Entrevistes

Ferran Palau: «El nexe comú i vertebrador del disc i la pel·lícula és que la felicitat és l’amor»

Parlem amb el músic de Collbató del nou àlbum 'Plora aquí' i n'estrenem en digital un dels seus temes, «Avui»

Vine a l'Enderrock Sona 100 amb Ferran Palau, El Pony Pisador i Juli Barrero

| 03/05/2024 a les 12:30h

Ferran Palau amb el monstre 'Snif'
Ferran Palau amb el monstre 'Snif' | Michal Novak
Ferran Palau explica les coses tal com raja. Fuig dels tòpics i les respostes còmodes, i això s’agraeix. El seu nou disc, Plora aquí (Hidden Track Records, 2024), es presenta simultàniament amb un curtmetratge de Pablo Maestres que segueix la mateixa estètica, aquest cop basada en els monstres entranyables que van poblar abundants pel·lícules dels anys vuitanta del segle passat. Petits tresors d’una infància que el músic de Collbató no ha abandonat mai. Al contrari, l’ha seguit cultivant com una inacabable i fecunda font d’inspiració per fer-ne un estil intransferible.

Des d'avui mateix ja es pot aconseguir a botigues la versió física del disc, que es podrà escoltar en digital a finals d'aquest mes. Nosaltres, però, te'n portem una mostra, i escoltem "Avui". I, el 7 de maig, en podrem gaudir un tastet en directe al 100è Enderrock Sona.



El títol del disc és 'Plora aquí', una imatge molt gràfica i concreta a parts iguals. D’on va sortir la idea?
Com m’ha passat altres vegades, són bajanades amb el meu fill Leo. Els títols surten sovint de xorrades amb ell. I una d’aquestes és que quan algú diu una parida molt forta, o té un disgust, el Leo diu: “Vols plorar? Plora aquí”. Demana que posis la cara a la seva espatlla per plorar. Un dia érem a València, després d’un concert meu, fent cua a una botiga de la cadena Popeyes per demanar un pollastre. Hi havia molta cua i jo m’estava queixant, i em va dir: “Plora aquí”. Aquell moment va ser l’hòstia, i vaig pensar que seria el títol del disc. I, arran d’això, vaig anar desplegant el concepte dels monstres infantils com un lloc on abraçar-se i plorar.

Els monstres són la idea que vertebra el disc. Com se’t va acudir aquesta idea?
Està inspirat en les pel·lícules on surten petits monstres, com Bigfoot o E.T. Ara fa un parell d’anys, com faig sempre per Nadal, em vaig posar a mirar aquestes pel·lis. Tot just havia acabat la gira i buscava un concepte per al següent disc. Va ser llavors que se’m va ocórrer posar-me a fer monstres, a veure què passava. Vaig estar uns mesos a casa fabricant els meus monstres amb farciment de coixí, fins i tot vaig comprar-ne ulls i boques a Amazon, alhora que anava fent cançons.

I tot això ho passaves al director de cinema Pablo Maestres, que ha construït la part visual del disc, inclòs el curtmetratge?
Sí, li enviava les maquetes de cançons, dibuixos, monstres… Ell també és molt nostàlgic d’aquesta època i les seves pel·lis. De fet, li va agradar tant la idea que vam treballar junts el procés creatiu, de la música als monstres i a l’imaginari visual… Va ser supermàgic.

I com vas encaixar-hi les lletres de les cançons?
Les lletres no estan vinculades directament als monstres, però tenen relació amb la història que explica el curt, on apareixen dos bitxos i un d’ells se’n va. La narrativa reflecteix la idea d’una parella en què un dels dos necessita descobrir, viatjar i estar fora de casa, i, en canvi, l’altre es queda, sabent que a fora no hi trobarà res, que la felicitat és a casa, al costat de l’altre. El nexe comú i vertebrador del disc i la pel·lícula és que la felicitat és l’amor, no cal buscar un lloc.

 

Ferran Palau amb el monstre 'Snif' Foto: Michal Novak


És un disc que per l’imaginari connecta molt amb la infantesa, en el vessant més fantàstic i somiador.
La infància és un tresor. Almenys la meva, que va ser relativament feliç, a part de l’escola, que va ser un fracàs total. Tot el que hi havia més enllà de l’escola, les fantasies que tenia al cap, les pel·lícules, els còmics, els dibuixos, la música… ho he cuidat tota la vida. No he deixat mai de ser aquell nen. I de la mateixa manera que de petit em sentia certament adult, ara mateix considero que soc la mateixa persona que quan tenia 10 anys, simplement que ara en tinc 41, però m’agraden les mateixes coses i hi dedico el meu temps.

La primera cançó, “Els llibres”, és una magnífica manera d’entrar en l’univers tant sonor com conceptual del projecte.
És un homenatge a The Books, un duet nord-americà de música electrònica, i al disc The Lemon of Pink (Temporary Residence, 2011), que em va influir especialment. He fet un treball electrònic de ‘retalla i enganxa’ però amb textures molt orgàniques d’instruments acústics. A Plora aquí la idea principal era aconseguir aquest doble joc. En el fons de les cançons hi ha elements sonors, monstres que sonen de fons i molts truquets fets amb ordinador, però, això sí, no hi ha res generat artificialment. He capturat sons, instruments, sorollets, veus… amb l’ordinador i els he treballat. El disc té un fons totalment orgànic, però una forma electrònica.

La majoria de discos es graven a partir de sons i instruments generats per ordinador i costa trobar textures orgàniques.
El fet de generar-ho tot amb ordinador provoca que tothom pugui sonar molt bé. Però això és un problema. Ara mateix la música pateix de sonar massa bé; les imperfeccions són la personalitat de les coses. Les meves virtuts no són tan importants com els meus defectes, que són el que m’han fet ser com soc. I quan gravem, si ho fem tan bé, tot sona igual. Si tothom fa servir els mateixos compressors, la mateixa reverb... tot sona de plàstic.


La perfecció és poc interessant des d’un punt de vista creatiu?
La idea del que està bé és la ‘perfecció’, i sempre intentem arribar-hi. L’intent està bé, però quan l’aconsegueixes ja deixa d’interessar. És guai aspirar a sonar el màxim de bé possible, però sempre hi ha d’haver la sensació des de fora que podria ser millor, que encara hi ha marge perquè passi alguna cosa. És important investigar en les textures. Sovint em pregunto… Com quin material sonen els discos? Com vidres trencats? Suro? Roure? Plàstic? Per exemple, l’actual producció urbana catalana em sona com el ‘plasticutxu’ d’embolcall, d'un sol ús, com el material que et serveix per a dos segons a la vida i després ja te’n desfàs i passes al següent. En canvi, hi ha materials que duren tota la vida. Hi ha mobles que tens a casa els avis que no llençaries mai, perquè són els millors que pots tenir a la vida.

En aquest disc, però, t'has apropat a aquest altre món, de la mà del Sr. Chen, amb qui vas gravar la col·laboració amb Sr. Chen (“Si no sigués Nadal”) per al disc 'Nadal Mix' (Luup Records, 2023). Va ser llavors que vas decidir que fos el productor d’aquest treball?
Va anar sol. El Petit de Cal Eril i jo vam fer una parada per retrobar-nos amb nosaltres mateixos. Veia que Jordi Matas necessitava un respir per pensar en altres coses i oxigenar-se. Però jo tenia ganes de treballar en un nou disc, i ell hi ha seguit implicat, perquè ha produït dues cançons i ha tocat els baixos i les guitarres elèctriques. És a dir, ha seguit molt present, però no ha portat el pes de la producció. I, d’altra banda, ara fa uns mesos vaig produir el disc de Maria Hein amb Sr. ChenTot allò que no sap ningú (Hidden Track Records, 2023). Vam anar a la seva nova casa-estudi a l’Ametlla de Mar, i vaig pensar que m’agradaria quedar-m’hi una setmana per experimentar amb ell.



Parlem de les teves lletres. La sabadellenca Ven’nus va dir que les teves eren les millors de Catalunya.
Literàriament, no tinc una gran qualitat, però he construït un estil amb un llenguatge propi i reconeixible, i en tinc prou i soc feliç. No he tingut mai ambició literària. Confesso que no he acabat més de dos o tres llibres a la vida, perquè se’m fa molt difícil a causa de la dislèxia, suposo, i perquè m’agrada fer altres coses. El temps que la gent ocupa llegint, jo prefereixo fer música. No soc una persona literària, ni tinc un vocabulari molt ampli. Prefereixo escoltar lletres, per exemple de Guillem Gisbert. El seu disc té lletrotes llarguíssimes i un vocabulari que es nota que el noi ha estudiat i ha llegit. Jo vaig acabar l’ESO, i ja està, i no he llegit mai llibres, ni tinc aquesta pretensió.

El fet d’utilitzar referents populars, com tu fas, permet que molta més gent es pugui sentir apel·lada pel que cantes.
Exactament! Si parlo d’un món concret i tancat, de quina manera la gent s’hi podria sentir identificada? Escric de manera que puc reflectir les meves merdes, però que alhora parlo de tothom, i d’aquesta manera tothom es pot fer seva una cançó. Tot i això, també m’agrada molt la idea de no comunicar-me amb la gent...

Què vols dir?
A mi la gent no m’agrada. No tinc cap interès d’agradar a la gent, ni res del que faig està fet per agradar. No tinc aquesta pretensió quan escric cançons, ni quan gravo els meus discos. No ho faig ni tampoc m’interessa agradar als altres. M’interessa més incomodar o estranyar que no pas encaixar i agradar. En canvi, m’encanten les persones. Quan escric ho faig per a tu, i quan canto ho faig igualment per a tu que escoltaràs el disc. No per a ningú més, només per a tu. I quan escric alguna cosa a Instagram, també t’ho dic a tu.

Especial: Entrevistes
Arxivat a: Enderrock, ferran palau, entrevistes, estrenes

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.