Jordi Batiste presenta un tercer lliurament de les cançons que conformaran el seu proper disc. Dues peces cuites a foc lent que ha pogut treballar tal com ha volgut i que encara no té data de sortida. Parlem amb l'artista de fer cançons en els temps que corren.

Presentes dues cançons que són la tercera part del disc que estàs fent.
Sí, Entresons 3 forma part d’aquest projecte que ha d’acabar sent un disc. No sé quan, ni com sortirà, per això. Amb aquestes dues cançons ja n’hauré publicat set. En tinc preparades dues o tres més que són les que completaran el disc.

Això d'anar-ho presentant a poc a poc en senzills, és una manera de treballar que t'agrada o prefereixes el disc?
A mi m'agrada, perquè cada cançó és un procés, una història diferent. Les vaig desenvolupant al llarg del temps. Aquestes dues fa ben bé un any que les treballo i és així les vaig polint. A Molts discos de 12 cançons hi ha quatre o cinc que són fetes amb pressa i per omplir. I, en canvi, aquestes no. Cada una d'elles és com una obra diferent. Per això els meus discos són tan diferents de concepte musical. No em preocupo que tinguin una uniformitat. És la meva manera de treballar.

Una manera de treballar que entronca amb la que hi havia a l'època dels senzills, que devia ser quan vas començar.
Sí, quan vaig començar amb Els Tres Tambors també passava una mica, que hi havia cançons que eren més del meu estil, i altres del meu germà… I a Ia-Batiste, també. Hi havia varietat. Jo admiro aquests discos de gent com Pink Floyd, que el poses al principi i agafa un fil acústic que no es trenca i es manté fins al final del disc. Jo no ho he aconseguit mai, però és que tampoc no ho vull aconseguir.


Ara presentes dues cançons. Una és “Quasi em mato”.
És una balada una mica tipus Billie Holiday. Té una veu que va explicant una història i un piano que toca el Marc Garcia Ramis. És una barreja de vivències, somnis i records. Hi ha unes imatges que són molt de l'època meva de Rocky Muntanyola, quan actuava molt pels escenaris de les festes majors que hi havia molt desmadre, ‘música i desori’, diu la cançó. També s’hi barregen experiències de la meva vida. A l'hora de fer una cançó, ho aprofito tot: records, experiències o coses que m'han emocionat. Perquè l'obligació d'un artista és emocionar. És explicar les coses que t'emocionen a tu i aconseguir que emocioni a més gent.

La lletra és molt poètica.
Penso que al llarg dels anys, he anat evolucionant. Potser a l'època d’Ia-Batiste i, sobretot de Rocky Muntanyola, feia unes lletres descaradament surrealistes i fins i tot m'inventava paraules. Ara soc més ortodox. Aquesta cançó barreja històries diferents, però bàsicament és veure una persona que t'atrau molt i, amb l’ajut de quatre cerveses que t’has fotut, et llences. És una petita pel·lícula.

I “Rosamare”?
"Rosamare li devia a la meva mare. Vaig fer "La lluna del fang", que era molt la història dels dos, però es basava molt en la història del meu pare. El missatge d'aquesta cançó es resumeix al final de l’última estrofa quan diu "quants t’estimo no et vaig dir si pogués tornar a l’ahir seria tan diferent…" Quan una persona es mor, penses en tot el que li hauries volgut dir, en tot el que no heu fet… El final de la cançó és molt desmadrat i, de fet, és un plor.

Al Dioptria, Pau Riba canta una acrítica ferotge a la seva mare a “Mareta bufona” i anys més tard, li acaba dedicant un llibre en un to totalment oposat. Tu, a “El noi dels cabells llargs” també maltractes la família i ara també acabes fent una glossa de la teva mare…
Sí, perquè una cosa és fer cançons quan tens 17 anys i una altra quan en tens 75. Els anys 60 i 70, els joves volíem trencar amb tot el que hi havia. Jo suposo que ara també passa, però potser les aspiracions i les perspectives són diferents. Ara, la gent jove, pobres, tenen uns horitzons molt tristos.


El clip de “Rosamare” l’has fet tu amb dibuixos.
Per casualitat vaig descobrir una aplicació del mòbil que, foto a foto, et permet fer vídeos. I vaig començar fent que els personatges o els dibuixos meus es moguessin. Al final del vídeo, hi ha un nen que corre i la primera intenció és que tot fos així. Però algú em va dir que de l’altra manera semblava el Cine Nic. I vaig pensar que era més naïf fer que els moviments fossin una mica entretallats. Feia un dibuix, llavors calcava i canviava una mica... He anat fent els dibuixos amb petits canvis per simular el moviment. Però m'agrada perquè hi ha videoclips que et poden distreure una mica de la música, d'escoltar la lletra. Aquest clip lliga bé amb la música i no et distreu de sentir les paraules. M’ha agradat molt fer-ho i m'agradaria fer-ne més.