Pilar Mena estrena el seu primer disc Mangata (4E Music, 2023). L'artista, originària de Sitges però resident a Formentera, va guanyar el Premi Cançó de Sant Joan 2022 de l'Institut d'Estudis Eivissencs. Això la va impulsar a endinsar-se a l'estudi i encarar el seu primer projecte de llarga durada, produït per Gaddafi Núñez, amb 12 peces que mostren la tendresa que sent la cantant envers temes tan diversos com la família o l'illa on viu.



Originalment vas estudiar Belles Arts. Què et va portar a endinsar-te en el món musical?
Sempre m'ha agradat cantar. Fa uns 10 anys vaig venir a Formentera i vaig començar a descobrir la música de manera bastant intuïtiva amb molta gent que he anat coneixent per aquí que fa música. És un lloc molt petit, però on es condensa molta activitat musical. Aquest nou món em va fascinar, i vaig començar a experimentar amb l'ukulele i la guitarra, a fer classes de cant... Ara fa dos anys que també estic al Taller de Músics per aprendre teoria musical.

Ja fa un any que vas guanyar el Premi Cançó de Sant Joan de l’Institut d’Estudis Eivissencs amb “Invencible primavera”. Com ha sigut la teva evolució com a músic aquest últim any?
Vaig presentar-m’hi tres vegades. La primera em van seleccionar, i aleshores em van donar la possibilitat de gravar la cançó. Vaig poder viure el que és entrar en un estudi, gravar instruments… Tot el procés. La segona també em van seleccionar, i la tercera vaig guanyar. Saber que has guanyat un premi sempre dona una empenta. Com que no he fet estudis musicals des de petita, em jutjo moltíssim i em qüestiono si el que faig està prou bé, i guanyar el premi em va donar la validació i l'impuls per agafar totes les cançons que tenia guardades i animar-me a fer el disc.


Ara publicaràs el teu primer LP. Com t’has sentit encarant un projecte més gran?
Ha sigut tot un viatge. Tens unes cançons, unes melodies amb una lletra, però després s’han de produir, mesclar, masteritzar… Tot un procés que no t’imagines quan estàs component. He tingut la sort de trobar gent molt maca per fer equip, com l’Aniol Bestit, que ha fet la mescla i el màster.

Cantes en català, castellà, anglès i portuguès, però la majoria de cançons tenen temàtiques i sonoritats mediterrànies. Quines són les teves referències musicals?
En tinc moltes. Per una banda, cantautors de tota la vida que escoltaven els meus pares. Per l'altra, m’agraden molt les músiques de folklore d’arreu del món, com per exemple de Bali. També m'encanten dones com Sílvia Pérez Cruz i Judit Neddermann. Amb el meu pare escoltava molt jazz, com John Coltrane. Ara estic aprenent més a classes de saxo al Taller de Músics, tot i que encara no ho introdueixo molt a la meva música. Escoltar molta música diferent m’ha ajudat molt. Tenim una memòria musical molt profunda, i acumulem moltes idees que de sobte surten com un bolet, més endavant.


‘Mangata’ és una paraula sueca que descriu el reflex allargat de la lluna sobre l’aigua. Per què aquest títol?
Em va costar molt trobar el títol. Estava pensant una paraula que servís en diversos idiomes, i al final em vaig decidir per aquesta. És el títol d’una de les cançons del disc, que a més és de les primeres que vaig compondre quan estava començant amb l’ukulele. Quan vaig als aeroports m'agrada anar a buscar un llibre, obrir-lo per una pàgina i veure què em diu. Recordo que vaig venir a Formentera un dia de lluna plena. Quan vaig obrir el llibre, em vaig trobar aquesta paraula, i vaig fer la connexió. M’encanta la idea del mangata. Connecta dos mons: l’univers i la lluna amb l’aigua i les emocions. També és un paisatge molt mediterrani, molt de Formentera i de Sitges, que són dos llocs molt importants per a mi.

El disc és majoritàriament en solitari, però Gaddafi Núñez, el productor del disc, també canta a la cançó “Faro”. Com ha sigut aquesta col·laboració?
L’any passat ell va venir a Formentera, i vam estar creant aquesta cançó. Va ser una experiència molt interessant. No és el mateix compondre en solitari que en grup. Tendeixo a ser molt poètica, i faig moltes connexions visuals que després intento plasmar amb la lletra i la música. Ell em va ajudar a fer-les més clares.


Tot i que la guitarra i la veu són les protagonistes al llarg del disc, la instrumentació canvia a cada peça. Què motiva aquesta experimentació tímbrica?
La idea era anar provant coses diferents, no fer tota l’estona el mateix. També hi ha molts instruments de percussió, que donen sonoritats molt càlides, molt de la terra.

Hi ha algun fil temàtic que uneixi les diferents cançons del disc?
El contacte amb la natura. Totes les cançons tenen molts referents naturals i símbols d’animals.

També apareixen referències les peces “Las Abuelas” i “INA”. És la família una font d’inspiració, per a tu?
Sí. Ina és la meva neboda. Per a mi ella representa la innocència, el joc… La Ina és molt artista, i s’atreveix. A aquesta cançó li tinc molt d'afecte, primer perquè és la peça que li dedico, i que em permet connectar amb la tendresa que li tinc, però també perquè és la primera del disc i significa atrevir-se a jugar amb la música i seguir la intuïció. “Las Abuelas” és la que tanca el disc. És una cançó molt tranquil·la, des del cor, com si encenguessis una espelmeta al final del dia. Com es veu a la portada, m’agrada la idea que l’àvia i la Ina es donen la mà, ja que són la primera i l'última cançó.


Li has posat molta cura al disseny gràfic del disc. L’has dissenyat tu?
Els dibuixos els he fet jo, però el disseny l’ha fet la Marina Salarich, de Graphitons. No tenia clar com encarar la portada, però ella es va escoltar el disc i em va donar la guia per trobar les imatges que hi esqueien, així que la direcció artística és seva.

Com combines el món de Belles Arts amb la teva nova carrera musical?
Sense forçar-ho gaire. De mica en mica la meva activitat amb disseny gràfic i il·lustració s’ha anat dirigint més amb coses que connecten amb la música, com per exemple fer portades de disc. Això també m’ha permès conèixer a més gent, i s’han anat connectant els dos mons de manera bastant natural.