La recol·lecció de cançons de tradició oral de Joan Amades van ser la guspira que va encendre el projecte d'Ariadna Rulló Joana Dark. A partir del recull del folklorista, va gestar el disc debut La lireta (autoeditat, 2022), que recuperava en clau feminista peces oblidades i les reactualitzava amb un vestit d'electrònica. Ara, s'obre a altres fonts i situa el centre neuràlgic del nou treball Lo secà (The Bass Valley, 2024) en un territori concret: Ponent i els seus trets distintius com l'accent occidental o els seus característics cultius de secà. En parlem amb ella. 



En el primer treball 'La lireta' entraves en el repertori d’arrel a través del recull de cançons Joan Amades. Ara, en canvi, les fonts són molt més diverses, però centres el repertori en un centre geogràfic: Ponent. Per què?
Perquè la meva família és d'allà. Per a mi, ha estat una manera d'entendre on ve la meva família i d'anar a les meves arrels. El meu pare ve de Ponent i ell havia recopilat algunes de les cançons de la zona. Em va cridar bastant l'atenció veure quines diferències hi havia una mica entre aquelles cançons i les que va recollir Joan Amades.

El disc és un exercici de memòria d'un costumisme passat?
Sí, totalment. No només és tot un llegat de cançons, sinó també de costums i de formes de vida que perillen per molts motius. El disc vol ser un retrat de tot l'ecosistema i context que hi havia en l'entorn de secà.

El secà ha estat un cultiu vingut a menys amb la implementació dels canals d'Urgell o el Segarra-Garrigues. Creus que amb el context de sequera actual ha recuperat importància?
Amb la problemàtica que tenim en què no plau mai, crec que hi ha una urgència de recuperar tots aquests costums i formes de vida i, sobretot, que no s'oblidin. Em semblava molt maco poder visibilitzar i prendre consciència d'una forma de vida que a poc a poc s'ha perdut. Al llarg dels anys, la forma d'entendre la vida al camp ha canviat moltíssim.

La vigència d'aquest estil de vida amb la sequera fa que el disc no sigui un record nostàlgic i d'enyor a uns costums passats, sinó que es connecti plenament amb el present i el futur?
Sí. De fet, les coses que em criden l'atenció són aquelles que pots aplicar al que estan passant ara. La recerca ha de servir per prendre una mica de consciència de les coses i vincular-ho.

En el primer treball, comptaves amb l’amiga i musicòloga Judit Pit Aloy i el productor Arnau Vallvé. En aquest nou disc, no hi participen cap dels dos. Volies treballar-lo amb altres persones?
​És que aquest disc va néixer mentre estàvem presentant i girant La lireta. El productor del Lo secà, Manuel Segura, ha estat el tècnic del directe del primer i, per això, ara he treballat amb ell. El disc va anar sorgint una mica dels assajos amb les noves persones amb qui vaig fer la gira. I un cop comparteixes el teu projecte amb altres persones, acabes veient que poden aportar altres sonoritats. Per exemple, el Manu és d'Alacant, i per aquest motiu hi ha un tema que no és de Ponent, sinó del País Valencià.


A “El Mosso” hi col·labora el teu pare Ton Rulló, membre de l’històric grup Coses,  qui signa l’autoria de la cançó i també hi canta. Com va sorgir la idea de fer aquesta cançó amb el teu pare?
Per mi era impensable no posar aquesta cançó. Tot i que no és de segles passats, sí que és  recuperada de les seves vivències quan era petit. Em va semblar molt maco poder interpretar tots dos la seva visió d'aquelles terres, que aleshores eren tan diferents... Poder fer aquesta trobada entre passat i present, des de diferents generacions familiars, és molt interessant. També podem parlar del passat des de la visió d'autors contemporanis.

És una manera d'assumir que el passat de fa 50 anys ja és molt diferent de la realitat actual?
Vaig flipar quan el meu pare em va cantar aquesta cançó per primer cop. Mai a la vida me n'havia explicat la història, i és màgic que una cançó et pugui transportar a un paisatge passat.

També cantes la tonada “Les segadores”, que combina la catalana “Gràcies a Déu dels segadors” i la manxega “El canto de segadores”. Com has fet aquesta mescla?
Em va semblar bastant interessant poder treballar amb dos cançoners tan diferents. Amb la Marta, la Bulale, volíem contraposar des de llocs i èpoques diferents la feina feixuga que sovint suposa el camp, i en concret, la que feien les dones. A més, hem publicat un videoclip on hem pogut treballar encara més a fons el concepte de les segadores i deixar entreveure millor com era la vida de les dones al camp. Ha sigut una experiència molt enriquidora.

A més, hi col·labora la manxega La Bulale. Com la vas conèixer?
La vaig conèixer pel seu germà Nico Miseria, que viu a Barcelona i és un artista urbà que fa rap. Em va ensenyar un dia el projecte de la seva germana i em va semblar molt interessant, perquè també recupera molta cançó tradicional. Ell ens va proposar de fer alguna cosa juntes on ell pogués posar la seva cullerada amb la producció. Va coproduir el tema amb el Samuel Escudero, i la veritat és que va ser molt maco poder treballar amb un artista urbà força allunyat del que jo faig. El tema ha quedat molt diferent de tota la resta del disc.


També inclous la versió d’”A la vora del riu mare”, una cançó que no fa gaire temps fa popularitzar Marala. Volies crear una versió contrastant respecte a la del trio?
No, la vam fer molt de zero, sense tenir-la en compte. De fet, al Concurs Sons 2022, mentre estàvem provant so, van posar el videoclip de Marala i vam escoltar-la per primer cop quan nosaltres ja l'estàvem treballant! Em va fer molta il·lusió veure que també l'havia fet Marala. Que l'hàgim inclòs en el disc va ser una aportació del Manu, que coneix molt el cançoner tradicional del País Valencià.

A l'inici hi ha sona una veu que no és la teva. De qui és?
Al principi deltema, vam inserir una gravació que va fer l'etnomusicòleg Alan Lomax en els seus viatges a la Península Ibèrica. Vam demanar permís per a utilitzar-la, la vam samplejar, i vam començar a crear el tema a partir d'aquí. Ens va semblar molt bèstia com cantaven en aquell enregistrament! 

Per últim, tanca el disc l’arxiconeguda “Sol solet”.
Aquest tema és potser el més visceral del disc. Feia molt que no partia d'un sentiment per a fer una cançó. Normalment, parteixo des d'una recerca: de descobrir una partitura que m'agrada o d'una melodia a la qual puc treure profit. Però en aquest tema va ser més visceral: no em trobava massa fina, em va venir al cap la idea i així va sortir quan la vam gravar amb el meu pare. És el tema on hi ha una mica més de mi emocionalment parlant.

Tens ja algun concert de presentació confirmat?
No. Com l'any passat vam tocar bastant, aquesta vegada ens hem agafat la gira amb una miqueta més de calma. Vam fer la presentació a finals de l'any passat a l'Obrador, a la Fira Mediterrània de Manresa, i ara estem mirant com plantejar aquest any. Portarem un directe una miqueta més arriscat i més gran, i per aquest motiu, ens agradaria fer menys concerts però de més qualitat. Girar molt i fer molts concerts concerts és una cosa que vam fer l'any passat, i que està superbé i ens va permetre conèixer molta gent. Però aquest any, ens agradaria que fos més tranquil i poder defensar el millor possible el nou directe.