Joan Olivé és Joanet del Poblenou, la identitat sota la qual presenta les seves creacions en solitari en el camp de la cançó d'autor i el pop. No teníem cap notícia d'ell des de la publicació de Món de plàstic (autoeditat, 2022). Ara ens presenta el primer dels tres senzills que publicarà abans de l'estiu, aquesta vegada acompanyat d'un potent videoclip. En parlem amb ell.

Una sola cançó, aquest cop. Això sí, amb un potent vídeo molt treballat. Per què només una?
Bé, és una, ara, però en realitat són tres. Tres senzills independents l’un de l’altre que vaig compondre a la mateixa època, però que estic gravant a poc a poc. Ara, en comptes d’anar sol pel món, tinc un productor musical, l’Ivan Herzog, que és família del Mikel Herzog, gran músic i cantautor. L’Ivan és un crac, m’agrada molt el que fa, produeix molt bé i m’ha convençut. Sempre que acabo un disc penso que és l’últim i que em retiro. Faig un concert i, a la gent que ve, els dic que és l’últim concert. Fins que en faig un altre. El millor és que ho dic convençudíssim, perquè és molt difícil tirar endavant aquest tipus de projectes. Jo tinc dues carreres artístiques, la d’actor i la de músic. El meu dia a dia és el teatre, però amb la música és especial. I com qui no vol la cosa, ja fa 15 anys que vam fer el primer disc. Però és un món molt difícil. L’Ivan em va dir que era molt fan de les meves cançons i que algú et digui que li agrada el que fas, em va motivar molt. Ara traiem “Plou i fa sol”, l’abril “Què em queda per fer?” i el maig, “Els 40”.

Què explica "Plou i fa sol"?
Parla molt de mi, o això em pensava. Parla d’estar bé i de no estar, d’aquesta sensació que tenim quan les coses ens van bé, però no ens van prou bé: aquesta pressió, aquesta dualitat… Quan he cantat les tres cançons als meus amics, aquesta és la que millor ha funcionat i amb la qual la gent se sent més identificada. És una sensació amb què tothom se sent identificat, de vegades més del que caldria. Al disc anterior parlava de com jo veig el món; en aquestes tres cançons parlo de com jo penso que el món em veu a mi. Hi ha la crisi dels 40 planant en el rerefons…

Parlem del vídeo.
Estic treballant al musical Mamma Mia a Madrid. Els ballarins que surten al clip són boníssims i, per sort, també són amics meus i s’hi han sumat amb ganes. De tots els ballarins que surten, n’hi ha un de català, el coreògraf Òscar Muñoz. També hi ha una andalusa, una de Madrid, i el director del clip és el Juan A. Poveda, que és de Múrcia. Tots s’han après la cançó en català. Em fa riure molt perquè em pregunten què vol dir: nosaltres fem servir bastant l’expressió "plou i fa sol", però en castellà perd el significat, perquè ningú no diu "llueve y hace sol". Estem molt contents amb el resultat. Quan la componia, pensava que m’estava sortint una cançó que començava trista, però que tenia una tornada molt festiva. Volia barrejar un clip d’estètica trista, amb un altre de festiu, rotllo cançó de l’estiu, amb ballarins… Al final ha quedat molt teatral. L’hem gravat en pla seqüència en dues vegades. El resultat és just el que volíem.

Mentre descansa el Joanet, el Joan segueix fent cançons per al teatre musical…
Mai no paro de fer cançons. En realitat, el Joanet ja té tres o quatre cançons més a mig fer. I amb el meu germà Pau volem treure un senzill per commemorar els 15 anys del primer disc d’Splac. No paro de compondre; és una qüestió genètica i no la podré canviar ni anant a teràpia.