Quan just havia interpretat tres temes davant d'un públic atent (tot i que a moments xerrava més del compte), Guillem Gisbert va recordar que va aconseguir vendre totes les entrades del concert a l'Apolo fa més de mig any, quan encara no havia sortit cap tema del disc, i que, per tant, entre el públic d'ahir a la nit hi havia la 'línia dura de seguidors de Manel'. I agraint-los la seva entrega va començar a cantar "Els gegants de la ciutat (oli sobre tela)". Destacar això abans de començar la crònica és important perquè aquest concert era trampós. Si esperaves un espectacle sòlid, i amb interpretacions impecables i passionals -al cap i a la fi, un gran concert-, haguessis sortit satisfet. Si el que buscaves era l'epicitat i la màgia dels concerts de Manel, segurament sortiries colpejat per la nostàlgia d’uns altres temps. Carregar aquest pes a l'esquena del nou projecte de Gisbert, alhora que incontrolable i generalitzat, és injust tant per a l’artista, que ja ha expressat que aquesta és una de les seves preocupacions, com per a tu mateix, perquè no podràs gaudir d’un espectacle musical en majúscules.
 
A les 21:30h, un Apolo ple de gom a gom, i segurament el més farcit de celebritats catalanes per metre quadrat de la història, esperava amb paciència la sortida de Guillem Gisbert, que no es va fer pregar massa i va sortir acompanyat del pasdoble "Rafael Azcona", i en solitari per interpretar a veu i piano una versió d'"Anyone Can Whistle" de Stephen Sondheim. Després d'aquest inici inesperat, van entrar els tres músics -i quins músics!- que el van acompanyar durant la nit i que també ho faran en tota aquesta gira: Arnau Grabulosa (piano), Jordi Casadesús (baix) i Glòria Maurel (bateria). Només elogis a la feina d’aquests tres intèrprets que van aconseguir transportar a l'escenari totes les capes de Balla la masurca! (Ceràmiques Guzmán, 2024), que no són poques, amb una solidesa encomiable per ser el primer bolo i aconseguir així vestir musicalment el show de manera immaculada i impecable.
 
Guillem Gisbert i companyia van començar a desgranar el treball de debut amb l'ovacionada "Les dues torres", que va donar pas a un altre dels hits, i el que dona nom al disc, "Balla la masurca", que el barceloní va acabar fent gala dels seus 'dots' com a ballarí, fent una interpretació -m'atreveixo a dir que bastant lliure- de com es balla una masurca, que per a qui no ho sàpiga és una dansa polonesa, de ritme ternari i tempo mitjà. Col·locant a l'inici dues de les cançons més valorades pel públic juntament amb una posada en escena genial dels músics i Gisbert, amb el seu posat entre tímid i xulesc, entre estàtic i juganer, va ser un inici rodó. Menció especial a l'escenografia i a l'espectacle de llums, que amb la instal·lació d'una gran paret lumínica i uns leds, emmarcaven a la banda juntament amb uns focus molt ben sincronitzats amb la música, creant així una posada en escena impactant en la qual els músics estaven disposats en esglaons.
 
Després van venir "Empatia total", "Els gegants de la ciutat (oli sobre tela)", "Waltzing Matilda", i una sorprenent, brillant i èpica versió del "Dry Your Eyes" de Neil Diamond, per continuar amb la cançó maratoniana del disc, "Miracle a les Planes", que va ser una molt bona manera de comprovar si els assistents eren fans de Manel o de Guillem Gisbert. I realment, hi va haver un bon grapat de gent que va cantar els 6:48 minuts de tema. En aquest sentit, i tenint en compte la importància de les lletres en les composicions del Gisbert, es va trobar a faltar una mica més de volum en la veu del cantant per poder seguir les seves narracions sense que els instruments les trepitgessin. Aquesta era una pràctica habitual en l'última etapa de Manel, però en aquelles èpoques el públic coneixia i cantava totes les cançons, cosa que no va passar aquesta vegada.
 
"Un home realitzat", "Hauries hagut de venir" i la celebrada "Cantiga de Montse", sense dubte la cançó més cantada i ballada per la platea de l'Apolo, van servir per acabar el concert a l'espera dels bisos. Després d'una ovació mesurada i uns requerits crits de 'no n'hi ha prou', Gisbert va tornar sol a l'escenari per sorprendre un altra vegada al públic resolent un dels grans dubtes que tenia gran part de l'audiència: "Tocarà alguna cancó de Manel?". I contra tot pronòstic va fer una nua i sentida versió d'"Ai, Yoko". Va ser una encertada decisió no fer cap dels èxits més mainstream de la banda, i així i tot, el públic la va cantar a ple pulmó des de la primera nota, sent un dels temes (o el tema) més celebrats de la nit per una audiència entregada. Després d'aquest petit homenatge al quartet amb qui ha girat tants anys, va tornar la banda per tancar el concert amb "Les aventures del General Lluna", on Gisbert va agafar l'harmònica per fer un solo divertit i sentit, i "Estudiantina", amb què els quatre intèrprets es van reunir al mig de l'escenari i van fer una interpretació amable i festiva per tancar una gran nit per un projecte just acabat de néixer i que esperem que es pugui desfer de la maledicció que acompanya els projectes en solitari de líders de bandes icòniques.

Avui Guillem Gisbert actuarà al festival Strenes de Girona, en un doble concert a les escales de la Catedral, amb totes les entrades exhaurides.