El raper del Montseny Lluc va publicar el seu primer disc, De x vida (autoeditat, 2020), amb només 18 anys i des d’aleshores s’ha consolidat dins el panorama urbà amb tres nous treballs. En els últims mesos, el de Palautordera ha publicat diferents senzills que formen part de l'EP que avui descobreix, Totes les veus ara són ecos (Delirics, 2024), un disc en el qual Lluc experimenta amb diferents estils musicals. 



No fa ni un any de 'Peixcru’s Shisha Lounge' (Delirics, 2023) i ja tornes amb un nou treball 'Totes les veus ara són ecos'. Ets molt prolífic?
Realment Peixcru’s Shisha Lounge estava acabat des de l’abril o el maig de l’any passat. En general, m’agrada deixar més espai entre els projectes, així que per mi aquest temps és una mica ràpid, però aquests últims mesos he viscut coses noves que tenia ganes de plasmar en la meva música i ho he fet sense pensar en gaires timelines.

A què fa referència el títol de l’EP: ‘Totes les veus ara són ecos’?
Aquest és el títol que més ens ha costat de trobar. És una frase de la primera cançó del disc, “Mama vull un tattoo al coll” i representa la idea que, encara ara, el passat continua present en les nostres vides en forma d'un eco que ens retorna.

Els teus temes parlen de vivències personals. Com és despullar-te en la lletra dels teus temes?
Sempre intento escriure sobre el que em passa o sobre el que em sento identificat. No té per què estar relacionat directament amb mi, però sí que m’he de veure a mi en les meves lletres i m’han de definir com a persona. Alhora, també m’agrada poder crear un univers paral·lel, això sí, sense que s’allunyi gaire de la meva persona. Al final, jo vaig començar a fer música perquè m'agrada molt escriure, més que qualsevol altra cosa. Crec que a l'escena no es dona prou pes a les lletres i, per mi, escriure una bona cançó és el més important.

Hi ha algun tema del qual no vulguis parlar en les teves cançons?
No. Els que fem música som bastant friquis, perquè sempre pensem que quan publiquem una cançó tothom l’estarà esperant per analitzar-la, però realment pots fer la cançó més personal de la teva vida i la gent l’acaba concebent com un tema més. Si has de publicar una cançó, que sigui per tu, perquè és important per tu el que has creat i el missatge que vols transmetre. Després la gent ho interpretarà a la seva manera. El més important, per a mi, és com ho concebo com a artista, com ho veu la gent que treballa amb mi i la gent més propera. 


A la tornada de “Als gens” se sent una veu distorsionada, és la teva? 
Sí, és la meva veu pixejada. Amb en Miki, que és amb qui faig les cançons, escoltem molt Brockhampton, que són coneguts per fer aquesta mena de tornades, i teníem moltes ganes de fer alguna cosa semblant.

En Miki és Pogglioli, qui t’ha fet el videoclip de “S.W.A.G”, però també col·labora vocalment a “Mama vull un tattoo al coll”. Tot queda entre els amics?
És amb el que he fet les cançons des del primer dia. El Miki és de Massaviu, i ja havia fet col·laboracions amb el grup. Ara ell està començant amb el seu projecte en solitari i em feia molta il·lusió que la primera cançó de l’EP fos una col·laboració amb ell. Significa molt per mi, perquè hem estat molt temps treballant junts, fent temes i videoclips. És com el meu germà d'ofici. 

Parlant de “S.W.A.G”, a la cançó dius “com Palestina m’han entrat a casa”, fent referència al conflicte armat amb Israel. Has volgut posar-hi una nota reivindicativa? 
Òbviament, estic al dia del conflicte i tinc la meva opinió personal, però darrere d’aquesta frase no hi havia la intenció de donar cap lliçó ni de donar la meva opinió, perquè si en algun moment ho fes, seria d’una altra manera. Aquesta cançó ve més d’una conya entre l’Ultralone i jo, i en cap moment li he volgut donar bombo a aquesta frase, per això no surt res relacionat a la portada ni tampoc n’he parlat més enllà del que dic a la lletra. 


Tanques l’EP amb “Automme” una balada més indie, amb la qual retornes als teus inicis musicals. Per què tancar així el disc?
“Automme” està feta des de fa dos anys, així que va ser la primera que vaig tenir d’aquest EP, però també l'última que vam acabar. És un tema que feia temps que volíem publicar i ja l’havíem tocat algunes vegades en directe, però havíem anat arrossegant-la a través dels projectes perquè no trobàvem un lloc on encaixés bé. S'assembla al que vaig fer a Benvinguda nostàlgia (Delirics, 2022), una sonoritat que ja he deixat enrere, així que era com publicar una última cançó d’aquest estil durant un període llarg de temps.


Galgo Lento ha participat en la producció d’alguns dels temes de l’EP. Com ha sigut treballar amb ell?
Hem començat a treballar junts en aquest EP, i ha sigut el millor descobriment que he fet. De fet, pel pròxim disc ja he parlat amb ell per fer-lo junts, perquè m’ha agradat la manera en què hem congeniat i com hem treballat plegats. També va ser un experiment veure com funcionaven les seves tres cançons i les dues del Jamzz, que és qui normalment produeix les meves cançons. El resultat crec que és molt positiu, i això em dona ales per a futurs projectes.

Publiques aquest EP, però aquest any tens previst treure un nou disc. Per què publicar ara aquest treball?
Totes les veus ara són ecos és un recull que volia publicar abans d’entrar de ple en un projecte de disc. Volia comprovar si la gent es fixava en cinc cançons que comparteixen el mateix to i la mateixa sonoritat, però que són estils totalment diferents. Volia experimentar una mica abans de concentrar-me de ple en el meu pròxim disc, que serà un projecte molt més conceptual que aquest, perquè seguirà el fil d’una història, no d’una sonoritat com he fet en aquest EP. 

Podrem escoltar més música abans que arribi el pròxim disc?
M’agradaria poder espaiar el nou disc per tal que es pugui notar la diferència entre cada un, perquè són moments diferents de la meva vida. En principi, tinc una idea de fer un disc per la tardor, però si d'aquí a la tardor no hi ha res que m'inspiri doncs no sortirà disc. M’agrada que sigui així, que pugui deixar respirar els discos i anar veient com començar a projectar el que vull fer en el pròxim treball sense presses. 


Fa cinc anys que vas entrar a l'escena musical en català. Com has canviat en aquest temps? 
Jo penso que no he canviat gens, però quan ho miro en perspectiva, ha canviat tot. A vegades ho comento amb gent que acaba de començar i és una fumada tot el que ha passat des d’aleshores. Continuo amb la mateixa il·lusió, això sí, i no hi ha res que m’hagi fet canviar la perspectiva que tinc de la música. És graciós, perquè amb l’edat que tinc, sempre que treballo amb gent fent música soc el més petit, però alhora també soc el que porta més temps. Noto molt l’experiència, que és un discurs de persona gran, però és la veritat. Ara ja tinc un rodatge que a l’hora de treballar i d’interpretar les coses m’ajuda a poder fer-ho tot més fàcilment.