Entrevistes

Carlos Sadness: «La realitat s'ha tornat més buida, més freda i allunyada de l'essencial»

Parlem amb el cantautor barceloní sobre el darrer disc, ‘Realismo magico’

| 15/04/2024 a les 17:30h

Carlos Sadness
Carlos Sadness | Arxiu Sony Music
Carlos Sánchez Uriol, conegut com a Carlos Sadness, va debutar el 2012 amb el disc Ciencias celestiales (Sony, 2012). Des d’aleshores, el barceloní ha publicat tres àlbums complets més —La idea salvaje (Sony, 2015), Diferentes tipos de luz (Sony, 2018) i Tropical Jesus (Sony 2020)— i un EP, Perreo bonito (Sony, 2022), que deixen clara la personalitat indie lluminosa del cantant. Aquest últim any, Carlos Sadness ha anat publicant diferents senzills que han acabat esdevenint el seu cinquè disc, Realismo magico (Sony, 2024). De tot això, en parlem amb ell. 

 
Agafes el concepte 'realisme màgic', un moviment literari, per donar nom al disc. Què vol representar aquesta idea i com engloba el significat de l'àlbum?
Va més enllà del vincle amb el moviment literari. En realitat, aquest nom ve d’una entrevista que vaig fer fa uns anys a Mèxic o Colòmbia, on l’entrevistador em va dir que la meva música tenia molt de realisme màgic. I era un concepte que no m’havia plantejat mai, però de cop va tenir molt sentit. Tot i això, independentment del corrent literari, per mi hi ha una premissa al voltant del disc que és trobar la màgia en una realitat en què cada vegada hi ha menys espai per aquesta. I això em té preocupat, perquè la realitat s’ha tornat més buida, més freda i més superficial, allunyada de l’essencial. I crec que aquest disc reivindica aquesta lluita per trobar la màgia a través de les seves lletres.

El disc l’obres amb “Big Bang”, un tema que fa referència a l’inici de tot. És l’explosió que dona lloc després al disc?
De fet, “Big bang” em va molt bé per explicar el fil conductor del disc, perquè en tots els temes apareixen referències a estrelles o estels que són producte d’aquest big bang que acaba amb “Pequeño amor”. No és casualitat que sigui la primera, té aquest missatge més èpic o existencial que et situa amb la temàtica i amb l’univers del disc que després vaig afluixant i es va convertint en una cosa més terrenal. 


Llavors cada cançó forma part d’una gran història, o cadascuna té el seu propi univers?
Hi ha moltes cançons que estan connectades, però pot ser que qui l’escolti no ho noti, perquè no volia fer una narrativa lineal. El que sí que volia era transmetre la idea de reivindicar la tristesa, que hi hagués una part més humana i sentimental en tot el disc, repartida en totes les cançons. 

Com dius, és un disc que malgrat que destil·la bon rollo i lluminositat, també admet cançons més fosques que tracten temàtiques més profundes. 
Quan em diuen que la meva música és molt de bon rotllo, penso que qui ho diu té una visió una mica externa del que faig, perquè coneixen les cançons més conegudes, que són les que tenen més llum. Tot i això, a tots els discos hi ha una part més emocional i sentimental que sempre està present. Però convertir-los en senzills és difícil amb l’exigència del mercat, perquè has de fer una cançó que funcioni dins l’algoritme, l’has de promocionar, i això és més complicat de fer amb un tema fosc. I per això el que em fa més conegut són els temes de 'bonrotllisme', perquè no escolliré “Pequeño amor” per fer-ne un senzill a l’estiu.

Inclous més sonoritats del pop internacional en aquest disc. Ets partidari que la música i els artistes poden canviar? 
Quan és un projecte teu personal, i no una banda, canviar és més fàcil. Jo com a artista, no he de convèncer a més gent per anar en una altra direcció, cada cançó la faig com jo vull i el meu segell és la meva veu i la meva música. Em puc permetre aquest moviment sense que es noti tant com si ho fes des d’una banda. Jo, si vull, puc fer una batxata o una bossa nova, perquè m’ho puc permetre i perquè els temps en què vivim m’ho permeten també. Soc un amant de la creativitat i no m’agrada limitar-me pels estils. 

A “Jugo de guayaba” o “Fantasma bueno” jugues amb ritmes més urbans, que barreges amb l’indie que caracteritza el disc. És aquesta idea que va començar amb “Perreo bonito”, que també es pot fer urbanitzar l’indie?
Per mi, el disc més experimental en aquest sentit va ser Tropical Jesus, on vaig començar a incloure ritmes més urbans. Potser aleshores estava més sol a l'hora d’experimentar, però ara hi ha molta gent que també juga amb l’indie i l’electrònica, o ofereix propostes que són més urbanes. Però no ho acaben de ser del tot, perquè només juguem amb els ritmes, com l’afrobeat, no amb les lletres. No utilitzem aquesta temàtica hipersexual que s’acostuma a utilitzar en les lletres de reggaeton, i jo no m’imagino que algú com Feid canti la lletra de “Fantasma bueno”. 


A 'Operación Triunfo' justament van versionar “Perreo bonito”. Com ho vas veure?
Tinc el cor dividit amb aquesta actuació. És un tema molt indie amb un concepte molt alternatiu, i moltes vegades el públic general no hi està acostumat, i per això la van classificar com a “cançó nominable”. Però perquè aquest tema no està fet per fer gorgoritos, és una cançó en què s’ha de mirar més el tempo, el timbre, el flow, la manera de cantar-lo i l’aire entre els versos. I crec que això no es va aconseguir amb l’actuació. Va faltar actitud, perquè volien lluir-se vocalment i no anava per aquí la cosa. Però, tot i això, a mi em va semblar interessant l’aproximació que van fer, me la poso a vegades i m’agrada com ho fan, però aquella no era l’essència de la cançó.

A través de la teva gira per Llatinoamèrica has entrat en contacte amb artistes com Melissa Robles, qui col·labora a “Morrita linda”. Què més t’has endut?
Fa set o vuit anys que vaig començar a viatjar per Llatinoamèrica, i he après molt en aquest temps. He conegut artistes que m’encanten i he conegut molta música i maneres de fer. Allà hi ha una passió per la cultura i la música molt gran, i tot ha deixat una empremta en mi. Abans no ho tenia tan localitzat, perquè venia més d’aquesta escola del britpop i la música anglosaxona, i arran d'aquests viatges he après molt del pop alternatiu de Llatinoamèrica, de tot el que no és la urbana que ens arriba aquí. I amb tot aquest aprenentatge m’he acabat convertint en un artista mediterrani tropical. 


‘Realismo mágico’ és el teu cinquè disc en 14 anys de trajectòria com a Carlos Sadness. Ha canviat la teva manera de fer música?
Després de més de 10 anys, puc dir que m’he anat reformulant a mi mateix. He fet les coses d’una altra manera, però sense perdre la meva essència. Amb aquest disc en concret, trobo que hi ha un punt de retrobament amb mi mateix, amb la meva identitat. Tant a nivell líric com musical, m’he pogut retrobar amb la meva identitat sense el neguit de l’experimentació que tenia abans. He pogut tornar a casa. 

El que sí que no ha canviat amb els anys és la teva imatge personal. En algun moment t’has cansat d'ella, però et feia por perdre la identitat?
Vull pensar que la meva identitat va més enllà del cabell, que si me’l tallés, no hi hauria cap pèrdua [RIU]. Però sempre m’ha fet molta il·lusió tenir els cabells llargs, i des dels 14 anys que me’l vaig començar a deixar, així que recordo més la meva vida amb aquest cabell que amb un altre. Així i tot, no tinc cap por de tallar-me’l, al final és un detall físic. 

D’on et va venir aquesta idea?
De tota l’escola de música del grunge: tots els cantants que escoltava de jove portaven els cabells llargs. Igual que els grups de rock catalans dels 90 que escoltaven les meves germanes grans. I aquesta va ser la imatge de músic que vaig assumir, i com que m’agradava la música i potser volia ser músic, ho vaig adoptar des dels 14 anys. Tot i això, si algun dia se’n va, espero que no passi res. 


T’encarregues de la part visual del teu projecte, fent encara més àmplia la teva faceta d’artista. A què es deu?
Des de petit he estat molt connectat amb tot aquest món, sobretot amb el tema del dibuix i les il·lustracions. De fet, tot el tema de ser cantant em va venir més tard, quan era adolescent, i tota aquesta part més creativa estava present des que era molt petit, però em va quedar com un somni frustrat: m’encanta, però no m’hi dedico. Aleshores, la música, que és al que em dedico realment, intento que tingui una altra part artística meva. I em fa molta il·lusió poder fer-ho, i que la gent, en comprar un disc meu, trobi unes làmines en les quals he treballat molt. I ara, amb els anys, s’ha convertit en un detall que el públic ja espera que faci en els àlbums.

A banda de cantant, artista i músic, també compons i produeixes per altres artistes?
Sí que és cert que jo em produeixo la meva música, però fer-ho per altra gent no trobo que sigui el meu lloc, i no sé si sabria fer una música molt diferent de la meva. Jo ho faig per a mi i és el que em surt, però no em vull posar l’etiqueta de productor, perquè estaria fent intrusisme laboral. Sí que és veritat que vaig produir tot el disc de la Suu, Ventura (Halley Records, 2020), però va ser més per l’amistat que tenim i perquè m’agrada molt el seu projecte. I em passa el mateix a l'hora de compondre, no sé si el que estic fent val per a altres artistes, perquè hi poso molt de la meva personalitat i em costa sortir de qui soc. Si he fet algun tema per a algú, ha sigut perquè em feia il·lusió i m’ho he pres més com una cosa molt puntual.
Especial: Entrevistes
Arxivat a: Enderrock, Carlos Sadness, actualitat, entrevistes

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.