Dolçainer, cantant, animador infantil i sobretot activista cultural Dani Miquel rebrà aquest dijous el VI Premi Xesco Boix - Premi Enderrock de la crítica al millor disc per a públic familiar per Volem (Andana). Un reconeixement que ho és també de tota una trajectòria. Aprofitant la concessió del premi, el músic de l’Alcúdia ha actuat en algunes escoles (Vic, Figueres, Banyoles…), on la seva proposta ha estat molt ben acollida. Parlem de tot plegat amb l’artista valencià.



T'arriben gaires més reconeixements de Catalunya?
Fa poc vaig me’n van donar un a Barcelona. Els reconeixements són bonics. El que passa és que jo tinc el cap a la faena, i la faena és cantar als infants i que coneguen la nostra cultura. Però sí, m'arriben reconeixements de Catalunya, del País Valencià… Estic emocionat que m'hàgiu donat un premi. Jo soc dels Països Catalans, però la meva la lluita és al País Valencià. Tot i així, l’únic que ens separa és la distància. Tot lo altre ens unix. Anar a Girona em costa cinc hores! Això és una de les traves que ens posen els espanyols. No ho entenc. Un trajecte en tren ràpid entre València i Barcelona tindria tres vegades més viatgers que el de València a Madrid. Per a ells seria un negoci.

Aprofitant que anaves a Girona a recollir el premi t’has organitzat una petita gira…
Sí. La meua feina va començar cantant a les escoles cançó tradicional valenciana. Quan he vingut ací, he proposat als mestres d’anar a actuar a les escoles, i m'ho han acceptat. La tradició popular valenciana és la tradició popular catalana. I això ho he pogut viure en estos dies que he estat ací. Els ha agradat molt. Sempre he dit que la base del treball és l'alegria i un infant, el primer que agafa d'una persona, és l'alegria.

Per tant, no notes diferència en la resposta dels nens a Catalunya i al País Valencià.
No, no noto cap  diferència. Els nens, per sort, estan purs. No n'hi ha cap. Un nen català, un nen valencià, fins i tot un nen d'Irlanda del Nord, reaccionen igual. Perquè són purs. Potser no puguen entendre certes coses, però sí que l'alegria és universal, i la música també. Perquè jo el que vull és que s'ho passen bé, amb la nostra cultura, però sobretot que s'ho passen bé. I això ho aconseguisc.

Però amb un nen d'Irlanda segurament hi ha moltes cançons que serien diferents. Entre Catalunya i València hi ha cançons que són iguals i d'altres que són variants de la mateixa cançó, no?
Sí, “La Masereta” que canto jo, al País Valencià ja és un himne. Però al mateix País Valencià hi ha “La Masereta”, “La Sopepa”, “La Masovera”… totes són la mateixa cançó. A Catalunya canteu “La Masovera”. A la fi era una dona que vivia en un mas i treballava a l’horta. Al meu poble diem ‘porta’, hi ha 8 km, al poble del costat diuen ‘porto’. Al meu poble diuen ‘cuixot’ i al del costat, ‘pernil’. Mira si hi ha variació des de la unificació!


I, en canvi, hi ha altres que sí que no és que siguin iguals, és que són la mateixa.
Sí, sí, sí. Sí, és allò que ja us vaig dir, que els catalans, valencians i mallorquins, no som germans; som els mateixos. A més també he trobat els mestres molt bonics, que això sí que varia. Els infants no varien molt. I més ara, que vas a una escola t’hi trobes japonesos, marroquins, xicanos, catalans… hi ha de tot. Però veus que tenen la gana d'aprendre, la gana de xuplar.

I els mestres sí que canvien?
Sí, una persona quan arriba a ser major d'edat canvia una barbaritat. Mira si canvia que pot provocar una guerra mundial. Això un infant no ho provocarà en la vida. I sí, hi ha mestres que no s’ho creuen i n'hi ha d’altres que t'adoren, perquè estan amb tu, totalment.

Això et passa tant aquí com a València, m’imagino.
Sí, però a València em passa més. Una de les diferències que jo trobo és que a Catalunya, les esquerres i les dretes tenen la cultura catalana agafada de les mans. Al País Valencià, la dreta és espanyola. I si tu vols la cultura valenciana, ets d'esquerres, ets comunista. Aquesta és la gran diferència, que l'esquerra agafa la cultura mentre que la dreta diu 'som espanyols, som espanyols i som els espanyols'. A Catalunya, eixa diferència no la trobes. Ací ho tenen tots clar tant les dretes com les esquerres.


Acabes d’estrenar una cançó dedicada a l'Estellés.
Sí, i he fet una cançó a l'Estellés, igual com en el seu moment en vaig fer una a Enric Valor i una altra a Joan Fuster. Ara fa falta que en faci a alguna dona, que ja està bé, tant de matxo… Vull que els infants sàpiguen qui és l’Estellés. Ahir, passejant per Banyoles, vaig veure un escrit de Joan Fuster. I em va caure en llàgrima… Perquè Fuster és de Sueca, a 23 quilòmetres del meu poble i a més de 400 de Banyoles. I que a la plaça del poble hi ha un escrit d’ell… Que bonic! Jo vull que els infants coneguin aquestes persones tan importants de la nostra cultura.