El Govern li ha concedit enguany la Creu de Sant Jordi. Però a Sisa el que l’interessa de debò són les estrelles i les esferes celestes. Les que amb la seva harmonia generen la música. Això deien fa un temps els pitagòrics, encara que la filosofia galàctica diu una altra cosa: el temps no compta, ni l’espai, i qualsevol nit pot sortir el sol.

Segurament aquest comptador d’estrelles que capgira paral·lels i meridians va començar a observar les esferes quan era un nen, pels celoberts del Poble-sec, mentre sonaven a la ràdio boleros, rocks, duduàs i txa-txa-txàs. Amb tot això, i amb una parla amb deixos xava, ben barcelonina, ha anat amasant i sublimant un tipus de cançó galàctica, lleugera i filosòfica, que enllaça els antics cuplets del Paral·lel amb el pop surrealista d’Antònia Font o Franco Battiato. Bob Dylan i Antonio Machín trobant-se en un cabaret. Elixirs màgics amb sabor d’envelat que reivindiquen l’absurditat de la vida. 

Amb el Grup de Folk va cantar flors i violes. Amb Música Dispersa es va capbussar en les onades psicotròpiques i progressives. Després d’abandonar-se en grises oficines d’assegurances, l’esclat de Qualsevol nit pot sortir el sol (Edigsa, 1975) el va tornar a la galàxia de l’imprevist, on van cristal·litzar dos brillants amb Galeta galàctica (Edigsa, 1976) i La Catedral (Edigsa, 1977). Amb Dagoll Dagom va posar banda sonora genuïna a la Nit de Sant Joan. Va fer equip a Melodrama i va cantar a la Barcelona de postal, abans de callar i desaparèixer per mantenir relació amb una sèrie d’artistes heterònims d’expressió castellana, tots menors en comparació amb ell. Però igual com la Bella Dorment, es va despertar. Amb Pascal Comelade i Jordi Batiste va exclamar Visca la llibertat (Drac/Virgin, 2000), la primera d’una nova tanda de discos plens de maduresa i innocència infantil.

Dues bones portes d’entrada al seu món són la biografia El comptador d’estrelles (Empúries, 2015), escrita pel periodista Donat Putx, i el seu darrer disc fins ara, l’agredolç i conclusiu Malalts del cel (Satélite K, 2016). I també hi ha una finestra de sis minuts i quaranta-sis segons des d’on abocar-se al seu celobert, perquè Sisa és l’autor d’un d’aquells himnes –no n’hi ha gaires– que contenen tot un món i que han transcendit temps, espai i galàxies: “Qualsevol ni pot sortir el sol”. Mentre sona el piano romàntic de Jordi Vilaprinyó, ell dibuixa una mitologia casolana que s’enfila al setè cel.