Júlia Díaz i Roc Bernadí es van unir el 2020 per crear el grup d’electropop queer Svetlana, que aquesta primavera presenta el seu primer àlbum, Marrana (Coopula Edicions, 2024). El duet del barri del Poblenou de Barcelona va debutar amb “Moderna de Raval”, i des d’aleshores ha gravat temes fets des de l’humor i alhora rascant la caspa social, com amb la popular “Super lesbiana”. Avui, pocs dies abans que surti el disc, parlem amb ells sobre aquest treball de debut i estrenem en primícia el videoclip del seu darrer senzill: "3MMC", amb Ari Llobet. 


Avui estrenem el videoclip de “3MMC”, que comparteix nom amb una droga. Què hi voleu explicar?
Júlia Díaz: El "3MMC" és una droga de disseny que vam conèixer fa 3 o 4 anys perquè al nostre entorn era molt popular. En aquell moment no era ni il·legal; la demanaves i te l'enviaven a casa des d’Holanda, que era on es feia. 
Roc Bernadí: Vam decidir fer un tema parlant des d’aquesta perspectiva, però fent la comparativa entre una droga, que és addictiva i tòxica, i l’amor, que t’agrada perquè és addictiu, però que si és tòxic t'acaba destrossant. 

Per què Svetlana és una marrana?
R.B: És l’essència que ens defineix, però no enganyarem ningú i és veritat que al principi vam posar-nos a Instagram el nom de Svetlana Marrana perquè era una rima que ens feia gràcia, no perquè haguéssim fet un treball de recerca previ. 
J.D: Però ho sabem justificar. Una cosa marrana és una cosa bruta que la gent intenta amagar, i nosaltres juguem al revés. Volem fer veure que el que és brut també pot ser bonic. A la meva vida intento amagar les meves brutícies, però Svetlana ens permet ser marranos i, a més, ensenyar-ho públicament.
R.B: Els catalans de portes enfora sempre intentem ensenyar el que està bé, i per això nosaltres diem en veu alta que som unes marranes. Hem agafat el concepte de marrana, ens l’hem apropiat i l’hem convertit en la nostra carta de presentació.


“Super lesbiana” explica des de l’humor una realitat amb la qual es troben moltes noies sàfiques. És important explicar històries d’amor o desamor en cançons no heteronormatives?
J.D: Absolutament! Quan s’ha sentit una cançó d’amor que no sigui heteronormativa? Aquesta és la nostra realitat, així que hi donem la volta per què hi ha molta gent que potser és la primera vegada que sent una història d’amor lèsbica.
R.B: A més, “Super lesbiana” no només explica una història d’amor, sinó també l’impediment de poder estar amb algú, perquè aquesta persona viu reprimida i no vol que la vegin a la discoteca menjant-se la boca amb una noia. Amb aquesta lletra volíem donar veu a les problemàtiques que hi ha al voltant de l’amor i que patim dins el nostre col·lectiu, que són moltes.

Des d’un altre punt de vista, al tema “Coses de nois” feu una crítica en forma de burla als ‘heterocuriosos’.
R.B: En aplicacions tipus Grindr hi ha gent que té un perfil on es defineix com a ‘heterocuriós’ o ‘mascformasc’, i a alguns els fa morbo, però és molt fort perquè en realitat amaga molta plumofòbia. En un viatge a Andalusia ens va venir al cap aquesta idea, i vam començar a escriure una lletra crítica des de l’humor. Però, si anem més enllà, en realitat estem parlant d’una tragèdia, perquè la repressió acaba construint la vida sobre una mentida i això pot destrossar molta gent.


Voleu ser un referent de la nova escena ‘petarda’ catalana?
R.B: Ens emociona moltíssim quan actuem a un poble de Catalunya i ve gent de 15 anys a qui els encantem, se saben les nostres cançons i ens diuen que som increïbles. Potser no som el seu únic referent, però almenys tenen un grup català en qui poden fixar-se, perquè quan vas a la Platja del Bogatell no se sent res semblant. Ens agrada defensar el nostre tret diferenciador.
J.D: Però això no és una estratègia, ni de bon tros. La realitat és que som una bollera camionera i un maricón que s’han ajuntat per cantar i hem creat el grup Svetlana.

Actualment és més fàcil parlar d’aquests temes?
J.D: Tenim sort de pujar a l’escenari i que no ens assassinin [Riu].
R.B: Gràcies a déu la gent cada vegada té la mentalitat més oberta, però, així i tot, quan algú surt de la norma i s’expressa amb llibertat a dalt de l’escenari encara hi ha qui es continua incomodant. I nosaltres ho aprofitem per incomodar de veritat.


Júlia Díaz viu i treballa Barcelona i Roc Bernardí interpreta el paper principal del musical 'Aladdín', que actualment es representa a Madrid. Com ho gestioneu? 
J.D: Ens adaptem, perquè tenim les nostres vides i ens hem de guanyar el sou d’alguna manera per poder pagar el nostre projecte musical. Ens mou la força de voluntat i, per tant, ho tirem endavant per WhatsApp, a través de les videotrucades i fent viatges a Madrid o a Barcelona. El procés és diferent, però estem aprenent molt.
R.B: Jo tinc moltes idees a les dues de la matinada i les envio a la Júlia, i ella l’endemà em respon des de la moto. De cop i volta s’inspira quan s’espera en un semàfor i m’envia un àudio. I quan ens trobem repassem i fem una tria. Crec que serem els nous The Tyets, perquè en una entrevista vaig llegir que ells estaven estudiant d’Erasmus a l’estranger i s’enviaven Wetransfers amb les idees que els sorgien. Així que, si seguim els seus passos, acabarem actuant al Canet Rock.

Sou amics des de petits. En quin moment vau decidir fer les primeres cançons i muntar el grup de manera professional?
J.D: Abans de muntar el grup ja havíem escrit diverses cançons, la primera quan teníem 14 anys. Vam trobar un paper amb l’adreça d’un estudi a l’Hospitalet de Llobregat i vam anar-hi. Vam pagar 50 euros i un penjat ens va gravar una cançó de reggaeton en castellà. Però va ser gràcies a la pandèmia i al confinament que ens vam tornar a ajuntar. L’estiu del 2020 vam decidir obrir-nos al públic general, més enllà de les nostres quatre amigues.
R.B: I va ser llavors quan vam publicar al SoundCloud la nostra primera cançó, “Gust de sal”, i vam començar a fer els primers concerts oficials al Casal de Joves Cal Ricart, al nostre barri.


D’on va sorgir el nom de Svetlana?
R.B: Tenim una clara influència de Ladilla Rusa, però també ens va inspirar una nena russa que anava amb nosaltres a les colònies de música. No tenim ni idea de què se n’ha fet, però si per casualitat llegeix l’entrevista, li enviem un petó.
J.D: Es deia Svetlana i era de Sant Petersburg. Ens trobàvem els estius a la casa de colònies, però un bon dia va desaparèixer de les nostres vides. Ens cridava molt l’atenció perquè no parlava gairebé ni castellà, però era tot un personatge.

Quan vau començar, no hi havia tanta música queer en català. Creieu que l’escena ha canviat els darrers anys?
J.D: Encara hi ha molta feina a fer… Qui més hi ha LGTBI+ quan es pensa en algú que no sigui del grup d’homes de l’escena musical catalana, a part de la Mushka?
R.B: Quan escoltem les nadales urbanes de la nova escena incloses en el disc Nadal mix (Luup Records, 2023), que estan molt bé i no vull desmerèixer la feina que han fet, no deixen de ser cançons que es poden escoltar en un dinar de Nadal amb tota la família i no incomoden ningú. Tot i això, no vull dir que només s’hagi de fer música per incomodar la gent…

L’11 d’abril presentareu el disc a Razzmatazz de Barcelona i el 28 d’abril a la sala El Sol de Madrid. Com van els nervis?
J.D: Jo encara no ho estic paint, perquè tenim molta feina a fer. Hi ha moltes ganes de concretar la nova etapa de Svetlana, plantejar el nou directe i tot el que hi volem transmetre, però segurament la setmana abans estarem molt nervioses.
R.B: Fa dos anys que toquem i ara volem crear un espectacle diferent al voltant del concepte de Marrana. El directe és un dels nostres punts forts, perquè és molt esbojarrat i volem que encara ho sigui molt més i portar-lo a un altre nivell. Som conscients que de moment no som Lady Gaga, així que no hi haurà focs artificials.


Us considereu un grup 'camp', per la manera de fer exagerada i divertida que sovint s’atribueix als homes gais?
R.B: Ara mateix estic llegint Notes sobre lo camp (La Micro Ediciones, 2023) de l’escriptora nord-americana Susan Sontag, i d’entrada el concepte no em quedava gaire proper, però ara crec que ens encaixa molt. Parlem de temes que potser són incòmodes i que formen part del col·lectiu LGTBI, però volem reivindicar-los perquè estiguin a l’ordre del dia. Aquesta és la nostra idea, i el concepte camp ens defineix perquè també som unes cutres. Una vegada ens van dir que el nostre espectacle semblava una Festa dels Súpers...
J.D: Fem broma, però al darrere hi ha molta feina i molta preparació. Sembla que no siguem professionals, que només fem el pallasso, però no és veritat. És molt difícil muntar un concert professional, que surti bé i que arribi a la gent.