El grup barceloní Cap Quadrat s'estrena amb un primer àlbum amb el mateix nom, Cap quadrat (autoeditat, 2023). Autodenominats com un grup de rock postpunk, Cap Quadrat mostra una gran diversitat de matisos en les diferents peces del nou disc, que busca respondre a l'apologia del "tot anirà bé" amb una visió més cínica i irònica. Parlem amb els tres integrants del grup sobre com ha sigut el procés compositiu d'aquesta primera producció i quins significats li donen.


Els tres teniu bastant experiència com a músics en altres agrupacions. Com va néixer el grup?
ELOI MANEN: Crec que tenia 18 anys quan un amic em va portar a un local d'assaig on ell tenia un grup amb l'Aimar i en Roger. Va ser amor a primera oïda. Em vaig afegir a la banda, els mítics The Bold Mothers. Després hem anat coincidint en l'underground barceloní com a músics, productors o fans. Una gran època va ser quan fèiem bandes sonores pel teatre. Ens creiem Badalamenti.
AIMAR ESPINET: Ara feia temps que no tocàvem junts i l'Eloi va trucar dient que tenia unes cançons i que li faria gràcia fer alguna cosa amb elles. Li vaig dir que endavant, soc així d'inconscient!

A Spotify us definiu amb l’eslògan “Cançons de fatalitat i desastre rock post-punkero amb hípica i psicosi”. Quins són els vostres referents musicals?
E.M: The Fall. Adrià Puntí. Kitsch. 
A.E: Tom Waits, Miles Davis i Albert Pla.
ROGER MARÍN: La Trinca.
E.M: Per fer aquest disc teníem com a guia tres altres caps: Talking Heads, Radiohead i Portishead. Ah!, i Manolo Kabezabolo.


Dieu que l’àlbum ‘Cap quadrat’ respon a l’apologia del “Tot anirà bé” amb ironia, cinisme i una acceptació despreocupada de la tendència al desastre. Què ha motivat aquesta temàtica?
A.E: Suposo que fer-nos grans i veure de què va tot això. De petit són tot rialles i no t'expliquen gairebé res del que t'espera.
E.M: Estàvem una mica cansats de la fanfàrria positivista i el discurs entusiasta. No anem bé, en general. Millor acceptar-ho i saber que ens la fotrem. Igualment, crec que darrere el pessimisme, hi ha una mica d’esperança en les cançons.

Aquesta acceptació despreocupada d’una realitat tan lúgubre recorda una mica al nihilisme o l’absurdisme, per exemple. Us heu inspirat en cap corrent filosòfic?
E.M: En realitat, no. Han anat sortint tot de coses inconnexes, però sembla que en conjunt formen una mena de filosofia de vida. Una amiga ens va dir que la cançó "Errors" era absolutament Zaratustra. Era el primer cop que sentíem aquest nom.

Des d’un 'upbeat' més animat a “Poble” fins a l’atmosfera més envoltant i a vegades fosca de “Demà”, el to de les peces varia molt. Quin és el missatge que busqueu transmetre?
A.E: No busquem transmetre cap missatge, això ja ho fan els polítics i altra mena de flipats. Crec que el disc surt així perquè tant ens agrada la conya com l'agitació, el soroll com la calma.
E.M: Soroll-silenci. Forte-piano. Pujada-baixada. Un dels trucs més clàssics de la música. No hem buscat homogeneïtzar el disc, ni amb la producció ni amb el so. Cada cançó s’ha encarat individualment. Per això hem demanat a altres amics músics la seva participació en temes puntuals: Dani Clavera a "Robot", Jordi Way a "Errors", i Azahar López i Ferran Resines a "Demà".


El primer videoclip que acompanya l’àlbum, “Gairebé”, consisteix en un seguit de gravacions de persones perdent els papers en ambients corporatius i trencant aparells o agredint companys.
E.M: L’alienació de l’esclau treballador, especialment quan està atrapat entre les quatre parets i la pantalla, és un fet evident. Tots hem vist discussions elevades de to pel control de l’aire condicionat que podrien haver acabat perfectament en batalla campal.
A.E: En general pensem que ho hem fet ‘quasi’ tot malament. Però no hi ha crítica aquí perquè en el fons ens és igual. Això dels oficinistes amb corbata fotent-se d'hòsties i trencant-ho tot ens fa riure.

La portada del disc l’ha fet Roc Espinet, un il·lustrador i animador molt reconegut. Com ha estat?
A.E: En Roc és el meu germà i un dibuixant i animador boníssim. El disseny de la portada va ser conjunt i bastant orgànic: quedàvem per fer birres; ell anava proposant idees i nosaltres anàvem dient què ens semblaven, una mica com tot el que fem.
E.M: Aviat serà famós, i espero que a canvi d’haver-li deixat il·lustrar el disc, ens contracti per fer la banda sonora d’alguna de les seves superproduccions. Bromes a banda, és un privilegi que el Roc formi part de l’univers Cap Quadrat.