tant, la clau recau exclusivament en les ordres i no en la generació del so? Exacte, en realitat és un orgue tradicional que sap llegir i entendre les ordres digitals. Posant-li una placa que permeti llegir les instruccions d’un ordinador o d’un teclat controlador ja tindríem un hiperorgue, perquè a partir de la rebuda de les ordres el mecanisme és exactament el mateix.

Això permet un control sobre els paràmetres quasi infinit?
Clar, els orgueners involucrats en el projecte s’estan trencant el cap per aconseguir controlar encara més paràmetres, com la quantitat d’aire que rep cada tub o la inclinació... Hi ha milers de possibilitats encara per descobrir!

Quants hiperorgues hi ha a Catalunya?
N’hi ha diversos i de diferents tipus. Alguns, com el del Palau Güell, són orgues tradicionals amb una adaptació. Però n’hi ha d’altres que ja estan pensats per ser executats directament amb les ordres d’un hiperorgue. És el cas dels dos mòduls que ha construït Blancafort, que són d’una mida molt petita i tenen el rang de tres octaves i mitja amb l’alçada d’una porta.


Quines inclou inclourà el disc?
Es titula Hyper_O en referència a l’hiperorgue, però no deixa de seguir el mateix estil que he treballat els últims anys. Segeuix havent-hi pistes de piano, però en un segon pla, mentre que l’hiperorgue juga un paper important a l’hora de crear textures i motius melòdics i rítmics per constituir el germen de les diferents peces.

Les noves peces estaran compostes en modes gregorians. Per què?
Totes les cançons del disc parteixen de melodies del cant gregorià. De fet, tot plegat va sorgir quan vaig saber que el Papa Gregori el Gran (pontífex als segles VI i VII) havia instaurat els set pecats capitals. A més, també es va dedicar a estructurar els cants gregorians i a organitzar els set modes musicals. I a partir d’aquí vaig començar a investigar si hi havia relació entre els modes i els pecats capitals. 

I, al final, els temes del disc estaran vinculats als pecats capitals?
La idea inicial era que el disc es titulés Magnus —en referència al nom llatí del Papa, Gregorius Magnus— i constés d’una primera part amb set peces, cadascuna vinculada a un pecat capital diferent, i una de segona amb set temes més vinculats a les set virtuts . Finalment no ho he tirat endavant perquè m’acotava massa les cançons i em limitava el procés compositiu. M’he decantat per escollir les melodies gregorianes que m’han semblat més inspiradores, i la recerca dels pecats i les virtuts capitals han quedat com un origen del disc però no com un eix central.

Llavors, al final t’has centrat més en les melodies gregorianes que en els pecats capitals? Sí, vaig començar a escoltar moltes antífones i himnes, que posteriorment he reharmonitzat i les he acabat manipulant com a base de les cançons.

Com has transformat els motius gregorians?
Sempre acostumo a tenir el mateix procés creatiu. Primer m’assec al piano i a partir d’una simple reharmonització començo a generar-hi a poc a poc nous elements al voltant. Això fa que en molts casos la melodia acabi quedant en un segon terme, i fins i tot en algun cas l’he eliminat del tot i he mantingut la resta d’elements construïts a partir de la melodia.

Per a l’espectacle en directe comptaràs amb l’artista visual Alba G. Corral (Madrid, 1977), amb qui ja havies treballat anteriorment. Com és treballar amb ella ara que s’ha establert a Sant Carles de la Ràpita?
Amb l’Alba ens entenem molt bé i crec que parlem el mateix llenguatge, tot i que en disciplines artístiques diferents. Sempre hem quedat molt sorpresos del bon resultat que assolim quan treballem plegats. Des del primer concert que vam fer —i per al qual, de fet, ni vam arribar a assajar— ha estat una col·laboració molt fàcil i fluïda. De cara a aquest nou espectacle una de les grans novetats del concert en directe serà que ajustarà els llums a partir dels senyals digitals que jo vagi enviant a l’hiperorgue.

Tocaràs simultàniament l’hiperorgue i el piano al directe?
En aquest nou espectacle utilitzaré una tecnologia que em permetrà tocar diferents instruments alhora. Fins ara havia fet concerts a partir de loops i de gravacions que anava afegint i traient. De fet, no portaré cap ordinador, perquè no m’agrada utilitzar-lo en directe, sinó uns teclats seqüenciadors que permeten jugar de moltes maneres amb diferents seqüències i diferents processadors de senyal amb els quals modificaré el so de l’hiperorgue.


La presentació del disc es farà al Sónar el 17 de juny i l’Auditori de Girona el 27 de maig. Et fa il·lusió?
Sí, estic encantat que el Sónar hagi apostat per un projecte i un gènere musical que sovint queda en terra de ningú. Ja vaig tocar el 2020 sense públic durant el confinament al Congrés d’Arts i Tecnologia del Sónar+D i ara tindré la possibilitat de fer-ho davant dels espectadors. També estic molt agraït a l’Auditori de Girona, un gran equipament que em permet creure que projectes com el meu comencen a tenir més cabuda a les programacions. A altres llocs d’Europa, com Bèlgica o Alemanya, aquest tipus de projectes són molt més habituals, però al nostre país, malauradament, no se’n veuen gaires.