Dos dels fundadors de Txarango, Marcel Lázara i Alguer Miquel, s’han retrobat i han recuperat sensacions perdudes vuit anys després del darrer concert conjunt el 2015, quan Lázara va abandonar el grup. El duet ha publicat avui el tema “Joc de mans” per al nou disc de Marcel i Júlia, previst per al febrer amb Luup Records. La cançó és un regal que tanca el cercle, del qual parlen en aquesta conversa.


Quins records us porta el darrer concert junts a l’escenari, el 21 de novembre del 2015, en el final de gira del segon disc, 'Som riu' (Discmedi, 2014), al Festival de Jazz de Barcelona?
Alguer Miquel: En Marcel ja havia decidit feia molt de temps que marxava i això va fer que la gira fos molt llarga en el sentit emocional, perquè havíem de sostenir el projecte fins al final. Va ser un concert de comiat i de separació d’un camí conjunt, però també ens vam preguntar si la resta érem feliços i per què havia decidit marxar. Va ser un sotrac perquè era el primer gran canvi en la història de Txarango.
Marcel Lázara: Jo també vaig viure un final de gira molt llarg, perquè també em preguntava com podia ser que si havíem aconseguit el somni de la nostra vida em plantegés deixar-ho i anar a viure al Brasil, a l’altra punta del món. A més tampoc volia que fos un daltabaix i marxar amb la sensació de deixar-vos tirats; que la meva decisió acabés afectant la trajectòria del grup. Al final s’ha demostrat que no ha estat així... i que no n’hi havia per tant!

Quines van ser les conseqüències de la seva decisió?
A.M: A mi em van sorgir totes les pors de com seguir, perquè havíem fet totes les cançons conjuntament. Va ser una època en què ens van venir moltes incerteses per tirar endavant i alhora ens qüestionàvem d’on veníem i cap on volíem anar en el futur.
M.L: Va ser una situació que ens va superar i ningú va estar a l’altura. La roda anava tan ràpid que no ens va deixar ni temps per reflexionar o per pensar. Jo no ho vaig saber portar millor...

Per què es va produir aquell trencament?
A.M: Jo pensava que érem uns privilegiats i que ens havia costat molt arribar a viure de la música, i que no ens tornaria a passar. Però el que li va passar al Marcel, també m’ha passat una mica més tard quan vam plegar amb el grup. Són cicles de la vida. Els projectes els fas per ser feliç, i quan un dia et resten més que et sumen hi has de posar punt i final, encara que a la gent li costi molt d’entendre des de fora. El que havia de viure amb Txarango ja ho he viscut.
M.L: No va passar res. Es va arribar a dir que m’estava desintoxicant... i altres històries. Era tot mentida. Me’n vaig anar al Brasil durant dos anys com a escapatòria emocional. Allà vaig estar un temps en stand by, la història de Txarango va quedar aparcada i va sorgir el nou projecte de Marcel i Júlia.

T’has penedit alguna vegada d’haver abandonat el grup?
M.L: El dol el vaig passar al tornar. Recordo quan vau venir a casa per deixar-me escoltar les cançons del nou disc abans que sortissin, i des d’aquell dia vaig passar tres mesos molt durs emocionalment parlant. No hi ha hagut cap dia en què no hi hagi pensat, però no me n’he penedit, perquè va ser una necessitat interna.
A.M: Jo no sabia si les dinàmiques de popularitat del grup ens havien superat i ja ens havíem oblidat de qui érem. Però, al mateix temps, també vam fer molts viatges, com a Palestina, i vam situar Txarango en el pla social que preteníem. I sempre pensava que hauríem hagut de viure-ho plegats, perquè era un llegat que havíem construït junts. Va ser un buit molt gran, tot i que aquell primer any sense en Marcel ens vam haver de reafirmar com a grup.


De quina manera vau superar aquella etapa?
A.M: Ens vam adonar que Txarango estava per damunt de les persones que el vam crear, perquè ja no érem els que vam començar.
M.L: Jo també ho penso i ho heu demostrat sobradament. Estic molt orgullós del que vau fer i sobretot de com vau plantejar el darrer any de Txarango, que per la puta pandèmia no es va poder concretar. Em va molar molt la idea de la darrera gira autogestionada, i llavors sí que vaig pensar que hi volia ser. M’hauria agradat molt formar-ne part.
A.M: M’alegra molt que ho diguis i em fa molt feliç, perquè sempre t’he viscut com un germà gran. Vas deixar el vaixell als petits, i m’alegra que et puguis sentir content i satisfet del que vam fer després.

Vuit anys després us heu retrobat per compondre i gravar junts la cançó “Joc de mans”. Com us heu sentit emocionalment?
A.M: El retrobament m’ha fet molt feliç, tot i que per part meva musicalment és un desastre perquè fa molt de temps que no canto.
M.L: Ara sembla que estiguis fent mala publicitat del tema... però en realitat és un temazo!
A.M: Sí, sí, és un temazo, però la música és un projecte que ja havia deixat de fer. Fa cinc anys vam fer l’últim concert a Catalunya i el 2019 ens vam acomiadar al Senegal. I, després de la pandèmia, ja em semblen records d’una altra vida. Tornar-me a posar els cascos i venir a cantar no ho hauria fet si no fos amb vosaltres.
M.L: A mi m’ha fet molta il·lusió, perquè el retrobament va més enllà de la música i té a veure amb la part humana. Hem estat anys sense veure’ns i ho tenia pendent. Era una espina que tenia clavada, perquè des del punt de vista emocional ets una persona molt sensible.

Ha estat una manera de tancar el cercle?
A.M: Ha estat una manera de tornar a crear un espai compartit. Hem tingut vides molt diferents i hem perdut molts amics pel camí. M’he sentit un privilegiat i m’ha fet sentir que tornava a cantar amb qui havia començat aquest camí. És un bon regal que tanca un circuit, i em deixa més tranquil haver decidit deixar de cantar.
M.L: A mi també m’ha agradat molt poder obrir un espai per introduir la teva dimensió més poètica, que és brutal.


Quin és el record que us queda de Txarango en una sola paraula?
A.M: Nosaltres, perquè ens ha fet ser qui som.
M.L: El somni d’una vida, que ens ha fet a nosaltres.