El cantautor rocker de l’Alcúdia Òscar Briz acaba de presentar el disc Òscar Briz al Teatre Principal de València. Retrospectiva (autoeditat): una aturada en el camí per mirar enrere, reposar i agafar una mica d'aire abans de prosseguir el viatge. En parlem amb ell.



Un disc en directe és un record inesborrable compartit.
Aquest és més. Per a mi, i per a la gent que m’ha seguit, va ser una celebració de tots els anys que porto fent música. És cert que va transcendir l’àmbit de la mateixa celebració meua amb els músics, perquè es va produir una màgia que intentem explicar amb paraules, però no ho acabem d’aconseguir. Hi van confluir una sèrie de factors que van fer que a la part final hi haguera una màgia que no es pot encomanar. Va ser molt comunal. Va anar més enllà dels músics. Per mi va ser molt especial. Al disc hi he reproduït dos articles que intenten explicar-ho. No ho vull inflar, de veres. Va eixir molta gent emocionada, plorant… no sé què va passar. Crec que tant el vídeo com la gravació en àudio transmeten aquesta sensació, especialment als que estiguérem allí.

El repertori és per dir ‘Mireu, jo soc la meva obra’.
Sí. Vam estar pensant molt què havíem de cantar. Antoni Benavent insistia que també hi haguera cançons de Banderas de Mayo, però jo no ho veia. Vaig optar per un repertori que posara en valor cançons que han quedat més ocultes. No és que jo tinga cançons molt conegudes, però he volgut que eixiren cançons que han passat més desapercebudes. Potser arran del directe hi ha gent que coneixerà alguna cançó que s’havia perdut. No vaig voler fer un directe molt complaent: vaig posar les peces que hi havien d’estar segur i altres que volia reivindicar. I va passar una altra cosa molt important, que és el factor sort. Érem unes 50 persones entre producció i músics i tot va eixir perfecte... Se’t pot trencar la corda d’una guitarra i que això et faça anar malament tot el concert. Però no va passar res, tot va ser d’una fluïdesa celestial.


Aquest disc marca el final una etapa?
Vulgues que no, sí que et queda aquesta sensació. Són molts anys picant pedra. L’altre dia em vaig trobar a Clara Andrés i opina el mateix que jo. L’obra d’un artista de música popular ha de tindre una rellevància comercial. Este és un país culturalment impossible. La societat no té clar res i tot són faccions. La resistència i la resiliència va minvant… Tot i que ja em conec i sé que va passant el temps i torna a créixer la típica llavoreta que surt i que es projecta... Però sí que tinc una mica la sensació de final d’etapa. Com a mínim és un punt i a part.

I aquesta llavoreta ja comença a germinar?
Sí, el que passa és que m’he passat l’estiu tocant i cada any em canso més perquè soc més vell. Són concerts de festa i amb la calor que fa, em quedo sense energia. Per a la llavor creativa necessites temps. I temps per avorrir-te. Passat l’estiu, és el que començo a tenir. I alguns concerts. Amb Sílvia Martí i Xavier Alaman tenim Planet 8 i incorporem alguna cançó meva. Així, acostes a gent a la música en català, gent que potser si no no ho hauria fet. A través d’això et coneix i et valora. Tenim un repertori molt bo, basat en el rock alternatiu dels 80. Això em permet estar contínuament sobre l’escenari, que és el que m’agrada.

Pel que fa a noves composicions, estàs aturat, aleshores?
Sí, però vaig emmagatzemant idees sonores i algunes literàries. És una primera fase. Però estem en una època en què l’atenció ja no es posa als àlbums sinó en els senzills i els vídeos. Em sento una mica perdut, perquè això de fer singles i vídeos contínuament no ho faré.