Les arrels d’Eliseo Parra són rurals. Les branques, urbanes. Va fer els primers passos a Sardón de Duero, a prop de Valladolid. Va viure amb la seva família en aquesta ciutat castellana, però poc temps després tots van fer cap a Barcelona. I a la capital catalana va iniciar una carrera professional diversa com a bateria, cantant i el que més convingués i fos més divertit, que és el que feien bàsicament els joves integrants de l’ona laietana.

De fet, ell sempre havia estat un nen artista amb dots per actuar, cantar i fer teatre del bo. Però va ser la portada d’un disc dels Beatles a l’aparador de les oficines que el segell EMI tenia al carrer Urgell de Barcelona el que li va desfermar definitivament la vocació musical. L’enèrgica ciutat trenta anys captiva començava a despertar –que diria el seu company Gato Pérez– i allà hi havia Parra, disposat a entregar-se en cos i ànima a la música en grups com Mi Generación, amb el qual feien llargues temporades en discoteques d’Eivissa –diu que guanyaven molta pasta–, i també a militar en els mil i un projectes que naixien i morien a redós de la sala Zeleste en nits efervescents.



Després d’un temps a València, on va formar part d’Al Tall, va acabar instal·lant-se a Madrid, des d’on va anar aprofundint en la música tradicional castellana i en un camí que l’ha dut a ser una mena de patriarca del folk ibèric, amb deixebles avantatjats com Coetus i instruments icònics com el pandero quadrat de Peñaparda. Assegura que les melodies tradicionals són inigualables, però tampoc no dubta ni un instant quan ha d’assenyalar quina és la seva composició de la qual està més satisfet: “El silenci d’estimar”. Bona part dels seus seguidors però no hi estaran d’acord i assenyalaran una altra de les seves creacions en català: “Havanera del peix enamorat”. L’una i l’altra van aparèixer per primer cop, amb altres títols, al disc Sardineta (Belter, 1979) del selvàtic grup homònim, que Eliseo Parra compartia amb amics de sensibilitat compartida com el valencià Marià Albero. El 14 de maig va actuar al festival BarnaSants a la sala Paral·lel 62 de Barcelona, en un concert presentat com el seu comiat de Catalunya. Però vist el que vam veure, sospitem que li queda corda per estona. I ho celebrem.